marginàlies

“Potser la tasca d’un infant molt petit / és observar i escoltar”, diu Louise Glück, i tot d’una penses que deu ser per això que les criatures no saben què és la solitud; i per què arraconen els silencis, fins i tot aquells que naixeren sols, sense mans auxiliadores, i en un instant ho tingueren tot fet per sentir a plaer el primer vertigen de la vida. I no obstant, la nit els entristeix perquè de la seva escolta no en treuen cap lliçó. No serà fins a l’alba, que entendran què diuen els ocells, no com jo, que desconec quin ocell, adesiara, a mig horabaixa, em dedica un refilet que tampoc no sé desxifrar. La parla dels infants desafia els embarbussaments i els guanya, i guanyant-los senten la viscositat de les victòries. I torna a dir  Louise Glück: “…nosaltres, els artistes,  / som només infants que juguen”.