marginàlies

Es despertà amb el cor a punt d’esclatar i remull de suor. Panteixant, assegut a l’espona del llit, sense haver-se recuperat encara de l’espant, repassava atropelladament el somni que l’acabava d’estomacar de valent. La cara oculta del seny, quan el son feia el ple, li havia fet creure que havia envellit molts anys i que s’estava a la casa porta a carrer dels padrins, a la vila, tafanejant per la biblioteca. De sobte, un soroll estrany que venia del portal havia cridat la seva atenció. S’hi atansava sense gens de  desconfiança i en obrir la porta, en el batiport, hi trobava una gavina. Au i ell, en descobrir-se, sí se sorprenien fortament.

Instintivament, tiraven una passa enrera i es miraven fitament als ulls. Estranyament, abans i tot de demanar-se què feia aquell ocellot en el seu batiport, ell s’entretenia a estudiar-lo amb precisió per saber de quina espècie era. I s’adonava que era una gavina vulgar, de nom propi larus ridibundus.

La gavina no afluixava gens la tensió del seu mirar fix i ell, en el bec gavinenc hi veia nits obscures d’estaques i de cabdills assedegats de sang humana. Atordit per aquella visió paorosa, feia un pas més enrera sostenint, però, la mirada fendidora d’aquella bèstia que començava a inquietar-lo de debò. A  què venia tant de terror? I de la paüra tornava a les divagacions i es lamentava que aquella gavinota violadora de domicilis no fos corsa (és a dir, Larus audouinii), un dels pocs ocells marins endèmics
de l’àrea mediterrània que s’alimenta de peix a alta mar.

Què feia ell, en aquell somni, tan envellit i entès en gavines, rememorant foscúries d’ànima i de poble engabiat? La gavina que tenia davant, de mirada calada com les baionetes, no retia l’esguard, ans al contrari: com si percebés la seva inquietud, anava obrint el bec lentament i grunyint com un ca, com si es preparàs per atacar-lo.

De sobte, pres per tanta fatxenderia, ell recorda haver llegit a part o banda que un exemplar de gavina vulgar o gavinot marí (larus marinus), en una plaça de ciutat, davant una munió d’infants que donaven vesses als colomins, se n’havia cruspit un sencer, de colom. I fent-se la composició de lloc, mort de por, recordava Alfred Hitchcock i la seva pel·lícula “Els ocells”.

No se’n sabia avenir que una gavina, bonifàcia per naturalesa, pogués esdevenir símbol d’horror i angúnia. La reviviscència del film, lluny d’acoquinar-lo encara més, li infonia la determinació d’arruixar l’animal. Pensa en envergar-li una puntada de peu i tancar tot d’una la porta del carrer.

La gavina, no obstant, com si li llegís el pensament, abans que ell fes anar el peu, havia fugit grallant venjança. Confós, gosava sortir al carrer per veure cap on prenia l’au i la troba que va afuada cap a ell amb la clara intenció de treure-li un ull.

A un forc de l’objectiu, es desperta amarat de suor i panteixant. Encara alena espès quan s’aixeca per anar a la finestra a prendre aire. En obrir les persianes, els xaragalls es reflecteixen en les seves ninetes enceses.