marginàlies

El corredor de casa encara va ple de les amonestacions de la sibil·la. Per ventura caldria fer callar tothom i silenciar també els roncs de la ressaca per tal que la gravetat del cant romangui per temps indefinit. I cridar els millors calafaters perquè segellin les esquerdes de la casa i de l’ànima. A veure si així anam més cap drets i deixam de ser objecte de desacreditació del veïnat per apropar-nos amb excessiva freqüència a l’extremositat dels pensaments i de les obres que no van de fermalls, ni de dictats ni de verbes. I així d’encaboriat surt de casa per anar a comprar els diaris i em trob ben de cara amb la veïna de replà que, en donar-me novament els molts d’anys i les bones festes i fer-me avinent  que se’n va a dinar a ca la filla gran, em demana tota amorosa però contundent per què tenc  tan mal de fer acceptar la corbata com a signe de distinció i de bona criança. Em limit a somriure-li i a demanar- li al meu torn si és que no em troba agradós i prou elegant amb el vestit negre i la camisa magentada de coll estret i embotonat.

I em retorna el somriure murri tot demanant-me que no m’ho prengui malament però que a ella li agraden ferm els homes encorbatats. I si no haguéssim exhaurit el temps d’ascensor m’hagués agradat  explicar-li que no puc sofrir res que em volti amb estretor el coll, en no ser les camises. Ni cadenetes ni  penjols, m’agrada dur. La d’or massís que em regalà el padrí de fonts per la primera comunió, acabà  reconvertida en arracades per a una de les filles. La record, encara: revenguda, sostenia un medalló  rodó que la tesava per fer-la acabar en pic. Era de la mida d’un botó d’abric, exagerada per a un marrec  esprimatxat de set anys. En una cara presentava un Cor de Jesús i en l’altra una Mare de Déu anònima.

El Jesús del medalló tenia el braç dret alçat i mostrava una mà amb els dits índex i d’enmig junts, i els altres plegats sobre el palmell. Però a tot això no li ho hagués contat, a la veïna; només li hagués dit que no puc sofrir res pel coll perquè qualsevol cosa que m’engorgi, ni que sigui per servir l’elegància, em  treu de polleguera. Tocant carrer, encara sent la sibil·la que segueix amonestant des de casa: “Jesucrist, Rei universal,  home i ver Déu eternal, del cel vindrà per a jutjar i a cada u lo just darà”.