marginàlies

Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret.

Molts dels que sentien endins tant de plany, cercaven el cos d’aquella veu que esberlava sentiments i, en trobar-la, encara sentien més desconhort.

La pamela voltada que deixava vora els peus feia pensar als que l’escoltaven que servia de bacina. Amb certa rapidesa s’omplia la copa, però la cantant no estava gens pendent del que hi queia: en haver cantat el que volia, independentment del nivell del recapte, partia sense dir res, però educadament, al cercle de persones que l’aplaudia.

A més, els treballadors dels negocis i botigues del redol estaven pendents d’ella i sense que mai no demanàs res, rebia fruita, te i aigua amb regularitat; i ho acceptava agraïda fent-los una capada.

Tot plegat va fer que ben aviat es disparassin els suposats motius que portaven aquella veritable prima donna a actuar d’aquella manera i en un lloc tan poc convencional. Uns asseguraven que un desengany amorós li havia tirat en l’aire una més que prometedora carrera operística. Uns altres asseguraven que no tenia res a veure amb l’òpera, que en realitat era una treballadora en atur amb una filla molt malalta que cuidava sola, sense ningú de suport, i que la malaltia exigia un esforç econòmic que no podia fer cabal només amb el subsidi d’atur. És clar que n’hi havia d’altres que mantenien que cantava per pagar-se la droga.

Alguns treballadors de pes del teatre nacional, segons tots els indicis, havien fet reparar el director artístic en aquella veu d’altre món i aquest arribà a parlar amb ella. Tanmateix, però, no en tragué res, de la cantant, llevat que no volia deixar el pont i aquella manera de cantar que l’omplia, diuen que digué al director artístic. I aquest, que no se’n podia avenir del somrís amb què ella li deia que passava un guster de cantar allí, amagada de tothom perquè l’únic que volia era interpretar el millor que sabia les àries i passatges d’òpera que més la colpien, les que amb més força li encalmaven els esperits que dins ella es discutien sense parar.

Per això, quan aparegué morta surant en el riu, un vint-i-set de març, no molt lluny del pont sota el qual cantava, totes les conjectures s’esvaïren i varen ser substituïdes per flors. Des que la cantant morí, d’això en fa més de trenta anys, sota el pont on cantava, cap 27 de març no hi falten flors fresques i són infinites les motivacions que circulen per justificar aquesta ofrena perenne.