M'han anat colonitzant el balcó una mica per sentit pràctic, perquè sóc un desastre amb la constància que reclama la regadora o el combat contra l'aranya vermella o la papallona trinxageranis o etcètera i vaig acabar farta de remordiments.
Com que no m'agrada veure el balcó buit, de tant en tant hi afegia un petit cactus tret de qualsevol banda (rescatat, amb preferència, dels prestatges agònics de cal xinès, especialment quan tenien aquella mania de clavar-los una flor de paper com un punxó).
ncadenes |
teatre |
dissabte, 5 de maig de 2012 | 13:36h
Escric a raig per ganes d’avisar: si sou prop de València encara teniu temps de córrer a reservar l’entrada. Avui, si no m’erro, fan la darrera representació al Teatre Micalet d’aquest text commovedor de Deborah Brevoort.
La Dependent l’ha sabut dur amb dignitat a escena. Joan Gadea ens hi mostra quin gran intèrpret que és. I Pepa Miralles. I Laura Useleti, també, des del paper més curt. I tot en general serveix, en aquesta posada en escena, per transmetre l’estremiment, el dolor, la buidor absoluta davant de la mort, de l’assassinat. Però més que això: com si fossin les Antígones del segle XX, aquestes dones de Lockerbie i el seu entestament a no deixar que l’odi s’imposi a la humanitat, ni l’oblit, a no permetre que el silenci mantingui les ferides per sempre obertes, reclamen pels seus morts i pels nostres, també, una dignitat que el temps i la conveniència els ha volgut arrabassar. Cerquen la manera de soterrar els morts, aquestes dones. Fins i tot quan no hi ha res per posar dins d’una tomba, soterrar els morts.
ncadenes |
país |
divendres, 4 de maig de 2012 | 17:35h
I un bon dia, un ciutadà va decidir públicament que de tan fart com n’estava deia que prou. Educadament. Fermament. Prou. “No vull pagar”.
I ho va penjar al youtube.
Aquell gest, d’aparença tan senzill, d’aparença individual, va connectar amb un pòsit d’indignacions col·lectives i es va escampar de seguida. De vegades passa, que de cop algú fa “clic”, diguem-ne, no cap proclama pomposa ni cap gest desmesurat: potser un raonament, un fet, una darrera gota que fa vessar el got, la pica, el pantà d’afartament que tenim de tant de lladronici. I fa “clic”. I la dignitat se’ns posa, a tots, en mode “on”.
Per comoditat, per mandra, perquè potser així sembla més professional o no sé per quins set sous, repetim frases prefabricades que se suposa que serveixen per fer el missatge més entenedor o més original però que, en realitat i sovint (gairebé sempre, penso, però deixem-ho en sovint), són mers clixés que empobreixen la comunicació, que converteixen un fet únic (tots ho són, ben mirat) en una banalitat ja sentida mil vegades.
És per això, suposo, que les persones sempre “han resultat ferides”, que algun cantant famós presenta “el seu disc més personal”, que les reaccions “no s’han fet esperar” o que “la normalitat” és “la tònica general”. O etcètera, que la llista de tòpics és llarguíssima i inclou coses que, de tan suades, ja comencen a fer riure (“marc incomparable”?) però que encara, ai, es continuen emprant (unes eleccions que esdevenen “festa de la democràcia”?, un rei que, “després de les merescudes vacances torna a la feina habitual”?).
ncadenes |
contes |
dilluns, 23 d'abril de 2012 | 23:17h
La fotografia no té res a veure amb això que ara escric sinó amb el text que ve després, que és el tros de conte que he llegit a l'acte que avui s'ha celebrat a l'OctubreCCC, organitzat per ACPV i l'AELC: cinquanta-cinc escriptores i escriptors amb un minut per compartir un bri de literatura. I en Pau Alabajos. I la llibreria oberta. I una florista venent roses. Tot, presidit per un gran llaç quadribarrat que ens sumava al clam de les Illes. Practicant la normalitat. Perquè el 23 d'abril és, probablement, el dia més bonic de l'any.
ncadenes |
país |
divendres, 13 d'abril de 2012 | 17:37h
A la famosa tragèdia de Sòfocles, Antígona, íntegra i bella, desafia la llei injusta per donar al cos del seu germà digna sepultura.
La seva ferma perseverança, els arguments que desgrana davant el poder que dicta prohibicions i, sobretot, els seus fets (malgrat el càstig que sap que trobarà, malgrat saber-se sola contra el món, els seus fets), han convertit Antígona en símbol de la constància i l'amor que mou els qui continuen cercant els desapareguts en tanta fossa comuna com ens amaga la terra.
Cada any, a l'abril, entra al Cementiri General de València una comitiva en solemne homenatge.
El tenen a Madrid. No pas el cap d’Holofernes, és clar: parlo d’un quadre que ens ofereix la digna imatge d’una rotunda Judit que, bo i sostenint-la entre les mans, presenta la testa a no sabem qui. El va pintar Salomó de Bray, un holandès, l’any 1636. Després el va adquirir Felip IV de Castella (el d’Olivares, sí) i va passar a formar part de la pinacoteca reial espanyola, on compres, espolis i donacions diverses van anar acumulant objectes que poguessin representar el prestigi que tota estructura estatal anhela.
Durant molt de temps, però, la ferma Judit no hi duia cap cap, entre les mans, sinó un gerro. Un gerro blau. Un gerro blau amb nanses daurades i forma de bala de canó. D’aquesta manera, el quadre perdia sentit i força i esdevenia incomprensible: què fa aquesta dona mostrant-nos el gerro espantós? Qui és?
Me'n vaig adonar de cop, l'altre dia. Per casualitat, però de cop.
Una amiga que escriu, somrient, detallosa, em va preguntar, amb naturalitat, que què, com tens la novel·la. I jo, amb idèntica normalitat, sense pensar-hi i sense deixar per tant que la mentida m'estrafés la veu, li vaig dir que uf, que això és un no acabar, que la tinc a punt a punt però encara n'hi falta, que sóc lenta i que ara m'empesco un canvi de tema qualsevol per treure'm de sobre la incomoditat que causa la inexactitud conscient.
"Poble, se t'acosta el moment de rescatar les llibertats, d'instaurar la pau veritable, de dictar les lleis i acomplir-les, d'edificar la teua vida d'acord amb íntims manaments i personals conviccions, allò que tu desitjaves. Poble! Se t'acosta el moment."
El vaig veure l'altre dia, en aquell acte al Sant Jordi. Per megafonia van avisar que hi era, el vàrem aplaudir, ell es va alçar a respondre la salutació, des d'allà dalt a la graderia dreta. En acabar el sarau, vaig pujar a abraçar-lo.
Mai no he notat que em cridés la cosa corporativa, el lligam de la selva, la mirada gremial. Fins fa ben poc, me’n sentia, de vegades, mig culpable i em resignava a pensar que devia ser un defecte que tenia, com un pecat original: vaig arribar al periodisme des del camí tortuós de la literatura, per amor de lletra, diguem-ne, i perquè d’alguna cosa s’ha de viure, i potser d’aquí venia l’allunyament, em deia, qui sap.
ncadenes |
país |
divendres, 2 de març de 2012 | 15:22h
Arribats a un determinat punt, l’única qüestió que veritablement compta, l’única cosa que pot realment marcar la diferència és l’actitud.
No parlo pas de posturetes, òbviament. Actitud no significa, en aquest cas, gestos estudiats, assajats, repetits i buits, sinó convenciment. Actitud com a reflex de la voluntat, per tant. L’actitud ferma i natural que transmetia, per exemple, el jove representant del Partit Nacional Escocès (SNP), en David Linden, l’altre dia, a l’Assemblea de Solidaritat, quan pronunciava aquell esplèndid sintagma: “nosaltres, la generació de la independència”.
M'agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l'alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l'encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l'entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n'hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l'espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre's ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m'alegro d'haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s'ensenyoreix d'aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.
Per això se'm fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.
Va entrar un dia a casa i s'hi va quedar. Directament. Mai no vaig poder dir d'on l'havia treta, per tant, la meva gata, perquè, al capdavall, va ser ella que m'havia tret a mi.
ncadenes |
país |
dimarts, 21 de febrer de 2012 | 09:38h
Amb acarnissament, ràbia i mala idea. Amb aquell gest fastigós de qui se sent poderós quan pega una criatura. Amb l’uniforme i la porra i el casc i els guants i tota la parafernàlia militaroide preparada per esclafar un perillosíssim grup d’estudiants asseguts al davant del seu institut. Amb la reacció d’autòmat que aplica les claus que li han ensenyat. Contra una xiqueta. La té agafada del coll. Mires la imatge i gairebé li sents el crit, mig escanyat pel braç del bàrbar. Ell duu uniforme de pegar; ella, a l’esquena, la cartera per als llibres. La tomba a terra. Manilles? Coces? Què més?
ncadenes |
país |
divendres, 17 de febrer de 2012 | 19:04h
"Desterrada la justícia que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat..." (Lluís Vives, 1492-1540)
Li copio la citació a n'Eduard Boada, amic de temps.
Avui, si cerques al google imatges de l'humanista, t'hi surten aquests bàrbars de les porres, estossinant la mainada, els estudiants de l'institut Lluís Vives, a València.
A València, precisament. Perquè València és la clau. I ells ho saben.
Ells, els de les porres. I els qui els imparteixen ordres.
"Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero."
Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l'Escola en Català, l'altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.
És fins i tot xocant que algú amb aquesta veu tan poderosa -i singular, esqueixada, fonda-, algú que viu per pujar a escena i des d'ella projectar-se al món, encarat a cinquanta, cent, cinc-centes persones i més que n'hi hagués, sigui, en realitat, tan gran tímid.
