Era esperada, la notícia. Si més no ja fa unes setmanes que algú m’ho va dir: "En Moncada està molt malalt. Molt…". I avui, fa una estona, mentre traginava el meu correu electrònic m’ha arribat el missatge de la Neus Chordà, del departament de promoció de la seva editorial, amb una pulcra nota de condol signada per
Avui diumenge 12, exactament un mes després del seu ingrés a l’Hospital Clínic amb un greu xoc sèptic, ma mare ha tornat a casa seva en aparents bones condicions. Ara, per apropar-nos a la normalitat, només falta que les obres de casa nostra s’acabin d’una (…) vegada i puguem començar a muntar prestatgeries, calaixeres i altres
Aquests dies estic escoltant “Surfistes en càmera lenta”, el primer disc en solitari de Joan Miquel Oliver, compositor de tots els temes del grup mallorquí Antònia Font. És un disc molt breu (en volem més, al·lot!) ple de pop suau, plàcid, sensible, acollidor… i continuaria amb uns quants adjectius més sense cansar-m’hi. Evidentment d’un creador capaç de parir discos
"Tota la brometa que desitgin, però no em dóna la gana de ser indulgent amb els malintencionats -per curts de gambals que siguin-. Per això no m’agrada aquesta penya, perquè guarda males intencions -els seus papàs biològics i polítics els han rigut les tonteries massa temps-. Perquè davant d’un perill de fractura Catalunya-Espanya, ells treballen
Ara fa una estona, baixant amb la moto per la Rambla, acabo de veure les primeres banderoles que, com cada any des que a principis dels 80 el ministre de Cultura francès Jack Lang va empescar-se l’invent, anuncien que el proper dia 21 -solstici d’estiu- se celebrarà la Festa de la Música. Suposo que, també com cada
Llegeixo als diaris que ahir va morir a Nova York Anne Bancroft, la mítica senyora Robinson de la no menys mítica pel·licula “El Graduado” (Mike Nichols, 1967). Tenia 73 anys i estava casada amb l’actor Mel Brooks. Amb ella se’n va un dels símbols eròtics de bona part de la meva generació ja que la pel·lícula, estrenada a Barcelona
Com que el Bloc d’en Toni Sala i el diari El Punt d’avui fan esment a algunes de les coses que vaig exposar ahir per la tarda durant l’estona que el programa de la Trobada de Dietaristes i Blocaires em va permetre dir-hi la meva adjunto a continuació el text íntegre del meu parlament (tot aprofitant els
Ja sé que l’infern està empedrat amb bons propòsits. També sé que un mal moment el pot tenir tothom. Que tots ens equivoquem. I que ningú és prou pur com per llançar la primera pedra. I etc. Però per poc que pugui evitar-ho, per poca lucidesa que em quedi, per poc control que pugui exercir
¿Per què deu ser que la gent -molta gent, vaja- té la mania de parlar amb les persones malaltes amb un to mel·liflu, afectat i sol·lícit com si s’adrecessin a criatures petites quan en situació de normalitat no ho fan? ¿Serà una variant d’aquell costum -també força generalitzat- de parlar amb els estrangers que se’ns adrecen per fer alguna consulta
“Ja ho veureu, ja. Es van fent grans sense que ens n’adonem”. La frase la recordo amb precisió. De qui va sortir no n’estic tan segur, en canvi. Va ser dita, això sí, en una reunió de pares de l’escola i segurament venia de gent veterana en aquests afers. Vull dir que tenien fills ja grans.