marginàlies

Les velles gàbies d’ocells ocupen els espais d’allò que ja no es necessita i que no es tira definitivament per si de cas, car ja se sap que allò que no s’estotja no hi és quan més es necessita i la necessitat apareix a l’hora més impensada. Envelleixen en un racó, les gàbies, però no poden dir que les han deixades en mans de l’oblit perquè mai no se sap si caldrà retornar-les a l’ús més per caprici que per fretura. Hom diria, no obstant, que ja no confien en retenir sense motiu cap més au; com si haguessin assumit que n’han engabiat el nombre suficient per justificar amb escreix la seva missió. Una escomesa, tot sigui dit, que han acomplert plenament i implacable: la seva elementalitat i lleugeresa no els confereixen gens de fragilitat, ans al contrari, cap ocell tindrà la força suficient per trencar la filferrada que fa de barrot i escapar AIXÍ de la seva clausura. Hom pensa que a canvi de privar el vol a qui ha nascut per volar les gàbies haurien de registrar d’alguna manera el pas o, millor, el cant –més de desesper que d’entusiasme- de totes les aus que han retingut. O dels incidents ocorreguts al llarg de la seva vida captiva: els ocells que, aprofitant un descuit del cuidador, han escapat; o dels que patiren els atacs dels rapinyaires menors; o dels que embogiren fins a morir en no poder mirar la vida des de l’aire, que era la raó de la seva existència. Envelleixen, en definitiva, les gàbies d’ocells buides i és motiu més que sobrat de celebració.