Davant un safareig a vessar d’aigua o fins i tot des de dalt d’una terrassa damunt la mar, és prou difícil retenir la mà que vol commoure la quietud de l’estany creant ones hipnòtiques o el llançament d’una pedra per sentir com la mar la xucla. Els secrets de la natura i l’harmonia que la
Que Caín matà el seu germà Abel amb una maixella d’ase ho sé des de fa més anys dels que tinc, però no sé d’on ho he tret, la veritat; sempre ho he cregut així. El meu mossèn m’indica, però, que la Bíblia no especifica amb què es cometé el fratricidi, senzillament que un germà
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren distretament la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt curta i
Les velles gàbies d’ocells ocupen els espais d’allò que ja no es necessita i que no es tira definitivament per si de cas, car ja se sap que allò que no s’estotja no hi és quan més es necessita i la necessitat apareix a l’hora més impensada. Envelleixen en un racó, les gàbies, però no
Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret. Molts dels que sentien endins tant
“Potser la tasca d’un infant molt petit / és observar i escoltar”, diu Louise Glück, i tot d’una penses que deu ser per això que les criatures no saben què és la solitud; i per què arraconen els silencis, fins i tot aquells que naixeren sols, sense mans auxiliadores, i en un instant ho tingueren
Una galipàndria pròpia d’aquest temps destrempat que tan aviat glaça l’alè com convida a treure les mànigues curtes i que m’obliga a mocar-me adesiara, m’ha fet pensar en la quotidianitat, no fa tants d’anys, dels mocadors “de mocar”. Era un regal molt corrent i usual que portessin gravades les lletres inicials del nom i cognoms
Contemplar, exhaurir els punts de vista des dels que es poden mirar les coses que importen i els éssers que diuen tostemps amb el contacte i l’alè per cartografiar els camps del gaudi i del plaer. Remirar el que hom té al davant i cercar allò que no es fa topadís amb la seguretat que
Que et desperti Josep Carreras fent-te sentir fins a l’estremiment l’Agnus Dei del Rèquiem de Puccini pot voler dir que en algun instant del dia, quelcom inesperat et pot elevar un pam per sobre de totes les pesantors i les adversitats que esperen la millor ocasió per encabritar-te. I que, a sobre, en obrir els
Després d’una dormida prou llarga i reparadora, ni més ni menys que vuit-cents anys, el volcà Fagradalsfjall, a tocar de la capital d’Islàndia, Reykjavík, ha començat a escopir foc. L’erupció d’un volcà té els mateixos efectes hipnòtics que el foc més casolà, raó per la qual han estat milers els que han volgut veure i
Avui és el Dia Mundial de la Poesia, un dia com qualsevol altre, tanmateix, i que hauria de servir –si és que amb ell es pretén que serveixi de res- perquè es llegeixi molta més poesia de la que es llegeix ara mateix, almenys en els nostres Països. Posats a demanar, aquest dia hauria de
S’ha aixecat molt d’hora, per ser dissabte i disposar de tot el dia per a ell. S’ha fet el cafè ben carregat amb llet bullent i, mentre el prenia, ha engegat el canal de notícies de televisió que posa sempre per informar-se d’allò més destacat del que ha passat o passa pel món, un món
La pluja que acomiada l’hivern sent més d’hivern que mai, li agrada quedar i ho fa amb tota intenció, caient a la menuda, sense cap mena d’ostentació ni frisança. Es pren el temps que necessita per recórrer els pendents de branques i fulles i s’entreté reunint quatre o cinc gotes de les més menudes per
Desafiant la fosca protectora mira de trobar el camí de la lava, el rastre dels poderosos paràsits que irriten l’ànima de ferro vell. Sota l’elegància del silenci es renta les mans que no signen treves per pintar la pau amb saliva densa mentre espera que la guerra es dessagni Al so de campanes emparaulades s’aturen
Luchino Visconti no creia que el cinema fos un art; en tot cas el considerava un treball d’artesans comptades vegades de primer ordre, excepcionalment de segon i, com a molt de tercer. I tanmateix és autor d’obres capitals, això vol dir obres mestres cinematogràfiques: “Obsessió”, “Il Gatopardo”, “Mort a Venècia”. El comte de Lonate Pozzolo