marginàlies

La humitat és per tot. Les articulacions ja fa dies que m’ho diuen. Aquest dissabte de Nadal s’ha aixecat plujós. Plou amb ganes de fer bé, però penetra tant, l’aigua, que aixecarà més de dos referits. Anant cap a Can Gazà per donar les bones festes als residents, no sé ben bé per què em ve al cap un adagi que vaig escoltar fa anys no sé de qui i que diu: “Que Déu faci que el Bon Jesuset no sigui res!”. És una d’aquestes dites o paraules que et ballen constantment pel cap i quan menys t’ho esperes, es fan lloc a les pensades. Més enllà de les interpretacions i de la juguera que desperta aquesta carretada d’ironia, em dic que és ben aplicable literalment, sense tocar cap paraula, als gazanencs.

Perquè no van de Nadal ni de nadales. El passat adherit a l’alcohol o a altres tòxics els pesa tant com els anys d’alienament narcòtic viscuts en una solitud aclaparadora. L’exclusió social que ve de les addiccions condemna a l’isolament i, a més, és tan sàdica que fa creure a qui la pateix que gaudeix de la llibertat més absoluta; que no tenint res, ho té tot i tot el món per córrer. Ajudar-los a vèncer aquesta percepció boja és la part més rocallosa de l’atenció que els prestes. Amb una paraula, que els gazanencs segueixen fent la seva procurant no parlar-ne gaire, de Nadal. Anit compartiran sopar amb un grup d’amics de Can Gazà. En lloc de fer-lo segons costum tradicional, se servirà un bufet per tal d’afavorir encontres i evitar, precisament, l’aïllament. Ho entenen; entenen que estam amb ells i que feim tot el possible perquè estiguin bé. Tanmateix, però, un bon nombre, en una nit anegada de cava, de confeti i d’espanta-sogres com aquesta on sembla obligat tornar a la llar, voldrien ser a una altra banda. I més de dos amb l’única companyia d’un cartró de vi de potada o d’una dosi imprudent de qualsevol narcòtic. I no obstant, gairebé tots es planyen dels tres companys ingressats a l’hospital. Els visitaran, avui, i els diran que a casa –a Can Gazà- els enyoram i que els tindrem presents en una nit d’estraperlo on la llibertat més absoluta no dorm sota un pont ni en un caixer automàtic.