marginàlies

Després d’una dormida prou llarga i reparadora, ni més ni menys que vuit-cents anys, el volcà Fagradalsfjall, a tocar de la capital d’Islàndia, Reykjavík, ha començat a escopir foc. L’erupció d’un volcà té els mateixos efectes hipnòtics que el foc més casolà, raó per la qual han estat milers els que han volgut veure i gairebé tocar la lava en riu amb el vist i plau de les autoritats que han indicat que no escup gasos tòxics. D’altra banda, l’Etna, fa unes setmanes també va dir clar que continuava sent una de les xemeneies de l’ou de la terra, i no en fa tantes que un altre volcà de l’arxipèlag indonesi, el Sinabung, escopí foc i cendres que s’enlairaren més de cinc mil metres.

Ignor si el Fagradalsfjall, l’Etna  i el Sinabung estan emparentats, si les tres erupcions tenen a veure entre elles, si els especialistes havien advertit que tots tres tornarien a l’activitat i amb quina intensitat. Sembla ser que el d’Islàndia advertí que gitaria després de fer tremir la terra més de quatre mil vegades, poca broma.

Com sigui, per mi les tres erupcions, més enllà d’infantilitzar-nos la curiositat, ens indiquen clarament que la Natura, la primera en majúscula per imprimir caràcter, va per un camí i la supèrbia i la imbecil·litat humanes, per un altre. Per ventura vaig més tort que un ganxo, però mai no he descartat que hi pugui haver més Pompeies escampades per la bola del món i que actuïn en el mateix moment. Ningú no pot descartar que en un segon el món s’enfosqueixi absolutament i definitiva, i que la Natura, altre cop en majúscules, a través d’aquests gits de lava no ens torni a advertir que, com a espècie, no anam bé; que lluny d’anar cap a un món millor anam cap dret a l’extermini. Però em sembla que aquesta lectura és poc compartida, ja que la majoria es queda amb l’espectacularitat del foc tirat a l’aire i convertit en roca lleugera.