marginàlies

Avui és el Dia Mundial de la Poesia, un dia com qualsevol altre, tanmateix, i que hauria de servir –si és que amb ell es pretén que serveixi de res- perquè es llegeixi molta més poesia de la que es llegeix ara mateix, almenys en els nostres Països. Posats a demanar, aquest dia hauria de servir perquè la poesia, com indicava molt encertadament un poeta dels capitals, Bartomeu Fiol, deixi de ser la parenta pobra de la literatura. Ens posem com ens posem, en la poesia sempre hi trobam les armelles on agafar-nos quan l’estupor, la neciesa o el gregarisme ens volen tractar com a molinets.

Com sigui, estan bé aquests dies recordatori, ni que sigui per prendre el pols més elemental al que es vol celebrar. Ara mateix, en català hi ha creadors a tenir molt en compte dels quals se’n poden treure crides infinites. A mi, però, aquest Dia Mundial de la Poesia m’ha suggerit que caldria atansar-nos als poetes de gran calat que passen per malla tant de crítica com de lectors. I d’aquests, per mi, un dels més arraconats tot i la força de la seva expressió és Miquel Bauçà que a l’Obra poètica, editada per Empúries el 1987 es presentava d’aquesta manera prou indicadora de les ginyes de la seva poètica:

«Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d’imitació. Efectivament, quatre mesos abans, jo m’havia fugat de casa, aprofitant l’avinentesa que el pare, home molt temorós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots barons pagesívols, encara amb l’ardor d’haver guanyat la guerra.

Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les Illes, llar edificada per l’avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d’una pedrera d’allí a la vora. Aquest avi havia marxat a l’Argentina, en un transatlàntic tot ple d’eslaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures.

Així, els hiverns, els passava en companyia d’aquells devots, a la Capital; a l’estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s’havia comprat amb les joies de la seva esposa.

Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fer esment de res d’especialment notable».

Molt sovint es tracta Miquel Bauçà de poeta marginal –per seguir unes camades de lletres molt personals- amb la clara intenció  de convertir-lo en marginat i si hi consentim negligirem una poesia molt poderosa, de la que queda, de la que més es pot beure.