El comptador d’aquest bloc vilaweber m’informa que aquesta anotació és la que fa cinc-centes. I?, em deman desafiadorament. No ho sé. Me mir el nombre rodó una bona estona cercant-hi qui sap què. Seguesc la insinuant panxa del cinc, el seu coll llarg, i la rotunditat dels zeros, però no hi sé veure res més, enllà d’aquestes beneitures o capbuitades. Així mateix, però, pens que comencen a fer caramull, aquestes cinc-centes partícules catosfèriques. I, dit sia de pas i amb un punt de vanitat tolerable, que contribueixen -ni que sigui ínfimament- a fer més gran aquesta catosfera que ha de presenciar la catalanoparla com es mereix en els nous espais comunicatius. I ja que hi som, per seguir exigint l’establiment de l’espai comunicatiu en català. I posats a no deixar res per dir, per exigir el reconeixement dels nostres drets lingüístics. És clar que hauria d’analitzar sucs i brucs, però em conformaria que haguessin deixat veure o entreveure que surten dels obradors de l’ànsia i del desig; de a fragilitat que embolcalla l’existència; de la vulnerabilitat dels cossos exposats a les rigors del temps i de la història, i als antulls d’altres corporeïtats amb veu i vot en la congregació dels que exigim el dret a viure en pau i d’acord amb la nostra comuna particularitat. Sense tanta moca, em satisfaria saber que la veu i la mirada dels escanyats ha trobat una espiera per veure món i que part d’aquest món i a través d’aquest forat hagi vist les traces dels vulnerats, dels dalits nostres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs re. Vol dir a SEGUIR amb cinc-cents més. No sé per què han de costar tant d’aconseguir. Ara en tinc cinc-cents cinquanta-set i, no saps les ganes que tinc d’arrodonir-lo. I total, oi? Ja em diràs per què!
Felicitats pels teus escrits. Molts d’ells els tinc clavats a la memòria.