marginàlies

-Ja veuràs que acabaré esbudellada qualsevol dia d’aquests, li deia fent glopets a una tassa de te que bofegava asseguts a redós d’una taula del cafè que freqüentaven a tocar del carrer.

Ell la mirava amb més curiositat que preocupació, jugant amb el cafè i la cullereta, fent esforços per posar cara a cada una de les cinc víctimes canòniques de l’esbudellador londinenc de Whitechapel.

-D’homes disposats a matar dones pel gust simple de sentir l’escalfor de la sang a les mans i als llavis en trobaries milions més dels que t’imagines, seguia dient ella amb una calma esborronadora mentre assaboria la infusió.

I ell, en sentir la veracitat que imprimia ella al que li deia, recorda la fotografia tan embromada com espantosa de la darrera víctima de Jack l’Esbudellador, Mary Jane Kelly.

-Els homes estau programats per donar murga a les dones, per rifar-nos, per martiritzar-nos, per tractar-nos com les mules d’un temps i fins que no us desprogramin d’una puta vegada, seguireu donant-nos mala vida, matant-nos a crits, a empentes o a hòsties.

Ell deixa de jugar amb el cafè i la cullereta i s’adona que, com més va, més s’emboira i  nota una mollor gens lleu a les cames que es fa amunt.

-No, no és no, no, quines penques! No ens seguiu apuntant com si les dones tinguéssim la clau del vostre puta masclisme. Cridau als masclets engallats que pugen que no s’estufin, que ni demanin fer res amb cap dona, que esperin la demanda, collons!, li seguia dient sense mirar-lo, fent un glop aquest cop generós de te.

I ell és incapaç de dir res, fixant la mirada blanca en un punt que no pot precisar, veient-ho tot com la boira de Londres, amb vísceres de dona penjades en finestres i finestrons, sentint l’olor agredolç dels ventres escampats com si fossin adob. Ella s’adona que no és allí, a dues passes dels cotxes que no deixen de passar bramulant com les feres engabiades.

-Hòstia, tens l’expressió boja del duc de Clarence, n’Albert Víctor, aquell hereu de la corona britànica tronat que volgueren assenyalar com l’assassí de les cinc dones. No, espera, fas més cara de ser William Withey Gull, sí, el pobre esportista gai que també assenyalaren com a possible esbudellador. El trobaren al Tàmesi, ofegat, amb les butxaques plenes de doblers i pedres.

Ell, però no deixa de mirar en blanc un punt imprecís, obrint extremadament les aletes del nas per arreplegar l’aire que necessita per compassar l’angúnia que li ha pres les mans sobre els genolls que tremolen com si no pesessin.

-Hòstia, tu, no m’espantis, si dic que tots els homes sou capaços de matar dones no vull dir que tu siguis un d’ells…