Núvol vermell

Un debat interessant el d’aquests dies a Xina:
Arran de la detenció fa una setmana en un viatge ocasional a Estats Units, d’un directiu de la Beijing Automotive Corporation acusat d’espionatge industrial a Ford, la seva antiga companyia, s’ha obert un debat intensíssim al voltant del dret dels xinesos a recuperar el talent que tenen repartit pel món. Una discussió, clar, que canvia radicalment l’actitud reverencial que sempre hem rebut dels països pobres i ens obre cinc mil fronts:

• Que Xina ja no és el tercer món i que no és la dictadura terrible que ens expliquen, que la gent no se’n va, sinó que hi torna, amb tot el que significa i implica.
• Que la capacitat industrial i de consum de Xina, 25% de la població mundial i al 2030 primera economia mundial, condicionarà de forma definitiva les grans corporacions multinacionals que sempre han pivotat al voltant de l’eix anglosaxó i, sobretot, d’una actitud prepotent cap als països emergents.
• En el lliure mercat que sempre hem defensat com a màxim valor d’Occident, tenim dret a posar parets al riu de diners que arribarà desde Xina, també per captar-nos el talent?
• I encara més, tenim dret a impedir que la gent formada als Estats Units torni al seu país? Sabieu que la primera nacionalitat extrangera de joves formant-se a Estats Units es la xinesa i que només van a formar-se i tornen? I que això és un gran negoci pels campus d’Estats Units…

I si hi afegim el cas català encara obre més contradiccions:

• Defensar el dret de Xina a fer això és defensar el dret d’Andreu Buenafuente i de Carles Francino a anar al millor postor.
• I això, en les cultures petites com la nostra és demolidor.
• I en grups com Cultura03, per exemple, a l’hora de mantenir autors o periodistes de primera fila és realment un repte… Sempre ens guanyarà el premi Planeta…

Res, la guerra del talent arriba de ple a Estats Units. El món cada dia és més interessant, trobo.