marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
PROVA D’IMPREMTA
Calia fer quelcom per mirar d’aplacar aquella ànsia que se sentia allotjada a l’esquerra del cor. Li calia amb certa urgència trobar un punt d’escriptura on fer palanca i llançar a l’estratosfera de les calamitats vençudes aquell estat inquiet que l’atribolava. Com solia, miraria d’apaivagar-se provant de transcriure amb meticulositat malaltissa aquella mena de descàrrega emotiva que, talment una teringa excitada de formigues, davallava atropellada pel braç i s’amotinava al cap dels dits. Perdre el temps i el cabàs de l’expressió descrivint actituds intranscendents, fets insubstancials o entremaliadures de la seva pensa que no en processava cap de bona, li donava un guster des que descobrí que dedicant-se a aquestes absurditats se sentia més ell; que volent radiografiar virtualitats i altres amebes de la seva imaginació hiperactiva anava creant l’ésser que sempre havia volgut ser.
Aconseguí escriure: “Torn vell i no em fa res. Vaig néixer ancià perquè des que m’encomanaren he volgut ser memòria, l’únic atribut de la sensibilitat que, lluny de fer anys, desafia el temps i aconsegueix enredar-lo. La memòria dóna senyals de vida de l’eternal bellesa que impera allà deçà de l’absència i la fretura.”
Collonades!, es cridà sense misericòrdia. Imbecil·litats!, es digué amb mala llet en adonar-se que no descrivia gens la seva inquietud, sinó que desbarrava a les totes sense cap mena d’aturador. I quan això i passava, quan percebia que no escrivia el que pretenia sinó el que la seva inconsciència gitava, se sentia a una passa de la follia.
Sempre feia igual i en començava a estar fart: davant una incertesa, un atzucac o un imprevist que reclamava temps en exclusiva i manyes eficaces per superar-lo amb eficiència, en lloc d’anar d’una banda a una altra, de moure’s nerviosament i inquieta, de cercar sortides, ell es lliurava a la grafomania. A comptes de desfer la verborrea i no parar de parlar o de trobar el millor lloc per refer la posició fetal més defensiva, ell, anguniós, prenia paper i bolígraf i transcrivia com millor podia les tribulacions de la seva esma esvalotada i tremolosa. Mai no aclaria ni resolia res, però els instants que perdia en ordenar mínimament les idees i traslladar-les al paper era com si el sedassin, com si l’encongiment d’esperit fes una aturada i reposàs forces per seguir acarant l’entrebanc.
Això, si aconseguia dir el que volia perquè si no, el magí es fotia d’ell i de la travelada, i prenia camades insospitades per perdre’s en els boscos atapeïts de la indeliberació escrivint el que li rotava. I si això passava, el dimoni i el desconhort se l’emportaven.
Aleshores, rellegint amb parsimònia
el que acabava d’escriure, estengué la vista pels panorames desordenats del seu
escriptori, deixà la ploma al costat del bloc i s’estirà en terra en posició
fetal. I esclafí a riure.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Torn vell i no em fa res. Vaig néixer ancià perquè des que m’encomanaren he volgut ser memòria, l’únic atribut de la sensibilitat que, lluny de fer anys, desafia el temps i aconsegueix enredar-lo. La memòria dóna senyals de vida de l’eternal bellesa que impera allà deçà de l’absència i la fretura.”
… Bonic i punyent.