 Fa uns pocs dies moria als 66 anys l’Enric Giralt i Paulí, periodista de Badalona. D’ell, l’Enric Juliana, un altre Enric badaloní i periodista, escrivia a la Vanguardia de dissabte un article de record que era, com ha de ser un bon obituari, alguna cosa més que una peça informativa: més que una glossa d’un món que s’acaba (també, en part), la reivindicació d’un ofici que ha de renovar els vots. “Giralt –escriu Juliana– va destacar com un dels millors corresponsals locals de la premsa de Barcelona durant el temps de la transició. (…) Un temps en el que la crònica local encapçalava la renovació del periodisme barceloní i els diaris s’esforçava en captar el neguit d’una ciutadania que prenia consciència dels seus problemes. (…) Era un periodisme genuí, voluntariós, tenaç, crític amb el poder. Les ciutats es despertaven i la informació local els donava veu.” L’ara director adjunt de La Vanguardia sap bé de què escriu (en va ser testimoni i protagonista) i subratlla crec que ben intencionadament el paper d’aquells periodistes que, en els anys de la dita transició, van saber conjugar ofici i complicitat amb l’efervescent procés de (re)construcció d’aleshores. Tot un contrast amb el procés actual de (de)construcció; tot un contrast, igualment, amb l’aturdiment amb el qual la professió es mira el gran desmantellament, fins i tot quan el pateix en primera persona. L’Enric Giralt es va significar políticament: mai va amagar les seves simpaties pel Partit dels Socialistes de Catalunya i, de fet, en aquells convulsos setantes fins i tot va arribar a ser una des les persones claus en la gènesi del nucli local de Badalona. Va aconseguir, amb el temps, una cosa que té un gran mèrit: portar els dos ‘carnets’ amb honradesa i dignitat. Hi va ajudar el seu gran sentit del deure i el seu insubornable compromís cívic, però també una lleu ironia, ben seva, i una murrieria que, quan convenia, era el complement perfecte al seu olfacte i ofici. Després d’exercir de corresponsal, va entrar a treballar a Televisió Espanyola a Catalunya, cadena de la qual va ser cap de comunicació i on va desenvolupar el gruix de la seva carrera. Tanmateix, va mantenir el lligam amb Badalona seguint-ne l’actualitat amb ull crític i mà estesa. Va exercir també un mestratge cert, però no molt conegut, sobre molts periodistes de la ciutat que tot just començaven en la professió. Jo el recordo en la fase final de la seva trajectòria professional. Vam coincidir en el consell assessor de Badalona Comunicació, òrgan creat pel govern local i que havia de contribuir a millorar la qualitat dels mitjans públics de la ciutat. Només vam durar uns pocs mesos: ben aviat, vam descobrir que havíem estat escollits com a operació d’imatge i que els nostres suggeriments i sol·licituds eren ateses amb un somriure per quedar bé i res més. Vam decidir plegar i vam fer-ho públicament: educació, claredat i ganes de tornar a la feina si trobàvem la manera de donar sentit al consell. Suau en les formes, dur en el fons. Jo hagués tirat pel dret, amb l’impetu propi d’una major joventut, però hi havia tota una lliçó en el que l’Enric ens va convidar a fer. Les coses que t’importen no es responen amb un estirabot, quin sentit té trencar les cartes d’una partida que és important continuar jugant? Com trobarem a faltar, penso jo, en aquest temps tensionats per uns i altres, la mirada tranquil·la i exigent de gent com l’Enric… Per cert, que un dels darrers actes al qual va assistir va ser la concentració dels treballadors en protesta per l’ERO a Badalona Comunicació (TV, Ràdio i revista municipal), fa unes poques setmanes! Ja estava molt dèbil, però no prou com per passar de puntetes davant de l’amenaça que suposaven els plans del govern de Xavier Garcia Albiol al paper dels mitjans en una societat crítica i activa. No ho sabíem en aquell moment, però l’assistència a aquella manifestació va ser el punt i final oportú, eloquent i finalment incontestable, d’una carrera sempre compromesa amb la ciutadania. D’alguna manera, em sembla oportú dedicar el meu article mensual a Media.cat a l’Enric i a la trajectòria professional d’aquells periodistes dels setanta alguns dels quals (no tots, és clar) amb les seves paraules, però sobretot amb els seus ‘fets’, poden orientar-nos avui per ser millors periodistes i millors ciutadans, que una cosa i altra forma part del mateix compromís. > Publicat el 18 maig 2012 a Media.cat.
 Comparteixo els 12 apunts crítics a la gestió cultural de Badalona que la TAULA DE CULTURA ha presentat aquests dies en forma de document ( PDF), en l'elaboració del qual he col·laborat. En aquest apunt recupero els 12 punts del document i afegeixo alguns enllaços a articles de l'últim any publicats al meu blog i que amplien i/o matisen els temes recollits.
- Falta de voluntat i de transparència per afavorir la participació de les entitats en l’organització d'esdeveniments col·lectius (Diada Nacional, Fira de Sant Jordi, Festes de Maig). > Al blog, La ciutat no ha desertat i Badalona, escenari d'un nou experiment.
- Persecució i traves a la feina de diferents entitats (Cercle Artístic de Llefià, Festa Major Alternativa...). > Al blog: Més complicacions a les entitats.
- Greu retallada en el finançament de les entitats juvenils i a d’altres associacions que treballen a favor de la cohesió social. > Al blog: Sant Roc, les coses no passen per sorpresa.
- Model de ciutat regressiu en l'ús de l'espai públic (eliminació de bancs i fonts, tancament de places) i estigmatització de determinats col·lectius (joves, immigrants, activistes). > Al blog: 220.000 veïns i veïnes, totes i tots… i Ens agrada Badalona.
- Trencament consensos (correbous, supressió de la Diada Nacional...). > Al blog: La Diada a Badalona, set dies després) i El carro de l'oposició.
- Indefinició i falta de diàleg en l’establiment dels usos del Centre Cultural del Carme i Centre Cívic Torre Mena.
- Política lesiva a les entitats sense ànim de lucre, obligades a pagar taxes per l'ocupació dels espais públics.
- Atacs a la llengua catalana: vot contrari a la moció a favor de la immersió; intent de rebaixar el pressupost al CPNL. > Al blog: Apunts sobre la independència i No és només aconseguir un sí.
- Acomiadaments i manca de projecte a Badalona Comunicació. > Al blog: Nines russes, sense veu i Mijans de Badalona, nota no tant al marge.
- Congelació del Pla Estratègic de Cultura, que segueix sense aplicar-se i absència de voluntat per crear un Consell de Cultura. > Al blog: Mirar al mapa, insisteixo, Badalona i el metro, Pistes sobre una cultura en transformació i 'Quatre' passes fan molta cultura.
- Política poc transparent de subvencions a l’associacionisme. Manteniment d’una cultura de subvencions i no de convenis. > Al blog: Ja no hi ha excuses, notes sobre Cultura a la ciutat).
- Falta de resposta al document presentat fa un any i lliurat a la regidora de Cultura la tardor de 2011. > Al blog: Enxarxant la cultura.
Menys #espanyaensroba, menys repartir carnets de botiflers, menys política d'aparador dels uns i els altres. #novullpagar 1/3
Més autocrítica (dels uns i els altres), més comparativa, més context, més fredor. #novullpagar 2/3
No hi ha "enemic", només la nostra dificultat per articular projecte convincent, inclusiu i actuar en conseqüència. :-( #novullpagar 3/3
Tranquilitzar "Madrid", desmoralitzar el país. On calia geni i imaginació; xarop de bastó i més política de l'anar fent. Era aquest el missatge que tocava a les ”portes” de la transició nacional? Dic això i també que tocava reconduir entre tots el #novullpagar (amb evidents contradiccions i trampes) en accions puntuals i + selectives, fent pedagogia sobre serveis públics i el seu finançament. I també dic, és clar, que tot plegat era difícil i delicat de gestionar per un govern, que Europa ens mira, etcètera. Però insisteixo: era aquest el missatge que tocava enviar en aquest moment? (Actualització de FB i Twitter, dissabte nit, després que el govern català anunciés que tramitaria les multes als conductors del #novullpagar).
 Temps durs i remoguts, als mitjans locals. Qui sap que en quedarà en els 'diaris' de demà, del nostre present? Deixeu-me dir, per si de cas, --i perdoneu-me, que sóc part interessada, aquí--, que aquest Sant Jordi 2012, Òmnium Cultural de Badalona ha ofert a la ciutat una programació ambiciosa, compromesa i molt interessant, d'un nivell conceptual, executiu i comunicacional digne de la capital, digne d'una organització professional (enteingui's retribuïda). Que consti a les hemeroteques, així doncs, la feina d'un equip efervescent, creatiu, cohesionat en la seva diversitat i que sap treballar amb lideratges compartits (un reconeixement públic, però, al seu president, Marcel Mauri). Gràcies Òmnium Badalona, gràcies Òmnium Jove per demostrar un sentit de ciutat avui més necessari (i escàs) que mai… #perdoneuperòalgúhohaviadedir. + info:
 Sense haver compartit ni tan sols l'esborrany d'un projecte de futur per a aquests temps de sagnant austeritat; sense a penes haver parlat de model redaccional, obviant frívolament la funció social d'una ràdio i una televisió públiques; i després d'un procés excessivament llarg, confús i molt dolorós… finalment s'ha resolt l'expedient que tenia amb l'ai al cor un bon nombre de professionals a la ciutat. La gestió d'un mitjà de comunicació no és només una qüestió de quadrar números i, tanmateix, durant massa setmanes a Badalona hem fet veure que la clau de volta per a salvar la seva ràdio i televisió locals era si la cosa es quedava en 20 o en 30 persones menys a la plantilla. Finalment, Badalona Comunicació prescindirà de 21 persones, alguns dels quals aprecio personalment i professionament des de fa temps. Poca, gens, informació sobre els criteris seguits per prendre la decisió. La falta de transparència és un motiu més que alimenta el recel i el neguit creixents amb la que cada vegada més una part significativa de la societat civil de la ciutat (significativa, sí, però no majoritària, crec) es mira l'acció de govern del PP. Una de les víctimes de la llista d''acomiadats' té, si se'm permet, una especial significació. És un programa, en realitat. Es tracta de Nines Russes, amb Cristina Pitarque, Carlotta Santos, Núria Fanñanàs..., el qual, des de fa més de 3 anys, ofereix un altaveu (mai més ben dit) a les diferents veus de la ciutat. És incòmoda, segur, aquesta mirada complexa i atenta a Badalona, que tantes complicitats ha sabut generar i que ha rebut diferents premis arreu del país. Ho explica molt bé, això, la Dolors Sabater al seu blog. Ara quedem orfes d'un mitjà que ens ajudava a explicar als altres perquè primer ens ajudava a explicar-nos a nosaltres mateixos, tan diversos, de tants colors i parles. I avui els veïns d'aquesta ciutat restem una mica com les nines russes d'aquesta fotografia feta fa una estoneta, a casa: cegues, inexpressives, engolides per una negra nit, més llarga del que molts havíem imaginat.
 La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. Els horaris de tancament i d’emissió ens confronten a la imperfecció, des del dia 0. La primera lliçó: de tu no s’espera la notícia perfecta, sinó la millor notícia possible atesos uns exigents paràmetres de temps i llargada. No és l’obra mestra, sinó l’obra útil. No és literatura, és periodisme, estúpid (com deia aquell). Segona lliçó: A un periodista difícilment se’l pot jutjar per una peça concreta, -al capdavall depèn de tantes variables i tantes persones-, sinó per una trajectòria llarga, per la suma de moltes peces, doncs. Algunes d’aquestes peces poden ser fins i tot les peces d’altres, algunes d’aquestes peces no semblen ni tan sols peces. Embolica que fa fort. O no. La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. [ ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT EL MARÇ DE 2012]  Aquest apunt s'assembla molt (massa, malauradament) al que vaig escriure el setembre de 2010, tot coincidint amb l'anterior convocatòria de vaga general. En certa manera, ha estat 'animat' per aquesta encertada reflexió que en Roger Palà ha escrit fa unes hores al seu blog. Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d'endreçar i compartir alguns pensaments amb l'excusa d'un tema de molta actualitat (vaja, que d'això és del que es tracta en un blog, no?). La cosa va per aquí: Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m'incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d'una part de l'anomenada 'esquerra'. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del 'sí o sí' de l'ortodòxia política i econòmica d'avui. Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc. Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat. No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d'aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats. Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d'un cantó i d'un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d'aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa. No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat. … faré vaga, demà.  El 23 de març del 1992 es va emetre el primer programa d' El medi ambient. Aquesta setmana, Televisió de Catalunya celebra l'aniversari d'un dels seus programes més veterans. 4.700 reportatges elaborats per un equip rigorós, dirigit per Xavier Duran. Se m'acudeixen almenys 20 motius per felicitar-los Dic felicitar-los i m'adono que és més apropiat dir 'felicitar-nos'.
- Pel tenaç i gens ingenu optimisme demostrat
- Per voler/saber explicar-nos la transformació en clau de present
- Pel rigor
- Pel compromís
- Per la professionalitat
- Per haver esquivat dos temibles 'ismes': el victimisme i el catastrofisme
- Per una enraonada visió sistèmica en la selecció dels temes
- Per la diversitat en el tractament de les notícies
- Per la diversitat de les localitzacions
- Per la diversitat de les veus recollides
- Per l'amabilitat exigent
- Per ser pioners en parlar de les oportunitats d'una nova economia
- Per ser dels primers en parlar d'internacionalització
- Per fer una acurada atenció a la ciència i a la investigació
- Per haver vist que calia reconèixer la tasca de tants ajuntaments
- Per haver entès el més evident que no tot és verd, sinó gris, blau, vermell...
- Per haver-nos presentat tanta gent que fa coses i tan bé
- Per saber escoltar
- Per saber explicar
- Per ser allà
 Interessant l'article que Andreu Mas (per cert, que el periodista per fi estrena Twitter!) publica a la contraportada d'El Punt Avui. "Qui empeny del carro?", es titula. Comparteixo algunes coses. Per exemple: 1) "El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar": tot i que jo subratllaria que més greu que això és la seva agenda política, basada en una ciutat injusta, desconfiada, empobrida culturalment i cívicament, que un i altre concepte sempre van lligats. 2) "Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant": jo afegiria, de fet en el text és implícit, que una i altra cosa forma part de la feina del polític a l'oposició (dins i fora del ple municipal). Contribuir a la governabilitat sense una visió pròpia, i per tant crítica, de perquè fas el que fas és absurd (i frívol), però pensar que la teva feina és només situar-te rera una pancarta, per cuidar només el teu votant més fidel és senzillament irresponsable. 3) "A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut." L'estratègia a llarg recorregut passa --i aquí ja no sé si coincidim tant amb l'Andreu--, més que no donar oxigen al (des)govern de Garcia Albiol, a conduir-ne l'acció de govern amb un treball tenaç, exigent, discret i madur (que pot passar o no per la moció de censura). Aquest 'treball' l'han de liderar plegats els tres partits que conformen l'oposició al consistori (i que tants punts d'acord tenen, per cert; malgrat haver diferit notòriament sobre si calia o no investir l'actual alcalde). En definitiva, el tema no és qui crida més (això ja li va bé, al Garcia Albiol, que sap treure rèdit a tots els batibulls) sinó qui incideix amb més responsabilitat i visió en les polítiques públiques. Aquestes polítiques (amb responsabilitats diferents, no cal dir-ho) són cosa del govern i també de l'oposició, com bé diu l'Andreu Mas.
Dit això, repesco un parell de fragments de dos apunts meus al blog, escrits aquests darrers mesos i que crec que lliguen. "PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d'una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l'acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l'oposició avui al consistori." A Sant Roc, les coses no passen per sorpresa (21.1.2012) "Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l'oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost." A Mitjans a Badalona, nota no tant al marge (29.12.2011)
 Recull de piulades, articles, blogs... al voltant del debat iniciat per Eduard Voltas amb el seu article "En castellà també, si us plau", publicat a finals de febrer al diari Ara. Hemeroteca articulada a través d'storify; es tracta d'un document parcial (per personal) i també forçosament provisional. Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?). Podeu accedir a l'storify en qüestió a través d' aquest enllaç.
 L'article En castellà també, si us plau que Eduard Voltas va publicar diumenge a l'ARA està removent el debat sobre la construcció nacional. Benvingut sigui, ja ho vaig dir fa set dies. Tanmateix, apunto un parell d'idees gens al marge a l'entusiasta apunt meu d'aleshores. Venen a tomb de l' interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d'Eduard Voltas. La primera idea: l'Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, --malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants--, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d'una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l'actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d'acció i l'eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l'Arenas, però també de Voltas). Ara bé, -- segona consideració--, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l'article de Voltas era especialment suggeridor. Més enllà (que no pas 'enlloc de') de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l'agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat. ¿Com reconèixer la Catalunya d'avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l'anar fent a l'acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem. Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l'independentisme, 2) la construcció del país no acaba l'endemà de la independència, 3) l'argument de venda basat només en l'economia és massa volàtil i poc sòlid a l'hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d'aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l'objectiu d'incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu. Que com diu avui Toni Soler a l'ARA, es tracta d'"entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides." * Fragment d'un cartell de 2009 d'Òmnium Badalona.
Un mes intens amb dos apunts d'entre els més llegits en molts mesos. En total prop més de 8.600 visites a les entrades.
 Òmnium és un luxe que, avui, no ens podem permetre. Enverinada condescendència, i ben estudiada, la que ha gastat aquest matí l'Alicia Sánchez Camacho, líder del Partit Popular a Catalunya. El tuf d'un dubte aparentment raonable: ¿què és primer, un concurs literari o l'obertura d'un quiròfan? Sembla demagògia de traç gruixut, però no. A aquestes altures, hauria de quedar clar que el PP treballa amb la freda precisió del cirugià. Al Twitter, molts assenyalaven, amb bona fe, a la Fundación Francisco Franco. Així mostraven la (certa) incongruença dels conservadors quan critiquen als 'nostres' tot mantenint els ajuts dels 'altres'. Vet aquí la trampa de l'Alicia. Òmnium no és la FFF, ni la Faes… (*) Òmnium és una entitat central en una singular i riquíssima part d'Europa, diguem-ne el nostre país, la qual treballa abordant un front molt divers d'activitats, poques de les quals tenen a veure ja amb cursets de sardanes i/o jocs floralescs (això és el que la seva cínica ironia apunta). L'entitat està extesa al territori com poques, i és diversa com poques, també; centenars de voluntaris exerceixen un treball constant, solvent, contrastable i generós en defensa d'una societat millor. Òmnium és feina diària, moltes mans treballant plegades, el consens mínim per a la major ambició, ser millors. Des d'aquesta plataforma som cada vegada més els que defensem la igualtat d'oportunitats; la ciutadania plena dels nous (i no tan nous) benvinguts; una escola millor; ciutats més humanes i justes; la curiositat per saber; l'energia per a emprendre; un món, finalment, amb una cultura més diversa. Llengua, cultura, país. La nostra manera de ser al món. És més polític que mai, és més social que mai, Òmnium, avui. I és per això que precisament ara ens acusaran de tot el contrari, de ser secundaris, de ser un luxe de temps de bonança. Ara que som tan importants, diran, ja diuen, que cal prioritzar i que s'ha acabat la festa. Els sona? Que aquest atac, que no és el primer ni serà l'últim, serveixi per recordar que sí, que avui també, és un bon dia per fer-vos socis i sòcies d'Òmnium. 
La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d'aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d'entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d'entre els més destacats del planeta? A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d'anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.
No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l'any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d'un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor. > Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l'equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.
Aquests són els apunts més llegits aquest mes de gener. Al blog, hi ha hagut prop de 8.000 entrades llegides i 1849 visites a la portada.
Recullo en aquest apunt, una selecció de textos que parlen de moltes coses, també d'independència. Hi ha peces de 2008 fins a l'actualitat, bàsicament publicades al meu blog de Vilaweb. M'ha vingut de gust repassar-los ara, potser cercant una mica d'orientació, unes hores abans que es constitueixi Badalona per la Independència dins la dita Assamblea Nacional Catalana. Content per la normalització del debat (molt d'acord amb aquest apunt de la Dolors Sabater, per cert) i amb la pública esperança que aquest debat sigui útil, més que per convèncer (això implica que uns tenen la raó i els altres no), per crèixer i enfortir-nos (i per tant canviar) junts. Diu Eduard Voltas en aquest article que comparteixo punt per punt: "La cohesió civil és condició sine qua non de la independència, i quan dic cohesió no parlo d'una unanimitat impossible d'aconseguir, sinó d'un projecte nacional realment inclusiu, en què hi càpiga, de debò, el divers catàleg identitari de la societat catalana."
Vet aquí el meu recull de retalls sobre la independència:
Catalunya es juga el futur a Badalona
Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur. + El lloc on passen les coses. (1.12.2008 / Revista d'Òmnium Cultural) > Llegir l'article complet.
Ens interessen els del 'no'!
Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.
Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no. + Els 69 del 'no' a Tiana (14.12.2009 / Al blog de Time Out) > Llegir l'article complet.
Un altre relat
¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al... (.. continua..)
Les coses no passen per sorpresa. Sempre hi ha senyals. Dilluns al matí, El Punt en publicava una, de senyal (una més, s'entén): "Tard o d'hora, Sant Roc esclatarà. L'actitud del govern de Badalona només enfronta col·lectius. Estan desitjosos que esclatin alguns problemes per poder anar més en contra dels immigrants." Són paraules d'un membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc, Juanje Guerrero, una de les persones que trepitgen diàriament aquest territori i que alerten del trencament social que està conquerint el barri. Convidat per la urgència de les paraules del Juanje --que, creieu-me, venen avalades per molts anys de feina i per un compromís cívic de llarga i contrastable solvència i rigor-- m'agradaria compartir una reflexió que mira uns anys enrera. En bona part, avui paguem la factura del tebi lideratge (i l'absent política) de l'Ajuntament de Badalona quan, ara fa deu anys, ja eren evidents els impactes de la nova immigració en una part de l'àrea metropolitana on plovia sobre mullat. Què diferent la manera d'enfocar el fenòmen entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, tan a prop i tan lluny, sempre. Els colomencs tenien una estratègia, una significativa dotació pressupostària i un consens polític suficient. Nosaltres discutíem de ports i camps de golf. Fa una dècada, d'allò; a partir del 2003, la feina primer d'ERC -que va promoure la creació d'una regidoria específica- i sobretot de CiU, amb Josep Pera i el seu equip tot exercint un lideratge sensible i convincent, van marcar un canvi important, però a la vista dels fets, insuficient. Fins ara, la política sobre cohesió a la ciutat prioritzava la construcció comuna d'espais i símbols, combinada amb una política de seguretat decidida i cada vegada més eficient, sempre al servei d'un mínim comú denominador on es sentia còmoda la majoria de la ciutadania (i així va quedar clar en les eleccions del 22m, per cert). Avui s'està desmantellant aquesta política d'ampli consens i elogiada arreu del país, però que encara no havíem acabat de consolidar. Tot plegat és massa vulnerable. El que denuncia Juanje Guerrero de Sant Roc fa por perquè és el reflex d'alguna cosa que supera el cas concret. Les coses no passen mai per sorpresa, deia. Les coses sempre passen per un motiu. El substitut administrat per l'actual govern en minoria és una política altiva i aspra, de curta volada, més atenta al periodista que al ciutadà, que es mou bé amb els rumors i la malidicència, i que recupera sense gaires vergonyes una política que semblava que ja es començava a superar, la del tu em dones, jo et dono (ho explicava bé l'Andreu Mas en la seva crònica a El Punt de dimecres). La policia esdevé ara la solució per a tot en el moment que a mitja Europa (i més des dels fets de Londres d'aquest estiu) ja és un consens generalitzat que la desigualtat no s'arregla (més aviat s'agreuja) a cop de porra. PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d'una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l'acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l'oposició avui al consistori. |
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
