Totxanes, totxos i maons

Tan originals i creatius que es pensen que són, els publicitaris, i a força de repetir una vegada i una altra els mateixos esquemes estan contribuint més que ningú a la creació d’estereotips. Uns estereotips que el que fan és que el públic identifiqui la categoria genèrica a què pertany el producte que s’anuncia però en cap cas la marca concreta que pretenen vendre. Això passa molt especialment en dues tipologies d’anuncis: els de perfums i els destinats als joves.

Aquests dies ho veiem a bastament: un anunci de perfum ha de ser fet preferentment en blanc i negre i, sobretot, ha de presentar uns personatges amb cara de patir molt. Com si, per entendre’ns, tinguessin molta urgència per anar de ventre i tinguessin por de fer-s’ho a sobre.  (n’hi ha més)

El més important de tot, però, sembla que és la veu. Una veu en off que pronunciï el nom del producte, el nom del fabricant i alguna frase al·lusiva a les virtuts de la cosa en idioma estranger (francès o anglès, preferentment). Però com que tot això ho diuen esbufegant (potser per allò de les angúnies intestinals), en veu baixa i amb cantarella de figaflor (un requisit que deu ser indispensable perquè el fan servir en tots els anuncis) els espectadors acaben el visionat de l’espot sense haver entès ni un borrall del que s’hi deia. Som, doncs, a anys llum d’aquella època gloriosa en la que una Mònica van Campen motoritzada es treia el casc davant la càmera, desplegava una tofa de cabells que era tot un bé de Déu i amb aspecte de fot-me-la aquí que no tinc butxaques s’adreçava a l’afició per explicar-nos que buscava un galifardeu que es deia Jaq’s.

Pel que fa als anuncis “per a joves” (així entre cometes) sembla que el cànon dels creatius publicitaris obliga a castigar la vista i els nervis dels soferts espectadors amb desenfocaments continus, muntatges espasmòdics, càmeres bellugadisses, acció trepidant a dojo i enquadraments estrafolaris. A tall de mostra em remeto a dues campanyes actualment visibles als cinemes i a la televisió: la del pirateig informàtic (“ara és delicte”) i la de la violència de gènere (“s’ha de parlar”).

Pel que fa al repertori d’espècimens humans que s’hi exhibeixen val a dir que tothom surt espitregat i mal girbat -informals, vaja- i que mai hi falta la quota intercultural i multiètnica, sobretot en les campanyes institucionals. I, això sí, procedeixin d’on procedeixin els personatges així que obren la boca se’ls detecten dues particularitats: una tonteria que no se l’acaben i un espantós festival de zetes, sobretot en les noies: “Què diuzz. Així té mézz morbo”, diu una. “Zzií, zzí. El que vulguizz, però ézz que t’hazz de fer rezzpectar”, li etzzziba l’altra.

Enmig d’aquesta cursa de despropòsits, però, tinc el gust de celebrar l’existència d’una campanya modèlica: la que ara es pot veure per televisió sobre la Xarxa Jove. Un anunci que presenta una història fresca, divertida… trepidant, fins i tot, però ben elaborada, que és del que es tracta. Amb un muntatge sense sotracs i uns moviments de càmera intel·ligents i expressius que no ofenen la sensibilitat dels que no entrem en el “target” que han definit els cervellets de la campanya. Un “target” del qual, vés per on, mentre no es digui el contrari quedem fora la gran majoria dels que patim les seves parides pretesament modernes i trencadores.

^{(Anterior “Publicitaris i procuradors…”: 25 de novembre)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!