Els trens, habitualment, tenen preferència per transitar per les foranes i mostrar la part lletja o descurada de pobles i ciutats. I tanmateix, la parlaria del sotragueig apaivaga amb una determinació envejable i encomana la son. Amb lentitud, el ferrocarril mostra els dominis suburbials dels polígons industrials, de les deixalleries ventureres i la precarietat de
Escopetejat, sense treva, amb tota la sang a la cresta, el temps m’atropella. I aprofito un téntol de poc més de deu minuts per enforinyar-me com una sargantana en aquest recer blocaire perquè em pauti l’alenada, que va amb la llengua defora. Em sé manejar poc per espais o escenaris trepidants on la pressa senyoreja
Ahir, al polisportiu de sa Pobla, ens reunírem més de cinc-cents “Amics de Can Gazà”, un èxit aclaparador atribuïble, sens dubte, a l’empenta dels companys poblers encapçalats per Pep Aguiló. Un cop més quedà demostrat que la gazanenca és una causa molt compartida. I és sobre aquest suport important i sostingut que podem seguir treballant
Volen, volen… els teus ulls, Neus, que estrenen catorze mesos, catorze arcs del cel que enfilen estels. Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen com si fossis calostre, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot,
Cas Concos dels Cavallers és un llogaret que sempre fa bé passejar-hi. A mig camí entre Santanyí i Felanitx, té el do d’obrir parèntesis –i claudàtors- ben profitosos al temps i als empaits de la pressa més absurda; la que et desplaça de les històries que més et concerneixen. Les veus t’arriben a cau d’orella
Els llums de Nadal ja s’han encès. Sembla que és preceptiu fer-ne una festa, de l’engegada, perquè enceti telenotícies i il·lustri portades de diari. A més, també és obligat emfasitzar que la majoria d’ornaments lumínics són de baix consum i respectuosos amb el medi ambient, això vol dir que gasten poc i que aquestes lluminàries
L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que
Som molts els amics, coneguts i saludats que anam cloc/cop-pius per tot allò que s’esdevé a ca nostra. Trontollen governs i vergonyes públiques, i quan esperes alguna reflexió assenyada dels qui més han de dir i fer en aquest desgavell poc edificant, qui més qui menys en fuig per la tangent o se n’escapoleix ben
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit. I recorda
Aixecaren la vista les quatre persones que entraren a can Contador i a l’altra banda de la taula llarga -de menjador antic- que usava d’escriptori, un esplendorós paner de fruita acabada de collir els embafà la mirada. Les pomes que coronaven el cistell encara regalimaven la rosada. I rere la fruita, el capçal del balancí
La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fortor; ni la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?