marginàlies

La pluja que acomiada l’hivern sent més d’hivern que mai, li agrada quedar i ho fa amb tota intenció, caient a la menuda, sense cap mena d’ostentació ni frisança. Es pren el temps que necessita per recórrer els pendents de branques i fulles i s’entreté reunint quatre o cinc gotes de les més menudes per fer un estany al cap d’una d’elles. Un safareig atrevit i desafiant que sap que serà breu, fins que l’aire faci una alenada espessa. Un capritx que juga amb el temps i la vida precisa dels nanoessers; un esquit d’existència que escapa a qualsevol observació atenta i capaç, qui sap, de desitjar o de conèixer els nombres imaginaris. Un gorg gens altiu que abans de conèixer la solitud fecundarà la terra.