La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La matança de Newtown als EUA i les llàgrimes de cocodril d’Obama.
La matança d’ahir a Connecticut als EUA ha tornat a posar sobre la taula el cinisme que destil.la la política nord-americana sobre el tema del control de les armes a la població civil.
Des de Columbine, on 12 xiquets i un professor van morir en una escola a mans d’un pistoler el 1999, han passat als Estats Units 18 successos similars amb conseqüències mortals tots ells, quatre més que a tota la resta del món!
Després de cadascuna d’aquestes matances, algunes veus es van alçar als EUA per posar control a la venda lliure d’armes de foc, però en cadascuna d’aquestes ocasions es van estavellar amb el mur del poderós lobby que controla aquest negoci, un dels que més diners aporta a les campanyes polítiques dels dos partits i el que més capacitat de pressió té sobre els membres del Congrés: l’Associació Nacional del Rifle (NRA).
Els partidaris de les armes de foc, que són una àmplia majoria en tots dos grans partits polítics, i una majoria també entre la població civil, justifiquen la seua posició en la defensa de la Segona Esmena de la Constitució nord-americana el 1791: “Per ser necessària una milícia organitzada per a la seguretat d’un Estat lliure, no es vulnerarà el dret de la gent a guardar i portar armes“.
Aquesta esmena, efectivament, garanteix el dret a les armes, però de manera bastant ambigua com per a què diversos experts hagen expressat dubtes que aquest text protegisca el desproporcionat i ben profitós (per alguns) comerç actual.
Encara que puga semblar increïble, les normes per adquirir armes no només no s’han fet més exigents conforme s’han anat succeint aquests episodis, sinó que fins i tot s’han reduït.
Hui és perfectament legal en alguns estats exhibir armes en llocs públics o portar-les carregades a la guantera del cotxe. Des de començament d’enguany, el sistema nacional que controla el comerç ha comptabilitzat 16.800.000 vendes d’armes, el que suposa pràcticament el doble del que es va vendre deu anys abans.
Així, per exemple, entre 2006 i 2011, només la venda d’escopetes de caça va créixer en un 30%. L’any passat, dels 14.000 assassinats als EUA, 10.000 ho van ser per armes de foc. Segons dades oficials, el 2009 hi va haver quasi 600 morts en accidents causats per armes i altres 19.000 suïcidis pel mateix mitjà.
Quan Barack Obama va ser elegit president, també es va incrementar la venda d’armes.
En el seu primer mandat, Obama es va mantindre allunyat del debat sobre el control d’armes com si fos la pesta negra, fent així reverència a la NRA. L’anterior president demòcrata, Bill Clinton, havia mostrat una actitud una mica més decidida, ja que en el seu mandat es va aprovar la restricció de la venda de fusells d’assalt, que, per cert, no va ser renovada per l’Administració de Bush.
Després de la matança d’Aurora en juliol de 2012, a Colorado, on varen ser assassinades 12 persones, el portaveu d’Obama va dir que calia prendre “mesures basades en el sentit comú” que protegeixen el dret consagrat en la Segona Esmena amb la necessitat que les persones sense dret legal pogueren adquirir armes.
És just la classe de declaració que es fa quan no es pensa fer res.
I això és el que va passar, i de ahí les conseqüències què la societat nord-americana està patint.
El senyor Obama es pot guardar les seues llàgrimes de cocodril per a millor ocasió.
Patraix, València (L’Horta), a 15 de desembre de 2012.
Caldria saber, al menys, les raons que esgrimeixen els defensors d’aquest dret constituciona (el de la possessió d’armes). Ara per ara, són majoria qui són favorables a aquest dret, com també són majoria els nostrats periodistes (al menys qui treballen en llocs oficials) que no es fan ressó dels arguments d’uns i altres.
Resumint: el sr. Obama, com qualsevol mortal (sigui o no partidari d’aquest dret constitucional), té tot el dret de plorar i emocionar-se quan cregui convenient, i no cal faltar-li el respecte (o veure doble intencionalitat). La ocasió aquesta ben bé es mereix més d’una llàgrima, i més d’un debat. Però cal dir també que hi han debats que fer-los sobre calent pot ser comporta perdúa de drets (cal tenir memòria i veure els “debats” [sic] sobre la pena de mort a l’Estat espanyol desprès d’una acció armada per part de qualsevol organització armada).
Cal tenir en compte que no tothom que té armes les utilitza per fer una matança (encara que és cert que un gran percentatge de les persones que en tenen, tard o d’hora les utilitzaran… però no per fer matançes!). I el més important: ¿cal o no respectar la opinió majoritària dels ciutadans (sigui als EUA, al País Valencià o a Egipte, per exemple)? El dret a la dissidència (amb un límits, cert) als EUA, per lo menys, existeix.
Atentament, i feliç setmana