Escriure

0
Publicat el 6 de març de 2016

Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m’explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”

I tenia raó.

I no en tenia.

El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l’anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l’univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s’instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.

I s’hi queden per sempre.

Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.

És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d’autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d’aquella Europa d’entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.

Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.

“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.

Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Petita crònica (edicions de la ela geminada) / Autor: Stefan Zweig / Traductor: Marc Jiménez Buzzi / Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

(La Veu, 20-01-2016)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una paraula

0

Tot va ràpid i encara no n’has paït una que ja arriba la següent: primera correcció, deixeu-m’hi canviar això, ara maquetat, allò també, només, allò altre, oh, per tots els sants estratosfèrics, que ja se l’emporten, socors!
Cada vegada que t’ho llegeixes hi fas modificacions, rectifiques la rectificació, hi tornes, dubtes, com en un malson.
Tota la veritat va camí de la impremta. I, a la darrera pàgina, hi ha un mot que no existeix. Mon pare manté, contra tota evidència, que “això s’ha dit sempre i des de temps immemorials”. La veritat, però, és que no ho hem trobat a cap diccionari. Després de rumiar-hi, i de consultar-ho (gràcies, Francesc Mompó!), ja hi tenia fins i tot mot de substitució. Però al final, ves quines coses, m’ha fet pena. Com si m’interpel·lés. Ella, la paraula. I he pensat en el pare, també.
La paciència dels correctors és infinita i bé cal que els ho reconeguem. Jo voldria fer-ho, ara, modestament. Perquè avui, la Gemma, a qui no conec més que pels 10.000 correus que devem haver intercanviat aquests darrers dies, m’ha fet feliç.

Publicat dins de el nou, llibres i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La misèria

0

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)

Publicat dins de en un llibre, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Crims de Tinta

0

Molt feliç.

Escrius de nit, al tren, a l’autobús, esgratinyant temps d’on no n’hi ha. Escrius perquè sí, perquè t’agrada i et fa patir i no ho pots evitar. Per deixar constància del teu pas, potser. I del dels altres. Perquè les paraules t’ho demanen. Les històries. Les imatges. Escrius i de vegades penses que és tot el que saps fer. El que et completa.

Escrius i un dia ho presentes a un premi.

I la teva novel·la guanya.

No ho faré llarg. Només vull dir que em sento #FeliçComUnAnís (que sé que no és una expressió gents criminal, en fi).

Feliç i agraïda. M’he passant una setmana donant les gràcies a tort i a dret, i m’agrada: al jurat, per haver apostat per l’heterodòxia; a persones com l’Anna Maria Villalonga (la gran incitadora) o en Sebastià Bennasar, que ens inoculen tinta fosca a les venes fins que ja no té remei; al col·lectiu negrot, que són gent oberta i riallera i acullen els nouvinguts amb calidesa; a amics i coneguts i tanta gent bonica com m’heu fet arribar abraçades i somriures.

I al Carlos Zanón.

L’altre dia, a la festa que obria el BCNNegra, vaig superar la vergonya i li vaig demanar si em signaria a la llibreta (bé, en fi: dit d’aquesta manera no queda tan carrincló, però és un autògraf, sí). I ell hi va posar això:

“Escriu sempre pensant en els gegants i no en els molins”

Amb el seu permís, ho prendré com a divisa.

Publicat dins de el nou, General, llibres i etiquetada amb , | Deixa un comentari

És qui torna

0

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vigileu-los!

0

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

Voteu que sí

1

[Llista mòbil i ampliable de raons per anar a votar que sí aquest diumenge. I de maneres. Aquesta entrada, per tant, es mantindrà durant dos dies en construcció]

Per alegria, perquè ja fa temps, anys, que aquest país és un somriure. Pels que no ho podrem fer: per València i per Alacant, que us miren, per Mallorca i Perpinyà, Fraga, Ceret, Morella i Maó, voteu que sí. Amb corbata o amb sandàlies, o amb totes dues coses alhora (sandàlies i mitjons? també). En família, amb els amics, amb els veïns, amb la penya de rugbi. O sols. Introspectivament o de manera expansiva, voteu que sí. Perquè ja no ens alimenten molles, perquè ja n’hi ha prou, per acabar amb l’espoliació, pel gust de decidir, voteu que sí. Pels nostres avis. Els que hi són i els que ja no ho podran veure. Pels que van patir l’exili i no van poder tornar. Pels morts de fredes matinades. Pels nostres néts. Els que hi són i els que vindran. Pels que són fora de l’estat i no podran votar perquè així ho han decidit els hidalgos funcionaris als quals, a sobre, paguem el sou. Pels que viuen fora de l’estat i votaran perquè, passant dels hidalgos funcionaris, han pogut agafar un avió. Per les pensions, per les escoles, pels hospitals, voteu que sí. Per ganes de llibertat. Amb ganes de llibertat. Per la història. Pel futur. Perquè després no puguin dir que no hi havia prou vots. Amb els ulls que riuen. Amb les dents serrades. Per dignitat, si us plau, voteu que sí.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ja no acceptem pop

0

Per tal que aquell personatge consentit no s’emportés el joc a una altra banda, els amics acceptaven qualsevol bajanada i un pop quedava així inclòs a la categoria “animals de companyia”. En fi. Era un anunci que va triomfar als anys noranta del segle passat: un joc de taula, un xantatgista, la necessitat de doblegar-s’hi.

A mesura que s’acosta el 27S, surten a la palestra personatges que, tot imitant aquell repel·lent, “amenacen” d’emportar-se la seva preuada capseta (una botiga de vestits de núvia, un banc, un beuratge escumós, un esprai neteja-cuines) a una altra banda en cas que guanyi el SÍ: “Es mi Scattergories y me lo llevo”.

No han tingut, però, els seus estirabots, la resposta que de segur s’esperaven. Aquesta vegada, s’ha imposat la dignitat, la naturalitat i la racionalitat: un vaixell no és un animal aquàtic. I hi ha més jocs que llonganisses.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

La meva gent

0

Dissabte vinent hi haurà, a València, un molt especial Sopar Estellés. Perquè hi celebrarem aquesta alegria de ciutat recuperada, perquè llegirem versos a la fresca, perquè entitats i institucions s’hi trobaran amb normalitat, perquè hi cantarà en Miquel Gil, perquè ja en teníem ganes, de celebrar.

L’altre dia, els representants de les entitats que s’han unit per organitzar aquest homenatge que València li ret a Vicent Andrés Estellés van venir a la llibreria per enregistrar-hi aquest vídeo. En acabat, els vaig fer una fotografia. De record.

Ara me la mirava i pensava que, sí, que aquesta, així, és la meva gent.

En sentit ampli. A alguns no els conec. Van venir de la web social multimèdia Xara per fer l’enregistrament. Avui no en sé els noms. No importa. Quan dic la meva gent vull dir exactament això. Aquesta fotografia. El que significa.

Per on salte Barcelona

1
Publicat el 28 de juny de 2015
Tot és foc i crits i polseguera. Ja són dins. Aquí us espero, criminals, aquí em teniu.
Al carrer, rere les barques amuntegades per tallar el pas, el petit Miquel serra les dents i  no nota com li regalimen les llàgrimes galtes avall. Aferra el canó, prepara la darrera  granada i tanca els ulls. Ja no veu sang ni francesos ni la mare que li diu torna i que desapareix després sota la runa. Res. Només els ulls tristos del comandant quan parlen de justícia i de l’horta arrenglerada de València. Com aquí, senyor Basset. No: més.
Ara podria ser a Viena però es va quedar. Miquel li evoca el gest i la veu greu i pensa que el món ja no val la pena: ha deixat caure Barcelona i ens oblidarà a tots.
Són a tocar. Ara sí.
Algú ha disparat un projectil per a ell.
I, mentre arriba, Miquel, de quinze anys, ulls d’avellana i braços prims, deixa de plorar i xiula, fluixet, una cançó de bressol.
(Microrelat del setge publicat a La bona confitura, setembre del 2014)
Publicat dins de contes | Deixa un comentari

Coses que calia dir sobre el català

1
Publicat el 24 de juny de 2015

(El bilingüisme mata -Pòrtic- és el títol del llibre on el filòleg i traductor Pau Vidal analitza la situació de la llengua catalana. Sense embuts, hi desmunta tòpics interessats i avisa que cal actuar amb resolució. Un títol imprescindible.)

Darrerament, com si un cor d’interessos s’hagués posat d’acord en la banalització, se senten proclames, des dels altaveus polítics i mediàtics, o politicomediàtics, que repeteixen amb insistència digna de millor causa coses com ara que la qüestió de la llengua (pel que fa al Principat: qui així parla no es planteja cap altra perspectiva) ja està pràcticament resolta (i que, per tant, ara no se ‘ha de parlar), o que es resoldrà per art d’encantament quan arribi la independència (que arribarà, és clar, també per art d’encantament), o que, naturalment (naturalment!) el futur estat català tindrà en la “cooficialitat” el seu segell de “normalitat” i “convivència” feliç. Val a dir que aquests pontificadors són tan experts en dinàmica de llengües com ho poden ser en compostatge de residus, robòtica aplicada o psicologia dels primats. I que opinen de tot plegat amb idèntica alegria de tertulià.

Per això és que s’agraeix que algú que sap de què parla hagi gosat escriure un llibre com aquest: concís, amè, entenedor, útil. Necessari. Inoblidable. Perquè en el temps que vivim, precisament en el temps que vivim, calia posar el dit a la plaga en la qüestió de la llengua, calia posar remei i paraules ordenades al silenci clamorós que envolta el tema (amb l’acció del sempre nefast “ara no toca”), al neguit indefinit que molts sentim en aquest afer (allò de notar que hi passen coses i no ser capaç d’identificar-ne la naturalesa), a la constatació que, malgrat les proclames oficials i triomfalistes, no anem bé. I Pau Vidal ho enumera, tot això, ho ordena, ho enuncia. Escriu un llibre valent que, de segur, incomodarà l’statu quo i que, precisament per això, i perquè ben sembla escrit amb voluntat d’intervenció, de canvi i acció, podríem qualificar, ara i aquí, d’imprescindible.

Perquè, arribats a aquest punt, podem fer dues coses: deixar-nos endur pel tòpic interessat i políticament correcte (falsament políticament correcte) que potser ens calma la consciència però que en realitat condemna el català a la desaparició, o podem entendre això que el filòleg ens explica clarament des del títol, com un cop, sense concessions, per fer reaccionar: El bilingüisme mata. “De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge, el bilingüisme mata idiomes: el més feble dels dos, concretament”. Clar i català. No és una benedicció que la història hagi llegat als catalans, per tant, com sembla que ara ens vulguin fer creure, ni una situació que simplement s’hagi d’acceptar i relativitzar: és una condemna a la desaparició.

Amb sistemàtica amenitat, Pau Vidal desmunta tòpics (les xifres meravelloses i interessades sobre l’ús de la llengua al Principat, la bondat de la immersió lingüística) i assenyala que el rei va nuu. No: que no hi ha rei. Que, de fet i per molt que es negui, hi ha conflicte. I que en negar-lo, ens neguem la capacitat de reacció.

Vidal, de fet, denuncia que el silenci respecte del bilingüisme, aquesta por a acceptar i encarar el conflicte, acaba presentant com a “normal” i fins i tot desitjable una situació que no ho és gens. Recull una citació del filòleg Josep Ferrer per tal d’aclarir-ho: “La Generalitat no ha tingut més remei que gestionar un anomenat ‘bilingüisme’ com si es tractés d’una realitat natural, però ha comès l’error persistent de no denunciar aquest fals i impossible ‘bilingüisme’ com una imposició política. No solament no ho ha denunciat sinó que s’ha dedicat a maquillar la realitat de l’ús social del català, que era i és regressiva (…). Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat ‘normal’ ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica”.

Un altra de les afirmacions d’aquest llibre, i que Vidal té l’encert de resumir en frase de xoc, és aquesta que ja ens colpeix des del primer pròleg (perquè n’hi ha dos: un per a abans de la independència i un altre per a “just després”): “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català”. I és important aquesta afirmació. Molt. Perquè Vidal ens avisa sobre “una de les grans fal·làcies” que s’han estès sobre el nostre idioma: “la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants”. D’aquí la insistència en les dades i les dades i les dades i l’autosatisfacció que atorguen. El filòleg, però, desballesta la fal·làcia amb un exemple pràctic: “Si el company de pis et pregunta si queden iogurts, i tu vas a la nevera i veus que sí, que n’hi ha tres, però estan caducats, què li contestaràs?: ‘No cal que en compris, que encara en queden’? Doncs això és en certa manera el que ha fet aquí la classe política”.

El resultat? Que tenim per llengua “un iogurt a punt de caducar”, és a dir, un idioma “que cada cop s’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’entonació, a l’estàndard castellà”. L’exemple que segueix l’afirmació posa els pèls de punta: “Mama, avui m’he caigut al terra i els meus amics s’han rigut, però jo els he dit que es callin que si no els donaria”. És la mort per dilució.

D’aquí l’avís amb què obre el llibre: “la llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui, de parlats), sinó de llengua”. Si no s’hi posa remei, si no s’actua, si no es deixa d’alimentar la fal·làcia (allò de dir que no importa el com sinó quants), “la dissolució definitiva en la llengua castellana és qüestió de poques generacions”.

Aquest article, avui, no vol ser res més que un avís sobre l’avís: perquè cal llegir El bilingüisme mata. I cal, sobretot, actuar en conseqüència: assumir el que ens expliquen els experts, que el bilingüisme no és sinó un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. I comprendre que l’esfilagarsament de la llengua, aquesta substitució gradual de mots i de fraseologia, de construccions sintàctiques, de sons, d’imaginari, aquesta falsa contraposició entre una llengua “encarcarada” i una altra de “viva” (casualitat: “encarcarada” sempre vol dir “genuïna”, i “viva” és sempre “catanyola”: en comptes de “clau”, “polvo”; en comptes de “refredat de collons”, “trancasso” i narinant) ens condueix a la dilució, a la desaparició.

Cal assumir-ho, comprendre-ho, i actuar en conseqüència. Si és que resulta que l’existència d’aquesta llengua nostra ens importa.

Hi ha llibres que arriben perquè calia que arribessin. És possible que aquest en sigui un.

(Lluita, núm. 298)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El prejudici

0
Publicat el 15 d'abril de 2015

Sense que li calgui fonament, s’instal·la a traïció al nostre cervell, hi fa niu, hi cria i s’hi expandeix. Per alguna construcció pròpia o encomanat des de la cosa comunitària, perquè ja ens va bé o perquè sí (diuen que és un tret adaptatiu, un estalvi de temps perquè ens proporciona, precisament, judici ràpid), el prejudici se t’enganxa com una paparra i, sense que te n’adonis, et condiciona la vida. Te la distorsiona. I creus aleshores que les rosses guapes són curtes de gambals, que els homes són més racionals i les dones més sentimentals, que València vesteix tota de blau. Coses així.

A sobre, no és gens fàcil de saltar. De vegades, fins i tot encarats a la fal·làcia som capaços de negar la constatació si resulta que ens contradiu el maleït prejudici. Que res no ens ha demostrat. Però que mana. Ja ho va dir algú: no deixis que la realitat et desmenteixi un bon prejudici.

Era des d’aquesta avaluació preconcebuda, sense cap fonament i amb una confusa autoconstrucció del personatge, que em mirava, fins ara, les obres de Georges Simenon. Ras i curt: era, per a mi, un home antic que fumava amb pipa i que havia escrit 1500 novel·les de detectius. Un Agatha Christie amb barret, diguem-ne. Fins i tot polsós. Amb interès com a fenomen sociològic, potser. Però para de comptar.

Llegeixo això que he escrit i me n’espardalitzo. Perquè tot plegat ho pensava sense saber-ne res de res, de Simenon. Sense haver-lo, evidentment, llegit. Precisament perquè no l’havia llegit.

El cas és que un dia, per una d’aquelles casualitats que propicien els fats, una casualitat poca-solta, per cert (sortia de casa sense llibre, vaig fer un cop d’ull ràpid a la biblioteca i en vaig triar un… que no pesés!) em va caure a les mans L’home que mirava passar els trens.

Encara no he recuperat l’alè.

Una senyora novel·la. Un retrat cru i modern de la condició humana. De la seva grisor: I de la seva brutalitat, també.

La sacsejada que necessitava per fer-me present el prejudici. Per mostrar-lo en tota la seva inanitat. I per demostrar que sí, que es pot superar.

 – L’home que mirava passar els trens (Edicions 62 – Avui) / Autor: Georges Simenon / Traductor: Ramon Folch i Camarasa / Títol original: L’homme qui regardait passer les trains (1938) –

(La Veu, 8-4-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb | Deixa un comentari

Guillem Agulló

6
Publicat el 11 d'abril de 2015

Et lleves. T’adones que és 11 d’abril, que ja han passat 22 anys i que tens encara les dents serrades.

Aquest és el pròleg que vaig escriure per a la segona edició de La mort de Guillem (Editorial 3i4), de Jaume Fuster:

“Hi ha llibres necessaris, llibres que s’han d’escriure i que cal llegir, llibres imprescindibles. I aquest n’és un.

“Han passat vint anys des que ens assassinaren Guillem Agulló. Vint anys i no ens l’han pogut esborrar de la memòria. Vint anys i continuem sentint aquell estremiment, l’alè que es congela, la basarda, el nus a la gola, la ràbia.

“Un grup de criminals, instigats i aixoplugats per la impunitat que constataven cada dia, van segar la vida del jove independentista de Burjassot, del nadador, del futbolista, de l’amic somrient i solidari, del sincer antifeixista, del fill de Carme i de Guillem. Tenia divuit anys, tenia coratge i el futur obert: massa tenir per als executors de la barbàrie. I li van clavar una navalla al cor.

“L’assassinat de Guillem Agulló, i el procés esperpèntic que el va seguir, ens va fer perdre, definitivament, la innocència. Havien matat un jove a Montanejos i allà mateix, aquella nit, quan se sentia encara l’eco del “cara al sol” que bramaven els assassins, els únics detinguts eren, com en un presagi funest, com en un avís, els amics de la víctima.

“El cas Guillem Agulló és un compendi terrible de les impunitats amb què l’estat espanyol ha bastit la seva tramoia al País Valencià: ajudat per determinats mitjans de comunicació (el paper del diari Las Provincias -no només en aquest afer, però especialmenten aquest afer- reclama un estudi específic i detallat), el procés policíac i judicial va deixar al descobert un significatiu interès per negar el mòbil polític de l’assassinat, per impedir que constessin les evidències que vinculaven els assassins amb trames nazis i espanyolistes organitzades i violentes, per intentar fins i tot convertir els criminals en víctimes. La presentació d’una “testimoni x”, sense identificar, que va declarar darrere d’una mampara per -atenció- “protegir-la” dels amics de Guillem va ser el súmmum de la tergiversació en un judici que va acabar amb l’absolució de tots els acusats menys un, aquell assassí que, passats quatre anys, ja tornava a ser al carrer.

“No han aconseguit, però, de cap manera, esborrar el record de Guillem Agulló i Salvador. Des de l’11 d’abril del 1993, desenes, centenars, milers de Guillems van a escola i busquen feina, escriuen versos, juguen a pilota, alcen muixerangues, estimen, compren entrades per al teatre, tenen fills, llegeixen i treballen per aconseguir el país lliure i digne que ell també volia.

“Aquest llibre és una mostra, precisament, de la voluntat de pervivència. D’entrada, hi va haver una editorial amb la idea i amb la decisió necessària per tirar-la endavant. I de seguida va trobar l’escriptor adequat per a l’empresa: en Jaume Fuster va ser capaç d’agafar-nos la història recentíssima, la història-batec, i fer-ne literatura en el sentit més noble del terme. No era una tasca senzilla i ell hi va posar ofici i sentiment. El resultat és aquest llibre. Dur. Punyent. De lectura obligada.

“Han passat dues dècades senceres, des que ens el varen assassinar i no l’hem oblidat. Aquesta és la victòria pòstuma de Guillem Agulló: s’ha fet cançó, llibre, icona. És viu per sempre.”

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Gargots!

0
Publicat el 8 d'abril de 2015

Són, en definició pròpia, “una revista literària que té com a objectius promocionar i fer visibles els nous joves escriptors del País Valencià”.

En reconeixereu els redactors perquè passen llargues estones a les llibreries de la ciutat de València (sembla que estudien Filologia i coses), fullegen, comenten en veu baixa, troben còmics de Kafka, poemaris.

He dit que els reconeixereu? No, no ho fareu, és clar. No duen cap cartellet ni pentinat de tribu urbana ni res. Només és que són joves. I escriuen. I, a sobre, resulta que ho fan bé.

I que, amb iniciatives com aquesta, ens reconstrueixen, a la resta, la confiança en l’avenir.

No sé quanta estona ens hi vàrem passar, en aquella cafeteria, xerrant a tantes veus. Però ara, mira, m’agrada pensar que, d’alguna manera, també n’he format part, d’aquesta aventura. Col·lateralment.

Au, aquí teniu l’enllaç amb el tercer Gargot. De negre, perquè l’han dedicat a l’Ovidi Montllor.

Publicat dins de General, lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La part desagradable

2
Publicat el 5 d'abril de 2015

Aviat farà un any (un any!) que es va començar a congriar. Un parell de pàgines refetes. Llegir molt. Més. Com que et vols endinsar en el món de la negror, comences amb els que saps que t’agraden, Thompson, Chesterton, i corrobores l’admiració pels clàssics. Descobreixes Simenon, etcètera. I seus davant de l’ordinador nou (rosa, una mica més ample, perfecte) i en surten ja les primeres pàgines, la forma.

Després, però, t’atures.

Sempre hi ha una excusa o una altra: feina, fitxes, actes, coses. És el pànic, però. Vertigen i por. De no fer-ho bé, de no trobar el to, de ser banal, de no dir res. Por, només.

Fins que un escriptor dels de respecte t’agafa per banda i t’estira les orelles i prens el compromís de posar-t’hi 8 hores cada setmana. 8 hores!

No cal dir que duus un endarreriment esfereïdor (les tens anotades, les hores que “deus”: quina basarda), però el que compta és que finalment has arrencat. Que has arrencat. Que talles i reescrius i esborres i tornes a tallar. Tot, per donar-li un to més fosc. Que no semblin de joguina, aquesta gent. Que se’ls embrutin les ànimes i que siguin de veritat. No n’hi haurà ni un pam de net, a la novel·la que vols fer. I ara que comences a escriure de nou, sents que arriba la part desagradable de la història: quan t’adones que caminaràs amb tots ells, miserables i buits, banals, dolents, covards, que t’envoltaran i els tindràs fastigosament presents durant els propers mesos de la teva vida.

I que, a sobre, tu en tindràs la culpa.

Quin panorama!

Publicat dins de el nou i etiquetada amb , | Deixa un comentari