marginàlies

Que et desperti Josep Carreras fent-te sentir fins a l’estremiment l’Agnus Dei del Rèquiem de Puccini pot voler dir que en algun instant del dia, quelcom inesperat et pot elevar un pam per sobre de totes les pesantors i les adversitats que esperen la millor ocasió per encabritar-te. I que, a sobre, en obrir els ulls te trobis els del moix verdosament biopsiadors a un dit de la mirada, significa que cal lligar-te bé les sabates si no vols que els cordons a l’aire t’entrebanquin la caminada.

A migdia, per un instant i davant un camp generós de blat t’atreveixes a pensar que per ventura l’anyell és capaç de donar-nos la pau, però al moment tornes a veure la verdor feridora del moix que et pren tot el mirar i t’espolses tot d’una la pensada bleda. I retorna el miratge a l’hora de dinar su-vora el teu mossèn que, per capricis de la conversa, recorda els oracionals i les misses en llatí i de cop exclama: Ergo sum pastor bonus et cognosco oves meas et cognoscunt oves meae, i estranyament no veus els ulls del moix però tampoc sents elevar-te. Tens l’anyell d’abans de l’alba i el pastor del migdia que ho sap tot de tot i de tots, però res no s’inquieta.

En becainar després del cafè, però, estirat en una butaca sí que sents una fogonada de placidesa en estat pur que es perllonga el temps suficient per creure que les fermances es troben si se cerquen i que la recerca és l’única font de la vida. I acabada la reflexió en beceroles, sents la mà del moix damunt la teva i la verdor pertorbadora de la seva mirada que t’exigeix que li gratis immediatament i duant una estona llarga, fins que ell digui basta, el coll i closca.