marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de desembre de 2009
0 comentaris

L’ESTANQUER

Sempre seguit cantussejava melodies que s’inventava, l’estanquer. Feia una mena de remuc agradable que, intermitentment, derivava en xiulet infantil. L’home no era de tracte afectuós, tanmateix: mai no interrompia el remuc cantaire per saludar els parroquians. Ningú, no obstant, en cap moment li ho tingué en compte. Només quan veia alguna mossa amb la bellesa pujada, alentia el ritme del cantusseig i ho donava tot als ulls, que es prenien tot el temps del món per prendre les mesures a l’impuls que sentia. No importunava, però, ni es mostrava gens groller davant les joves belles. Les criatures, això sí, aconseguien trasmudar-li el cantet: els picava l’ullet o els feia alguna carussa i els regalava un bastonet de regalèssia, si ja tenien edat per celebrar-ho.

Era prou alt, l’estanquer, tirant a magre, caigut d’espatlles i de cara, que semblava que es precipitava sobre el pit altiu. A parer de la professora de piano que tenia de llogatera, just a sobre de l’estanc, s’hauria d’haver dedicat al cant, tan rodona i amorosida tenia la veu, gravíssima, que ressò i tot deixava. Somreia, en sentir-la, i la seva cara afuada per un instant abandonava la severitat.
-Només m’agrada la sarsuela,senyora, ja sap que això de l’òpera, per mi, no és més que una mamarratxada per a gent afectada i desenfeinada, dit sigui amb tots els respectes, li deia
omplint de veu baixíssima -però suggeridora- la cofurna que feia servir d’expenedoria de tabac, segells i altres efectes timbrats.

S’esverava, la professora de piano, però ho contrarestava amb un gest de desdeny que l’estanquer rebia gairebé com una adulació venint d’una dona educada fins a l’exageració i amb molt de coneixement. I per acomiadar-la en haver-li comprat els cigarrets mentolats que fumava, es componia el nus de la corbata.

Ningú no sabia per què, despatxava tabac com si fos banquer: amb americana fosca, camisa blanca i corbata de colors esmorteïts; sempre igual, cap dia desendreçat i sense omplir-se la cara generosa de colònia per després de l’afaitat.  A primera hora, acabat de passar per aigua i perfum, l’olor que es passejava per aquell despatx, ofenia.

De l’estanquer, però, tothom n’admirava les mans: llargues, amatents, sense cap call, blanquinoses com si fossin de capellà. I ell, com si ho sabés, en parlar amb la seva particular gravetat aixoplugadora, gesticulava el necessari perquè tothom paràs esment en les el·lipsis que descrivia.

Era eixut, sever, l’estanquer, però no desentonava gens en el paisatge del barri. Fins i tot alguna madona i més de dos taverners se l’estimaven a la seva manera. Morí de sobte, cantussejant un passatge de “Doña Francisquita”, o almenys així ho digué la seva vídua, amb qui no tingué descendència. Va ser després de l’enterrament que s’escampà la notícia que l’estanquer havia estat botxí i que tenia ben anotats en una plagueta el nom de tots els que havia ajusticiat i com es comportà cada un en el moment previ a la darrera volta de garrot.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.