Connexions des de #Badalona

El meu darrer article al Línia Xarxa, amb referències a Tonucci (via Carles Capdevila) i la darrera enquesta de l’Institut de la Infància de Barcelona (IERMBCN).

Els infants són ciutadans de ‘ple dret’, però no sempre són tractats (i escoltats) com a tals. I és així com la ciutat perd l’oportunitat d’entendre i d’aprendre d’uns dels seus usuaris més avançats, exigents i imaginatius.

Fa uns dies, l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància a Barcelona (més informació aquí) revelava algunes dades preocupants, fruit d’un treball molt interessant de l’Institut de la Infància de la capital. Les seves conclusions conviden a una reflexió que hauria d’interpel·lar també els municipis de l’àrea metropolitana.

Entre el 2017 i el 2021, el percentatge d’infants gens satisfets amb la seva vida a la ciutat s’ha quasi duplicat, i això que els nens i les nenes porten les ulleres de color de rosa gairebé de fàbrica. Hi ha una expressió tècnica (quasi poètica) que ho descriu: el biaix de (més…)

De l’oportunitat que suposa el projecte del Hub de l’Audiovisual per #Badalona (i pel país) i sobre la necessitat d’enfortir el Consorci del Besòs (i reconstruir el consens al seu voltant). Enfilo algunes reflexions en aquest article al Línia Xarxa. Es tracta d’un recorregut pels acords polítics que l’any 2016 van portar al rellançament del Consorci del Besòs com a eina per ajudar la transformació del territori que enllaça Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac i Barcelona, sumant una mirada urbanística i social. Un consens a reconstruir avui, després del bloqueig de la seva ampliació, viscut aquests dies al ple de Badalona. A les Tres Xemeneies, l’Eix Besòs s’hi juga tant! Es comença a perfilar un gran projecte de país, el hub audiovisual, que és una oportunitat que no podem deixar passar i que entre tots hem de treballar perquè connecti de veritat amb les necessitats i la realitat dels municipis on s’enclavarà. Hi ha temps, hi ha feina! També el podeu llegir a (més…)

[ARTICLE PUBLICAT AL LÍNIA]

Tallar l’autopista un matí de diumenge no és una protesta, és una proposta. És el que va passar diumenge passat a la C-31 al seu pas per Badalona i en què, en el marc de la 10a Festa de l’Educació Pública de Badalona, més d’una cinquantena d’entitats de la ciutat van convertir una de les calçades de la via ràpida en rambla cívica. Va ser només mig matí i els contratemps per als conductors van ser, en general, assumibles, però el missatge en clau de ciutat ha tingut un efecte multiplicador que n’ha allargat l’impacte més enllà de l’assolellat matí.

No és per menys. Quina força poder gaudir, per unes hores, de la reconquesta d’aquesta gran ferida oberta a la ciutat, element divisori i contaminant que ha perjudicat tants i tantes veïnes de Badalona durant tant de temps! La imatge de l’asfalt acolorit per tantes paradetes donava força a un gran interrogant: fins quan? I l’èxit de (més…)

📰 Article publicat al Línia, també accessible, aquí.

Deu dels dotze barris amb una renda més baixa de Barcelona no tenen cap llibreria. Són dades elaborades a partir del directori de llibreries de l’Ajuntament de Barcelona i que ha treballat l’Agència Catalana de Notícies en una informació d’alt valor, de la qual se n’ha fet ressò també el Línia. Les zones més riques de la capital del país concentren el 61% d’aquests establiments, tot i que només hi viu el 33% de la població de la ciutat. 

Les dades fan referència a la ciutat de Barcelona i en sí mateixes ja són prou preocupants, però, amb tota probabilitat, encara ho serien més si les plantegessim a nivell metropolità, en què el ‘factor perifèria’ s’agreuja amb desigualtats amplificades. A la falta de llibreries en bona part dels barris metropolitans s’hi suma un mapa encara incomplet en el desplegament de biblioteques (el cas de Badalona és flagrant) i de progressiva precarització dels equipaments veïnals i cívics que van construir-se els primers anys de la democràcia recuperada als municipis, i que avui han anat envellint sense un manteniment adequat ni un projecte de dinamització prou actualitzat.  

¿On és avui aquella gran inversió cívica (i econòmica!) de principis dels vuitanta i principis dels 90 mitjançant la qual els ajuntaments van reinventar les ciutats sorgides del franquisme amb la posada en marxa d’equipaments culturals també en clau de barri? Moltes ciutats metropolitanes viuen encara d’aquell impuls. Aquell esforç d’establir nodes de (més…)

Va per tu, Marta Membrives (1971-2022)!

Té una agenda de telèfons ben peixada: el Pepe de l’associació de veïns del Turó, la Txell de la colla castellera nova, la Maria del bar de la Plaça Gran, l’Abdelkrim de l’AFA de l’escola de la Riera… Desendreçada, singular, aquesta agenda de telèfons és prèvia a l’arribada de Twitter i els DM; és un capital de gran valor… Però ben mirat potser tampoc és tan important. Perquè en el dia a dia de la periodista local moltes vegades no cal una trucada: el Pepe, la Txell, la Maria i l’Abdelkrim formen part d’una jornada laboral que en realitat no té horaris… Se’ls troba i hi parla a peu de carrer, davant del comerç, sortint de casa o passant per davant de la casa de la Vila.

De fet, la periodista va construint la notícia a partir d’una llarga conversa encadenada, plena de giragonses, i on les peces disperses van cobrant sentit a mesura que van encaixant. Indicadors de la bona feina feta? El desgast de la sola de la sabata i l’habilitat per parar bé l’orella. El subtil art de teixir un moment tranquil que convidi a la confidència. I la mirada curiosa i afinada per detectar un petit moviment rere la façana patrimonial on sembla que podrien començar unes obres, un cartell que (més…)

Aquest és l’article que em van demanar els companys de l’Associació de Veïns de Dalt de la Vila a Badalona sobre un els grans temes candents a la ciutat. L’han publicat a la seva revista, la Costa del Meco. Aquí podeu llegir-ne la versió original.

Quan parlem del futur de l’autopista C31 és relativament fàcil posar-se d’acord en 1) el greuge que la va imposar (aquell urbanisme tardofranquista que inundava de ciment el cor de ciutats senceres sense ni tan sols preguntar als seus veïns i veïnes, com descriu bé un article recent de Francesc Alfambra a l’Independent); 2) la diagnosi sobre el seu impacte passat i actual (estan ben documentats els perjudicis sobre la vertebració urbana i la salut pública que ha provocat aquestes darreres dècades) i 3) un mínim consens al voltant dels objectius a atendre (acabar amb la fractura i l’amenaça ambiental i a la salut pública que suposa).

No és poca cosa. Però és insuficient.

Més enllà del greuge inicial, la diagnosi i l’acord en què alguna cosa cal fer amb la C31 hi ha algunes preguntes incòmodes que no hauríem de passar per alt.

Quina utilitat donem a l’espai recuperat? Quan diem que volem l’autopista fora el que estem dient en realitat –penso– és que no volem una via ràpida enmig de la ciutat que priorizi només el vehicle privat… Però més enllà d’aquest primer punt d’acord, tan genèric… què fem amb l’espai ‘alliberat’? Un passeig? Una zona d’equipaments? O bé ha (més…)

[ARTICLE PUBLICAT AL LÍNIA XARXA]

Dues bones notícies recents en clau metropolitana: la primera és que la Generalitat de Catalunya entrarà al Consorci del Besòs i la segona, la constitució d’una coordinadora veïnal per aquest mateix àmbit i que neix amb l’encàrrec de denunciar el dèficit inversor en el territori i la preocupant reincidència dels pitjors indicadors de desigualtat a la zona.

Una i altra notícia subratllen que alguna cosa es comença a moure en aquest gran corredor que articula el Besòs en el seu tram final, i en què es concentren de fa anys alguns dels grans reptes quant a la cohesió social del nostre país. Un espai desarticulat socialment i políticament, sense una veu pròpia, partit tant per grans infraestructures desarrelades com per una persistent desconfiança i inestabilitat política que han impossibilitat que aquest territori pogués jugar la reeixida carta de lobby territorial que, en canvi, sí que ha sabut aprofitar el Baix Llobregat o els Vallesos.

Que el govern del país estigui al Consorci del Besòs és molt positiu, i culmina la feina d’encaix institucional començada entre el 2016 i 2017, quan aquest ens de coordinació territorial –inicialment molt centrat en l’urbanisme– canvia els estatuts per reforçar també les polítiques socials, culturals i de reactivació econòmica; i incorpora una Badalona que en aquell moment exhibia lideratge republicà, en un govern de canvi format per (més…)

El Línia Xarxa em publica aquest elogi/reivindicació de les arpilleres, alguna cosa més que una tècnica tèxtil. Fil i trama que teixeix comunitat, per exemple des de l’Ateneu de Sant Roc. Tot aquest febrer al local d’Òmnium Badalona s’hi pot visitar una mostra molt i molt recomanable.

(més…)

[ARTICLE PUBLICAT AL DIARI LÍNIA EL 20.12.2021]

“En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. (…) Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. (…) Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

“(…) No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir…

“Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit.(…) Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

• Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització.
• Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts.
• Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la (més…)

[Article publicat a l’Independent]

Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.

Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.

Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.

La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.

La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha (més…)

[Article públicat al diari Línia]

En els darrers anys hem anat veient com els temes d’habitatge anaven migrant de les pàgines d’economia dels rotatius a les de societat i, fins i tot, a les de política (atesa la urgent i enrevessada agenda legislativa i deliberativa que el tema ha generat al Parlament o al Congrés). De veure l’habitatge com un factor de transacció (un mer bé econòmic, vaja) hem anat passant a una mirada més real; l’habitatge com a vector en el qual es concentren moltes de les grans problemàtiques que avui afecten els nostres veïns. Quan parlem d’habitatge parlem també de fracàs escolar, de salut mental i física, de seguretat i, fins i tot, de crisi climàtica. Parlem, en definitiva, d’oportunitats i de com construïm una societat més justa i segura. És, el de l’habitatge, un factor estructurant. No és només una comodity, una mera inversió.

L’emergència habitacional d’ara no és un fenomen nou o sorprenent, sinó que, ben al contrari, és la conseqüència de moltes decisions i omissions acordades fa temps. Val la pena preguntar-se per l’impacte de les decisions (i omissions) que estem assumint avui. L’estem encertant? O un mal diagnòstic i una dèbil planificació estratègica –potser disfressada rere bones intencions– ens estan tornant a lligar les mans de cara al futur? Preguntar-se les coses no hauria de ser mai una pèrdua de temps. Ens hi juguem massa.

En tot cas, és una bona notícia la sensibilització (i mobilització) ciutadana i l’expertesa i sofisticada gestió de dades disponibles. En un horitzó de prudent esperança tenim (més…)

[Article publicat al diari Público]

1. La campanya permanent
Xavier García Albiol és, per damunt de tot, un projecte electoral. L’actual alcalde de Badalona –sempre més còmode comunicant que gestionant– ha estat una màquina imbatible a les urnes fins ara, aprofitant un vot dual absolutament inaudit i que, per posar un exemple relativament recent, l’ha convertit en primera força en unes municipals (maig de 2019), mentre que el PP, la marca sota la qual es presentava, quedava en cinquè lloc en les eleccions al Congreso (abril del mateix any). La seva potència comunicativa i la connexió emocional amb l’electorat l’ha portat a desbordar les pròpies sigles (en campanya, quasi invisibles en cartells i anuncis) i a guanyar eleccions des de 2011, millorant els seus resultats en cada convocatòria.

Guanyar el dia de les eleccions, però no al saló de plens. Allà la seva clara majoria en nombre de vots no li ha permès establir aliances duradores per governar amb una mínima estabilitat. El 2023 les eleccions no aniran de qui guanya a Garcia Albiol sinó de si aquest obté o no la majoria absoluta que necessita per governar. Si una cosa sembla clara de l’impacte dels papers de Pandora a aquestes altures segurament és aquesta: el refredament de les seves opcions d’aconseguir-la. Bona notícia, en tot cas.

Veurem ara amb quina força redirigeix la seva lògica de la campanya permanent a la trinxera de l’oposició. S’equivocarà, això sí, qui el doni per acabat.

2. La debilitat del PSC
El lideratge del projecte ‘lepenista’ del PP a Badalona, evident ja a partir del 2007, es desenvolupa sense resistència significativa per part d’un PSC que, en clau local, afegia a la crisi ideològica del partit més general, una guerra intestina que, progressivament, el va anar desconnectant de la ciutadania. El fenomen Garcia Albiol difícilment s’hauria elevat de la manera que ho va acabar (més…)

Aquest mes acabarà amb un nou ple d’investidura a Badalona. La ciutat n’haurà viscut cinc en els darrers sis anys… No em puc imaginar un indicador més eloqüent de la inestabilitat de la política local i de la precarietat de la gestió administrativa que n’ha acabat derivant. Badalona està des d’almenys fa tres anys en parada tècnica.

Aquest article defuig volgudament l’imprevisible fil de l’actualitat per fer una mirada enrere: un exercici que, espero, pot ser d’utilitat per entendre present i futur. A continuació, un breu repàs de les diferents alcaldesses i alcaldes des de la recuperació de la democràcia l’any 1979 a Badalona. Un recorregut que permet repassar alguns elements clau que expliquen on som avui.

Màrius Díaz (PSUC | 1979-1983): l’alcalde ‘estimat’, en Mario, el llegat del qual és cobejat avui per diferents organitzacions malgrat que només va tenir la vara un sol mandat, i que va deixar, paradoxalment, en un moment bo de popularitat. Els seus quatre anys van ser els de la gestió de la il·lusió, amb un crèdit del qual ja no disposarà cap altre batlle i que va aprofitar per administrar gestos (com l’enderroc d’un edifici fora de llicència) i, principalment, per començar a construir el nou imaginari de ciutat (reimpuls de les Festes de Maig, reforç dels mitjans locals…).

Joan Blanch (PSC | 1983-1999): … però la transformació urbanística i econòmica acaba recaient en Joan Blanch, l’antítesi d’en Mario. El PSC aprofita el trencament del PSUC per arribar a l’alcaldia, en un relleu que deixarà fondes cicatrius durant anys (dècades, de fet) en l’esquerra badalonina, i una ferida en les confiances necessàries per generar un mínim consens sobre el model de ciutat. És el moment en què molts ajuntaments catalans fan la seva gran transformació i, encara que Badalona aborda temes pendents com la descontaminació de la zona industrial, la progressiva recuperació del front marítim i el desplegament del mapa d’equipaments, s’entrebanca amb grans desavinences al voltant de l’urbanisme (el port, la vall de Betlem, etc.). Joan Blanch articularà el seu govern combinant picades d’ull a (més…)

[Article publicat al Línia Xarxa el 21 de setembre de 2021]

Uns nens i nenes entrenen a bàsquet a la plaça de la vila de Badalona. Una imatge bonica, captada per les càmeres i gaudida també per molts passavolants. Ja s’ho poden imaginar: és un lloc cèntric, d’un potent simbolisme i, sense saber-ne el context, tot convida a un cert optimisme. Un entrenament a peu de carrer que reivindica aquella Badalona confiada i satisfeta, la del bressol del basquetbol.

I, tanmateix, és una imatge trista. L’entrenament a l’aire lliure és l’indicador eloqüent d’un fracàs col·lectiu. A la ciutat de les cistelles, cada vegada és més difícil trobar-ne una en condicions (el vandalisme i la desatenció en el manteniment ofereixen avui un panorama descoratjador) i un dels seus clubs històrics –el CB Sant Josep– es troba atrapat en un entramat jurídic kafkià, propiciat per un enrevessat històric entre entitat i propietari (església) complicat encara més per una operació immobiliària en marxa i una administració frívola i erràtica. Fruit d’això, el Sant Josep ha de tancar el seu camp. La gent del club es queixa amb energia, imaginació i responsabilitat (han invertit 30.000 euros en arranjar el camp seguint les indicacions municipals), però topa, impotent, davant d’una situació de bloqueig, malauradament ben coneguda al municipi.

De fet, aquest article no va del cas del Sant Josep, sinó dels Sant Joseps que conviuen a la ciutat. I per fer-ho, és important posar el focus en les debilitats estructurals que han propiciat el cas, perquè podríem parlar també de la Mobba, de (més…)

Consensos que són urgències. Del necessari enfortiment de l’agenda nacional de polítiques socials. Escenari prometedor, que continua requerint molta generositat, visió i voluntat política. Aquest és l’article que avui em publica el Línia Xarxa. (més…)