marginàlies

Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren distretament la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt curta i ell concentra el mirar en ses cuixes lluentes. Ran d’ell, una ampolla de cervesa de litre començada.

L’al·lot s’expressa amb vaguetat, balancejant les paraules i cavant fossars entre elles. No s’entén allò que diu i l’al·lota ni fa menció d’escoltar-lo: es limita a callar i a ser lluny de la riba i d’aquella salmòdia insofrible. L’al·lot deixa les mans d’ella i es gira per prendre la cervesa i fer-ne un glop generós. N’hi ofereix apropant-li l’ampolla a la boca. Ella segueix fent de Lot, però per emfasitzar que no li plau beure, tira el cap enrere lleugerament.

Ell retorna l’ampolla on l’ha agafada i ja no pren de bell nou les mans de l’al·lota: ara li passa l’esquerra per l’espatlla i condueix suaument la dreta damunt les cuixes deixant que els dits es perdin entre elles. I l’al·lota, que té les seves a sa falda, suaument aparta la mà trescadora. Pel gest d’ell –tornar a prendre l’ampolla de cervesa per fer-ne un altre glop- es dedueix que li ha agradat poc, que l’al·lota refusàs el tacte ran de faldilla. També aparta el braç esquerre de l’espatlla d’ella, i en haver xarumbat, esbufega. I l’al·lota, impàvida. L’al·lot s’aixeca del banc, fa dues passes i uns quants estiraments.

Acluca els ulls a la rojor del sol en posta i es queda uns instants quiet, però tens, com si necessités una dosi suplementària de llum capvespral en vena. I l’al·lota, feta caragola.

Aparentment asserenat, l’al·lot retorna al banc i amb delicadesa intrigant passa els cabells de l’al·lota per darrera les orelles i ja que hi és, l’acarona. Intenta dirigir-li paraules lentes i meloses, per no ho aconsegueix. Ella segueix mirant en terra, les mans a la falda, els genolls ben estrets i el cor encongit. Ell li nota el batec de la vena jugular. És bella, la punyetera, es diu, i desperta desigs en brut. I amb el dit li repassa una galta en un intent maldestre perquè recobri els colors. Està força pàl·lida, la seva al·lota. I ja és la mà, que li acaricia el coll i que li decanta el tirant de la camiseta blanca perquè pugui veure tota l’espatlla, que crida el bes i l’amoreta.

No diu res, l’al·lota, fins llavors. Ni ell. Ja no vol fer ballar paraules que fan olor forta de cervesa. Ara es deixa prendre per la juguera que veu en l’alenada de l’al·lota. És quan els dits d’ell, que del coll volen anar al pit, que ella es decanta i li torna apartar la mà trescadora amb no tanta delicadesa com abans. I del pit que no ha tocat se’n va a la botella, la mà dreta de l’al·lot, i la pren pel coll i la rebenta al caire del banc com ha vist en manta pel·lícules.

L’al·lota segueix ulls clucs, genolls estrets i el cor encongit. El coll trencat de la botella d’una volada passa de la mà dreta d’ell a l’esquerra i apuntant veloçment al coll blanc de l’al·lota on la jugular batega com si fos en el jaç del sol. Sent com una punta de vidre li frega el coll, que tot d’una es tenyeix de sang teba.

Ho nota l’al·lota i obre els ulls per trobar els de l’al·lot, que van gats de fortor i de cervesa. I quan es troben, ell ja li toca la mà trescadora a l’entrecuix. No ho vol, l’al·lota, i va per fugir. I és en incorporar-se, que un altre vidre, imantat pel batec de la jugular, se li clava ventre endins.

Fins que una gavina no xiscla espaordidorament en veure tenyida de roig sangonós la camiseta de l’al·lota, ningú no corre a auxiliar-la.