La paella mecànica

Aquesta setmana s’han complert 64 anys de la signatura de la Declaració dels Drets Humans per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides a París.

En la seua resolució es recullen els 30 articles dels Drets Humans que són considerats bàsics.

En l’article 25 es diu textualment: “Tota persona té dret a un nivell de vida que li assegure, així com a la seua família, la salut, el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica […] “

És a dir, el dret a l’alimentació figura a la Carta dels Drets Humans com un dels drets essencials de l’ésser humà.

Jean Ziegler va ser relator especial de l’ONU per al Dret a l’Alimentació entre 2000 i 2008. Actualment és vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de Nacions Unides.

Aquest vell professor de sociologia a les Universitats de Ginebra i de la Sorbona, perfecte coneixedor de la geografia de la fam al món i possiblement un dels seus majors experts, va dir fa un temps: “Cada xiquet que mor de fam al món és un assassinat “. 

I perquè va dir això Jean Ziegler? 

La desnutrició està associada a l’aparició de malalties com la tuberculosi i la diarrea, responsables de la majoria de les morts que es produeixen en els països menys desenvolupats. La fam és actualment la principal causa de mort al món, més que les guerres, les malalties cardiovasculars o el càncer.

I la infància constitueix el sector de població més vulnerable.

Freqüentment es confon, o determinades informacions interessades ens fan confondre, la desnutrició amb la manca d’aliments, però no és el mateix. Perquè a més de la ingestió d’una quantitat acceptable de calories diària -Que fa que el xiquet tinga un pes adequat-, cal que la seua alimentació siga rica en micronutrients: vitamines, minerals i oligoelements. Les deficiències en micronutrients generen l’anomenada “fam silent”, responsable de milions de casos anuals de ceguesa (causada per la manca de vitamina A), beriberi (malaltia que destrueix el sistema nerviós i que és causada per la manca de vitamina B), escorbut i raquitisme (causats per manca de vitamina C) i de múltiples trastorns del creixement i desordres mentals.

La desnutrició prolongada destrueix el cos i les habilitats mentals.

Qui no pot menjar, senzillament, deixa de posseir la seua vida. Són la fam i la malaltia els que posseeixen la vida del famolenc.

Les dades aportades per institucions com la FAO o el Banc Mundial són clares: entre 2010 i 2012 hi han hagut 870 milions de persones al món subalimentades, l’equivalent a 18 vegades la població actualment resident a Espanya, o el 12,5% de la població del món.

Pensem per un moment … suportariem viure en una societat en la qual una de cada vuit persones amb les que ens creuarem pel carrer estiguera a la vora de la mort per inanició?

Segur que no, però aquesta és la realitat actual del nostre planeta, encara que no la vegem de manera directa.

Espanya forma part dels països privilegiats del món.

Mentre que a Espanya l’esperança de vida és superior als 80 anys, a Swazilàndia, per exemple, n’és només de 32.

Quan una família mitjana espanyola gasta al mes aproximadament el 15% de la renda familiar en la compra d’aliments que li proporcionen una alimentació equilibrada, en els suburbis de Manila la part dedicada a l’alimentació representa més del 80% dels ingressos familiars, sense que això ni tan sols els permeta als filipins gaudir d’aquesta alimentació equilibrada.

Tot i que la proporció de la població mundial subalimentada haja baixat lleugerament en els últims vint anys, no passa el mateix amb el total de persones que passen fam. Avui, tot i les grans innovacions agroalimentàries i de les espectaculars millores assolides en els sistemes de producció agrícola i els transports, hi ha 78 milions més de famolencs que el 1990, segons un informe de la FAO del 2012.

Fins i tot la lactància, l’única capacitat pròpiament humana -materna- de generar aliment, es veu afectada.

Per exemple a Mali, poc més del 25% de les mares aconsegueixen alletar els seus nadons d’una manera normal i durant el temps necessari. L’anèmia causada per la manca de ferro en els menors de dos anys és fatal en aquesta fase crucial del seu desenvolupament neurològic i immunitari. En absència de tot succedani lacti, les mares que no poden donar el pit assisteixen a l’espectacle insuportable de la contemplar dia a dia la degradació progressiva de la salut dels seus nadons, sovint fins a la seua mort.

El 2007, en països com Angola, Burundi, Congo, Costa d’Ivori, Etiòpia, Guinea, Libèria, Uganda, Somàlia i Sudan, un 10% dels xiquets va morir abans de complir els cinc anys d’edat per causes relacionades amb la desnutrició. La situació va ser fins i tot pitjor en altres amb greus conflictes interns, com Afganistan, Txad o Sierra Leone, on aquest percentatge va arribar a ser del 25%.

A la nostra societat egoista, avariciosa i hiper-consumista, li és molt còmode pensar en la pobresa i en la fam com fenòmens inevitables.

No obstant això, no ho són.

No són producte de cap fatalitat, ni tan sols és legítim assimilar-los en la majoria de les ocasions a situacions conjunturals fatals (sequeres, desastres naturals, guerres, conflictes polítics…), com repetidament ens fan veure els mass media occidentals.

Perquè la subalimentació i la desnutrició hui en dia són, en gran part, creacions humanes conscients, i per tant eradicar-les també està en mans humanes.

I com?

Per exemple, sumant 19.000 milions de dòlars anuals a l’actual ajuda oficial al desenvolupament, seria suficient per eliminar la fam i la malnutrició a nivell mundial.

Perquè aquesta mateixa xifra, 19.000 milions de dòlars, és aproximadament el que els països del nord ens gastem en perfums i cosmètics, i una altra quantitat semblant ens la gastem també en comprar menjar per a les nostres mascotes.

Diners per perfumar-nos o maquillar-nos, diners per donar de menjar als nostres gossos, gats o ocells, però no sumem diners per donar de menjar a persones famolenques… bonic el món en el què vivim!

Un altre exemple. Els més de cent mil milions que, només a Espanya, s’han emprat per rescatar la banca, haurien servit per eliminar un terç de la pobresa i la fam mundials.

Per tant, si hi ha fam és perquè nosaltres, els països del Nord, permetem que hi haja en els països del Sud.

És l’esclavitud i la guerra econòmica amb la qual el Nord sotmet al Sud.

Tornant al vell professor Jean Ziegler, ell opina que la fam té un cert parentiu amb el crim organitzat.

I perquè?

Un grapat de grans transnacionals agroalimentàries, com Aventis, Monsanto, Pioneer, Syngenta o Cargill, entre d’altres, controlen el mercat mundial de llavors i d’abonaments, així com l’emmagatzematge, la distribució i la venda dels productes alimentaris.

El control que exerceixen aquestes poderoses multinacionals sobre el preu dels productes els permet obtindre beneficis anuals multimilionaris. Els milions de dòlars amb els que ells fan augmentar el seu compte de beneficis són equivalents als milions d’éssers humans que pateixen la fam i la desnutrició severes provocades per la seua cobdícia i la seua set de poder.

Com a conseqüència d’aquestes pràctiques, centenars de milions de persones arreu del món veuen molt restringits el seu accés a comprar aliments essencials, com ara el blat, el blat de moro i l’arròs, fonamentals per al seu menjar diari.

Els recursos financers d’aquestes transnacionals, sovint superiors a la suma del producte interior brut dels països on estan implantades, fan desaparèixer tot poder de negociació per part d’aquests.

Fins i tot en països pobres on els seus dirigents han estat elegits democràticament i volen vetllar pels interessos socials de la seua població, aquests es troben lligats de peus i mans per garantir el dret a l’alimentació dels seus pobles. No poden lluitar contra el poder d’aquestes corporacions.

I per si tot això era poc, tenim d’altra banda els interessos econòmics de les grans corporacions financeres que, des de fa uns anys, es dediquen a apostar al gran casino borsari mundial amb les pujades dels preus de les matèries primeres, com ara les dels aliments bàsics.

I entre aquestes corporacions, i amb paper destacat, tenim a Goldman Sachs.

Goldman Sachs, que ara a cara descoberta (i des de l’ombra ja fa molts anys) controla governs, ministeris, bancs centrals i altres institucions públiques a Europa i Estats Units, no ha descuidat per res el sector agrícola com a font, no de menjar, sinó d’enormes beneficis econòmics.

Perquè el 1991, els perversos cervells de Goldman Sachs, plens sempre de sucoses idees per a la gent que li agrada especular i fer grans inversions en borsa, van crear un instrument financer (el Goldman Sachs Commodity Index -Índex de matèries primeres-) que els permetia invertir les seues riqueses en productes bàsics com el blat, l’arròs, el blat de moro, la soja o el cafè.

Tantes apostes sobre la ruleta dels mercats dels grans bàsics han estat i són les responsables de les grans pujades de preus d’aquests, i per tant, les responsables que milions de persones a tot arreu del món no puguen adquirir els seus aliments necessaris per a la seua subsistència.

Quan el 1999 el govern nord-americà va eliminar moltes de les restriccions legals que controlaven aquest tipus d’instruments financers, els grans inversors van córrer a dipositar els seus diners en els únics actius en què els seus consumidors no poden deixar de comprar… els aliments.

En conseqüència, entre l’any 2000 i el 2008 els preus d’alguns aliments es van multiplicar per 50. “Els preus de les matèries primeres han augmentat més en els últims cinc anys que en qualsevol altra etapa de la història“, va dir Michael W. Màsters (expert economista i membre del Comitè de Seguretat Nacional) davant el Senat dels Estats Units, durant la seua compareixença el 2008. 

I efectivament, per Goldman Sachs, l’especulació en productes alimentaris representa cada any beneficis de 5 mil milions de dòlars, una quantitat que representa la quarta part del necessari per eradicar la fam i la desnutrició del planeta.

Però clar, el seu negoci no és eradicar la fam, sinó tot el contrari, són fàbriques de fam, de desesperació i de mort. 

Goldman Sachs, a més, té en els aliments altra font de grans beneficis.

Els seus grans fons d’inversió cerquen i compren les millors terres fèrtils del planeta per exigir (fins al seu esgotament) la producció de biocombustibles, conreant bàsicament blat de moro i soja.

Aquests aliments deixaran d’alimentar milions d’estómacs humans per alimentar els dipòsits de combustible de milions de vehicles dels països desenvolupats.

Alguns personatges fets a Goldman Sachs ja hi són. Un parell d’exemples. Joakim Helenius i el seu fons d’inversions “Trigon Agricultura Fund”, porta ja comprades almenys 170 mil hectàrees de terres cultivables a la regió de terres negres a Rússia i Ucraïna. O Neil Crowder, que amb el fons “Chayton Capital” ha arrendat per als propers 14 anys unes 20 mil hectàrees a Zàmbia.

Aquests fons d’inversió i els governs titelles de dits països, sostreuen aquestes riques terres que haurien de servir per garantir la seua sobirania alimentària per utilitzar-les com pur negoci, alhora que milions de persones que viuen al seu voltant són víctimes de la fam.

Així doncs, mesures com:

– la prohibició total de l’especulació en borsa amb els preus dels aliments bàsics per milions de persones,

– l’eliminació de les barreres de comerç proteccionistes amb les economies desenvolupades i els aranzels a les exportacions del Sud,

– l’eliminació de l’agricultura extensiva i els monocultius dedicats a la producció de biodièsel,

– l’eliminació dels latifundis,

– la redistribució de les terres cultivables,

– la subvenció pública dels aliments bàsics,

– l’eliminació del dúmping i altres formes d’especulació oligopòlica amb els aliments bàsics,

– la preservació del sòl i…

– l’equitat en l’adquisició de l’aliment i una prohibició dels monopolis de les societats multinacionals del sector agroalimentari sobre els mercats de llavors, adobs i comerç…

n’hi hauria prou per si mateixes per eradicar definitivament l’enorme fam estructural que pateixen nombrosos països del Sud. 

Així n’és i així actua dia a dia el terrorisme mundial de les corporacions, gràcies a la ideologia capitalista neoliberal que està agranant bona part dels països del nostre embogit planeta.