marginàlies

L’horitzó que dibuixa el trenc de l’alba és una teringa infinita de vagons i vagonetes que van tira a tira  per espantar la por i la mandra. Passen sense estrèpit, com les persones bones i les pràctiques respectuoses amb l’harmonia de tot plegat. Van deixant-se veure i comptar infantilment, i quan s’arriba a una xifra indicible s’enlaira la via que es perd cel enllà.  Sota l’arc que forma el comboi talment una corrua de cuques de llum hi passen llepant la fosca trencada les naus de pesca i el vaixell correu estibat de mercaderies i passatgers pobres. Amb ells es fa lloc l’olor a saladina i a peix en mola.

I també l’angúnia del pescador, que cavalca sobre el darrer estel que s’apaga. Bavarades de cretinisme -que com més va, més ret i més calcina- no es volen perdre l’instant epifànic, és clar, i entren pels narius amb força poderosa. Sort que de la volta celest que badalla, en torna a davallar la locomotora amb Buster Keaton de maquinista. S’apropa amb la rapidesa del cinema mut, l’acròbata del gest a qui no li calia el somriure per cridar la tendresa, i tot es fa clar, tot piuladissa de teuladers. Encarrilava l’afecte arriscant-ho tot, Buster Keaton. Del risc i la intrepidesa en va fer art i màgia, i per això apareixen –amb molta freqüència- ell i la seva General en l’esclat de les albes. I quan ho fan hom pot jurar que el dia no vindrà amb les sabates girades de peu.