Totxanes, totxos i maons

Deuen ser adherències de la meva època “progre” però, ho admeto, tinc una tendència d’allò més arrelada a defugir totes aquelles celebracions que s’han de fer “perquè toca”. Em refereixo al costum de divertir-se en dates fixes com ara els Carnavals (sobretot els que vivim a Barcelona, la ciutat de la perpètua samba), les revetlles d’estiu, la bestiesa del Halloween, la Nit de Cap d’Any (aquesta que al pas que anem no trigarem gaire a sentir per TV3 com l’anomenen “la Nit Vella de la víspera d’Any Nou”) o les festes nadalenques durant  les quals el que toca és desitjar felicitat, pau, prosperitat i harmonia a tort i a dret.  (n’hi ha més)

Sóc raret, naftalínic i previsible, ja ho sé, però no tinc el costum de dir “Bon Nadal” a ningú. ¿Per què, em pregunto, el dia 25 de desembre ha de ser venturós i el de Sant Ramon de Penyafort, Santa Rita de Càsia o Sant Procopi no tenen aquest privilegi? ¿O és que resultarà que al santoral també hi ha classes i el Fill de l’Amo acapara totes les prebendes?

No incorreré en la vulgaritat de clamar contra el consumisme desenfrenat d’aquestes festes perquè és una evidència a la qual tothom -ep, jo també- sucumbim en major o menor mesura però sí que puc dir que fins allà on jo puc controlar la situació miro d’allunyar-me de tota la parafernàlia “entranyable” d’aquests dies. Per exemple, un dels rituals que gairebé mai he seguit és el dels dinars (o sopars) nadalencs d’empresa, un subgènere creixent any rere any el principal beneficiari del qual és el gremi de restauradors ja que des de fa dues o tres setmanes no es troba cap taula buida per a una o dues persones -demanar-la, a més a més, en un racó sense xivarri ja és missió impossible- en cap restaurant.

Ho detesto tot, d’aquestes gresques. Però molt especialment la seva falsa dimensió igualitària  que queda palesa de la manera més patètica un cop superat el moment dels parlaments. Quan la ingesta de vins, xampany, cafè i licors desinhibeix la concurrència fins a límis gairebé zoològics. És aquell moment estelar quan la senyora de la neteja treu el cap de Personal a ballar un pasdoble i el responsable del magatzem, engatat fins al cul, empalma acudits dolents i batalletes de quan feia la mili. I -el que és pitjor- es posa a cantar a crits i sense el més mínim rubor l’himne de la Infanteria. Aquell, també tan entranyable, que diu “Ardor guerrero / vibra en nuestra voces / y de amor patrio henchido el corazón / entonemos el himno sacrosanto / del deber, de la Patria y del honor. / Honor!!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!