Sobre la “mundologia” (1).

Fa uns dies llegia “El retorn dels Bassat”, l’últim llibre de Vicenç Villatoro en què l’autor terrassenc explica la història secular de la família del publicitari Lluís Bassat, d’orígens sefardites i situats en terres balcàniques.

El llibre  –que us recomano ferventment–  és un detallat passeig per una part de la història d’Europa que, dissortadament, no acaba de ser coneguda a fons i està carregat de referències documentals i personals a les comunitats jueves de mig continent i d’alguns dels seus membres més rellevants.

Va ser, doncs, gràcies al treball de Villatoro que vaig recuperar uns personatges  –els germans V.—  amb els quals no tenia contacte des de feia quasi cinquanta anys.

Aquesta revelació, que explicaré amb més detalls, em va portar automàticament a pensar en mon pare i en la decisió que vàrem prendre conjuntament ell i jo l’any 1965 quan vaig acabar el Batxillerat Elemental i no vaig voler continuar amb el Batxillerat Superior. El pacte era que em matricularia, com havia fet ell (vegeu aquí), als cursos nocturns de l’Escola de Treball de l’Escola Industrial per treure’m el títol d’Oficial, primer, i després el de Mestre de la Construcció (equivalents al que ara es definiria com una Formació Professional) mentre que de dia aprendria l’ofici de paleta des de la base  –és a dir, fent de manobre–  en l’empresa de casa que es dedicava principalment a reparacions d’edificis. El que vulgarment es deia “remendos”.

El parc d’edificis d’aquella Barcelona era molt vell i, per tant, les reparacions d’esquerdes a les parets, goteres al pisos de sota terrat, embussos de canyeries i clavagueres, balcons en perill de despreniment i altres petites reformes em va permetre conèixer una ciutat que als meus ulls de noiet de quinze anys obria de bat a bat els seus secrets més íntims. No penseu malament, però us asseguro que no em penedeixo pas d’aquell pla que vàrem ordir mon pare i jo. Encara evoco amb gratitud aquelles entrades als pisos a primera hora del matí per veure on hi havia la filtració, l’embús, l’esquerda o el vàter trencat que havíem de reparar. D’aquestes coses ell, mon pare, en deia “adquirir mundologia”. I crec que tenia molta raó.

No els oblidaré mai aquells pisos, situats generalment en la Barcelona més popular que era la que tenia els edificis més atrotinats, que a aquelles hores primerenques que els visitàvem per treballar-hi desprenien una indescriptible fortor de ventilació deficient i que molt sovint encara ens oferien la visió dels llits desfets després de la nit.

“Ai, no faci cas de com està tot”, ens solien dir les veïnes. “No pateixi, senyora, que nosaltres venim a treballar, no a xafardejar”. Per no parlar de les porteres, grans fonts de contacte i d’informació sobre els que vivien a les escales i elements clau quan s’havien de resoldre conflictes entre els paletes  –que, segons la saviesa popular, saps quan entren en una casa però mai quan en sortiran–  i els ocupants dels diferents pisos.

Recordo d’una manera molt especial quan havia de treballar en els terrats. Ja fos per muntar els contrapesos d’una gàbia o d’una bastida per canviar algun tram de canyeria o restaurar un tros de façana, o, simplement, per tapar goteres.

El procés de resoldre les goteres era molt senzill, gairebé un ritual, que de seguida vaig aprendre i que va ser de les primeres coses que vaig fer com un paleta de primera: començava examinant el pis de sota, el que patia les humitats, i prenia les mesures del punt del sostre on semblava que l’aigua es filtrava amb més intensitat. Després, ja al terrat, calculava el lloc on es trobava el problema i generalment acabava detectant-hi alguna rajola esquerdada, un bimbell que s’havia desprès o un  tros de paviment reinflat. Era el moment d’aixecar la zona afectada, buscar quatre fustes per fer un foc i escalfar el pot de pasta tapa-goteres (una variant del quitrà que feia una pudor molt desagradable) fins aconseguir una consistència líquida suficient per colar-se dintre de les fissures de la capa de base de l’enrajolat –en termes tècnics, el “senzillat” i, quan hi havia sort, el “doblat”—  i un cop refredada restaurar el tros de solera amb unes quantes peces noves, generalment del tipus “rajola de Piera”. Evidentment, en l’època de què parlo la “tela asfàltica”  –que després va fer furor–  era encara una entelèquia.

Però el més bonic de tot plegat eren les estones d’espera mentre s’escalfava la pasta i, després, mentre es refredava, que em permetien contemplar sense presses la meva ciutat des d’una perspectiva poc habitual: la ciutat més bonica del món vista des dels terrats. Què maca que se’m presentava als meus ulls de noiet de quinze/setze anys! Mai l’oblidaré…

Per això, quan Terenci Moix va escriure (per aquella època, si fa no fa) a “Onades sobre una roca deserta” allò de “I com me l’estimo, la meva ciutat bandarra!”, jo m’hi vaig sentir identificat des del primer moment i cada vegada que llegeixo aquell fragment (vegeu-lo en aquest apunt) revisc aquells moments i em ve una mica de ganes de plorar…

(Continua –i acaba– aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *