La dona de fer feines ha matinat, avui, i li agrada anar fent sense destorbs; i jo en som un, per ella i el seu quefer, perquè, com un ca gros, som pertot fent nosa. És santa Coloma, avui, que comparteix dia amb sant Silvestre. Ma mare, que ho nom, Coloma, sol dir que els
Anit, al Teatre Principal de Palma, l’Obra Cultural Balear va fer el seu acte central de commemoració de la Diada del 31 de Desembre: l’estrena de l’espectacle artísticomusical Protocol Estendard. El muntatge va ser encarregat per l’OCB a Francesc Ribera, “Titot”, músic i activista cutural, que n’escrigué expressament els textos i el dirigí. Protocol Estendard
El 31 de desembre de 1229 el Rei en Jaume entrava a Madina Mayurqa i, amb ell i els seus, la incorporació de Mallorca a la catalanitat. La Festa de l’Estendard, que commemora aquesta efemèride, és una de les festivitats cíviques més antigues d’Europa i la que amb més brillantor i significació esdevé la diada
El comptador d’aquest bloc vilaweber m’informa que aquesta anotació és la que fa cinc-centes. I?, em deman desafiadorament. No ho sé. Me mir el nombre rodó una bona estona cercant-hi qui sap què. Seguesc la insinuant panxa del cinc, el seu coll llarg, i la rotunditat dels zeros, però no hi sé veure res més,
Calia fer quelcom per mirar d’aplacar aquella ànsia que se sentia allotjada a l’esquerra del cor. Li calia amb certa urgència trobar un punt d’escriptura on fer palanca i llançar a l’estratosfera de les calamitats vençudes aquell estat inquiet que l’atribolava. Com solia, miraria d’apaivagar-se provant de transcriure amb meticulositat malaltissa aquella mena de descàrrega
El corredor de casa encara va ple de les amonestacions de la sibil·la. Per ventura caldria fer callar tothom i silenciar també els roncs de la ressaca per tal que la gravetat del cant romangui per temps indefinit. I cridar els millors calafaters perquè segellin les esquerdes de la casa i de l’ànima. A veure
Nadal de 2009, a les 19 hores i setze minuts, quan la fresca torna a aparèixer després d’un matí ple a vessar de llum blava i som a casa, altre cop, havent dinat amb la família a la llar dels prodigis. Massa tard per fer la migdiada, que després sent el cap com un timbal,
La humitat és per tot. Les articulacions ja fa dies que m’ho diuen. Aquest dissabte de Nadal s’ha aixecat plujós. Plou amb ganes de fer bé, però penetra tant, l’aigua, que aixecarà més de dos referits. Anant cap a Can Gazà per donar les bones festes als residents, no sé ben bé per què em
Sempre seguit cantussejava melodies que s’inventava, l’estanquer. Feia una mena de remuc agradable que, intermitentment, derivava en xiulet infantil. L’home no era de tracte afectuós, tanmateix: mai no interrompia el remuc cantaire per saludar els parroquians. Ningú, no obstant, en cap moment li ho tingué en compte. Només quan veia alguna mossa amb la bellesa
El vent gèlid i poderós fueteja els cossos que s’atreveixen a sortir al carrer i encresta l’aigua del moll. Del menjador de l’hotel estant, l’hoste de la 505 s’ho mira tot amb ulls cautelosos. Desdejuna poc, una torrada amb melmelada d’albercoc i un cafè llarg tacat de llet li basta per desempastar-se la boca de
L’Obra Cultural Balear celebrà divendres passat, al Teatre Principal de Maó, la vint-i-tresena edició de la Nit de la Cultura, un esdeveniment que cal qualificar d’exitós. Cert que la meva condició de part interessada pot posar en entredit el qualificatiu; no obstant, els comentaris elogiosos que feren arribar a l’entitat els qui hi assistiren –tant
Es despertà amb el cor a punt d’esclatar i remull de suor. Panteixant, assegut a l’espona del llit, sense haver-se recuperat encara de l’espant, repassava atropelladament el somni que l’acabava d’estomacar de valent. La cara oculta del seny, quan el son feia el ple, li havia fet creure que havia envellit molts anys i que
Mai no podré agrair les lliçons i companyia que em fan els versos. Fent un téntol en l’atropellament que m’imposen certes devocions reconvertides en responsabilitats, m’aixopluc per terça –o quarta?- volta en “Nura”, de Ponç Pons. Esplèndid! Diu molt i ben dit, amb llengua i ritme prou falaguers; i amb un ull metaclínic, òbviament: “Aquesta
L’horitzó que dibuixa el trenc de l’alba és una teringa infinita de vagons i vagonetes que van tira a tira per espantar la por i la mandra. Passen sense estrèpit, com les persones bones i les pràctiques respectuoses amb l’harmonia de tot plegat. Van deixant-se veure i comptar infantilment, i quan s’arriba a una xifra
En plena sacsejada d’un avió turbohèlix, s’obre la maregassa i la pensa més perdulària. La mar, vista de molt amunt, és un altiplà de pissarra sense gens de gràcia. Els cops de vent sembla que obren cruis en el fusellatge. La padrina s’altera, en sentir cruixits, i de cop ho dóna a les pregàries. Es