La publicitat (III)
I a les revistes en català que ens passa, perquè tenim tan poca publicitat? El més fàcil seria simplificar dient, com deia un amic dissabte, que si tinguéssim la independència les revistes tindrien publicitat. I segurament te raó però no la tenim, i més ens val anar buscant una solució per si triga una mica més del previst.
I que més? Doncs jo veig dos problemes que des del sector mai hem plantejat correctament i que fan que avui el mercat de les revistes al nostre país estigui tan poc madur, molt més fotut del que sembla… (Continua)
D?una banda, excepte comptadíssimes excepcions entre les que ens hi incloc, mal m’està el dir-ho, mai ens ha preocupat tenir un públic, ser líders en cada segment, vendre revistes vaja. Quin empresari de revistes en català ha fet inversions serioses com les que es fan, per exemple, al mercat de les espumes d?afaitar per llançar un producte? Com és que quasi cap revista en català, excepte les de Cultura03 i poquíssimes més, tenen control de difusió? I és així de senzill, sinó vens revistes no tens públic i per tant no tens anunciants que vulguin anar a un públic que és quasi zero. L?escàndol de les difusions en el mercat de les revistes en català és de primer ordre i no afrontar-lo ens fa anar a dormir molt tranquils però no serveix per res.
L?altre problema és que tampoc ens hem plantejat seriosament, i aquí si que ens hi incloc, abordar els reptes del que significa comercialitzar publicitat a partir de les limitacions que tenim com a mercat en un entorn acostumat a anunciar-se -se en clau estatal. O sigui nosaltres, les nostres revistes, tot just ara, estem començant a fer una reflexió seriosa i a fons per abordar els perqués no tenim publicitat convencional per, a partir d?aquí, construir un procés de solució que estem convençuts que existeix perquè també te un mercat no estatal TV3, Catalunya Radio, La Vanguardia o el Periodico i se n’han sortit…
I perquè no ens ho hem plantejat seriosament fins ara si és vital pel futur del negoci? Seré polèmic, no ens ho hem plantejat perquè les ajudes públiques que rep el sector ens han permès sobreviure sense treballar gaire, sense preocupar-nos dels reptes que teníem aquí, que d’altra banda no son més complicats que els que tenen a Dubai, a Ucraïna o a molts altres llocs del món que si que tenen publicitat a les revistes… Fins ara hi ha hagut un pacte entre els polítics i els editors on, a canvi de fer veure que tot anava bé, ens han anat donant unes ajudes massa semblants a les que el govern de Nova York dona als negres del Bronx o a les que el Psoe donava al jornalers andalusos…
O sigui, ningú s?ha atrevit fins ara a plantejar una política que vagi cap a la empresarialització del sector perquè significaria la desaparició de molts editors que no venen més de mil revistes i la desaparició de la idea que tenim moltes revistes (quasi cap al quiosc però és igual) i que tot va bé. I lligar les ajudes institucionals a la empresarialització, a la inversió, a la professionalització és un pas imprescindible si volem un sector amb futur.
No sé si aquest Ernest Folch és el d’Ara Llibres. Imagino que si, és diu igual i posa que és editor. En el País d’ahir deia “Quizás algunos de nuestros urbanistas debería darse una vuelta por Hong Kong y contemplar su skyline, la armonia del conjunto, y a la vez la fuerte personalidad de cada construcción para darse cuenta de que a veces hay que ser más pragmático y desacomplejado. Y que nadie diga que destrozaria el paisaje, porqué le invitaré a pasear por la tremenda avenida del General Mitre ( deu ser un home de la part alta). Ya tuvimos el alcalde del mar ( el dels jocs olímpics, el del fórum,…). Ahora nos falta el del cielo, el que sea valiente y crezca hacia arriba.
Si és el que et vas emportar a la Xina a vendre el llibre de la Felicitat d’en Serrano millor que no li ensenyis món perquè malgrat ser un editor no deu saber gaire d’història o economia. Ara la felicitat si que la toca. Si els problemes que tenim a Barcelona són que creixem horizontalment anem bé. A, això si més avall deia que el català havia de ser una llengua comuna…
Nuvol vermell, aquesta esquerra cooperativista…. Quins ànims!. Això si que és entendre la Xina. Si ells fan malabarismes amb el comunisme/capitalisme salvatge… Vosaltres podeu fer equilibris amb coopertivisme/capitalisme salvatge.
Oh, potser tambè heu après dels xinos que a cada lloc s’ha de dir el que toca per a la butxaca!!!. Visca el pragmatisme i sobretot fora complexes. Per sort en el mateix paper hi havia gent amb més sentit de la decència, la història i més critei urbanístic.
I com dimonis trenquem les limitacions del mercat català ? Una empresa sola no ho farà. I sense l’ajut institucional tampoc, sobretot en un país que no és estat.