Mentre llegeixo als diaris d’avui que la més alta representació institucional del país va referir-se ahir a Espanya com “La Nació Gran” (ja ho sabem, doncs, quina és la petita pel nostre President) i mentre cada dia que passa tinc més clar que quan s’acabi tota la comèdia els nostres parlamentaris acabaran fent-nos passar bou per
Sopant anit amb uns bons amics, la C. i el seu home, va sortir a la conversa el supercomputador Mare Nostrum de la UPC, un dels més potents ara com ara en el món. Gràcies als bons oficis de la C. mesos enrere vaig poder veure de prop aquesta maquinota. Sentia curiositat, més que res,
Són bona gent, els espanyols, en general. El que passa és que la majoria tenen un rei al cos de dimensions considerables. Un rei que els porta a valorar el món en funció d’un únic patró de mesura que comença i acaba en ells mateixos. Potser és una reminiscència de l’època en què en els dominis
(La sèrie comença aquí) L’any 1997, com cada estiu, un dissabte de juliol vàrem fer la nostra habitual visita al Tiet a Palamós. Era, més concretament, el dia 12. Un dia no pas com els altres, per cert. D’una banda perquè va ser el mateix cap de setmana que ETA tenia segrestat el regidor del PP
(La sèrie comença aquí) Després de la seva jubilació el 1978 i fins a la seva mort, ara fa set anys, amb el Tiet i la seva muller ens vèiem tres o quatre cops l’any. Venien a dinar a casa o anàvem nosaltres a la seva. Una d’aquestes visites -ritual de cada estiu- era al
El dia de Nadal de 1998 -tal dia com avui de fa set anys- moria a la clínica Delfos de Barcelona el Tiet. Malgrat l’apel·latiu no ens unia cap lligam familiar. Sí que, en canvi, compartíem ofici ja que també era aparellador. Entre els anys 1976 i 1978 el Tiet -que en realitat es deia
Un dels símptomes de la proximitat les festes nadalenques (això que ja hem sentit alguna vegada per TV3 i Catalunya Ràdio com li diuen “els nadals” per imitació de “las navidades” dels espanyols) és l’increment de missatges de correu electrònic que ens arriben amb felicitacions cada cop més sofisticades pel que fa als recursos mutimèdia que
Aquest llarg cap de setmana no podia començar millor. He escoltat “Solo Acoustic”(*), el disc més recent de Jackson Browne en el que interpreta una dotzena d’esplèndides cançons acompanyant-se ell mateix al piano o a la guitarra. Val a dir que pels qui el seguim des de fa anys això d’ara no és cap descobriment: el
“L’intendent dels Mossos ha explicat als mitjans de comunicació que en un moment de la declaració els nois van dir que se’ls en va anar la mà. Potser filo molt prim però, ¿és conscient l’intendent que aquesta frase pot ser interpretada per molta gent com que qualsevol té una mala nit? ¿No hi havia una
Drapaire com sóc de mena aquests dies faig festa major amb la publicació als diaris i revistes de suplements que apleguen els esdeveniments més notables de l’any que agonitza. Passat festes els posaré en un sobre gran i cap a l’arxiu. Aquest estiu, que m’he dedicat a classificar tots els papers de casa, he endreçat
L’escriptor i periodista Carles Capdevila publica avui a la contra de l’AVUI un dels articles més rodons, intel·ligents i frescos que he llegit en els darrers temps. Es titula “De bar en bar” i després d’una introducció de traca i mocador tracta de la propera prohibició de fumar en determinats establiments públics. Comença més o menys així: “Un
“Hi ha una cultura contestatària i una cultura de la responsabilitat que, en aparença, deriven d’una mateixa actitud: assumir críticament uns fets, fer-se càrrec d’unes circumstàncies. Del primitiu “respondere” n’acaba sorgint una cultura del no (la contestació) i una cultura del sí (la responsabilitat). Ambdues contesten, responen. Es fan càrrec de les mateixes coses, les
M’ha passat diverses vegades en els darrers temps: malalt com sóc dels jocs de paraules, sempre que em trobava entre gent de confiança i sortia a la conversa el diari lleidatà La Mañana jo completava la frase amb un “Sí, La Mañana: la dona del manyà”. Fins que un dia, no fa gaire, en veure la
Tan originals i creatius que es pensen que són, els publicitaris, i a força de repetir una vegada i una altra els mateixos esquemes estan contribuint més que ningú a la creació d’estereotips. Uns estereotips que el que fan és que el públic identifiqui la categoria genèrica a què pertany el producte que s’anuncia però
Deuen ser adherències de la meva època “progre” però, ho admeto, tinc una tendència d’allò més arrelada a defugir totes aquelles celebracions que s’han de fer “perquè toca”. Em refereixo al costum de divertir-se en dates fixes com ara els Carnavals (sobretot els que vivim a Barcelona, la ciutat de la perpètua samba), les revetlles