Sobre la “mundologia” (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Pot semblar impossible vist amb ulls d’ara, però aquells terrats de la Barcelona vella de què parlava en l’anterior apunt (i que Vázquez Montalbán va convertir en matèria novel·lística a “El pianista”) eren espais que formaven part de la vida dels veïns. S’hi pujava no només per estendre la roba o per esclarir la llana dels matalassos (tic, tic, tic…); també s’hi feien revetlles, es prenia el sol o es jugava, els infants, a pilota o amb patinets i bicicletes. Un seguit de tràfecs que mon pare no es mirava pas amb mals ulls ja que, tard o d’hora, deia mig de broma, acabarien generant aquelles goteres amb la reparació de les quals els paletes anaven subsistint.

Però la feina de reparar cases no es limitava a l’àrea situada, per entendre’ns, al sud de la Diagonal. També de vegades ens enviaven a resoldre problemes de finques situades a Sarrià, Pedralbes, la Bonanova, Sant Gervasi i altres indrets d’aquelles latituds. Aquí és on entren en acció els germans V. als quals Vicenç Villatoro esmenta en el llibre que ha escrit sobre la família de Lluís Bassat i que han disparat aquesta sèrie de records que ara us estic col·locant entre pit i esquena.

Vivien en un edifici del carrer Joan Sebastià Bach que em tenia fascinat perquè representava la imatge més directa que jo havia vist mai del luxe i la potència econòmica d’aquella contradictòria Barcelona de la segona meitat dels 60.

Hi havia una porta especial pel servei, un ascensor-muntacàrregues diferenciat del dels senyors, que era només ascensor, i dos porters, un als matins i un altre a les tardes, vestits amb una bata de ratlles molt primes blanques i blaves que dedicaven una atenció gairebé malaltissa a dues coses: l’arribada d’algun dels propietaris dels pisos, per obrir-los la porta del carrer i després, corrents, fer el mateix amb la de l’ascensor; i una estricta vigilància als operaris diversos, nois de les botigues, minyones i altre personal subaltern que accedíem a la finca per fer alguna feina i que havíem de seguir unes normes estrictes de neteja i capteniment que aquell parell d’uniformats amb bata establien i controlaven.

(Uns quants anys després, la seva imatge em va servir d’il·lustració per entendre una cosa que algú em va dir i que continuo creient que és veritat: “No hi ha res més perillós que donar-li un uniforme a un ignorant. I com més gorra i cordons daurats, més ignorant i, per tant, més perillós”.)

Per nom i cognom els dos senyors V. eren d’orígen italià i el seu castellà ho recordava molt lleument. Recordo que el germà gran  –el que molts anys després retrobaria en el llibre de Villatoro—  era el president de la comunitat de veïns i, per tant, no només fèiem feines al seu pis (unes jardineres a la terrassa, un canvi de rajoles i de plat de dutxa al bany i alguna instal·lació nova a la cuina, crec recordar) sinó que ens acompanyava als altres habitatges on hi havia problemes i ens presentava. Recordo que hi vivia un fabricant molt important de productes del ram metal·lúrgic, un escriptor, ara de segona fila, però aleshores amb una certa nomenada i un arquitecte que tenia una dona molt “extremada”, que diria ma mare.

Una vegada, potser la darrera, vàrem fer uns repassos al paviment del pàrquing de la finca i vaig poder veure de prop i per dintre  –ell mateix me’l va ensenyar–  l’espectacular Ford Mustang de color blanc que usava per anar pel món. “Usted es muy joven para este oficio”, em deia. I jo, tot cofoi, li contestava que cada nit anava a estudiar a l’Escola Industrial i que havia enllestit el Batxillerat Elemental. “Así habrá estudiado algo de latín”, em va dir, i jo que sí, i tant. I amb Matrícula d’Honor a tercer (vegeu aquí). “Lástima, le falta el griego” i llavors em va dir que la seva família més antiga procedia de terres gregues. I és cert, crec que una mancança que he arrossegat tota la vida és el meu desconeixement de les bases elementals del grec clàssic. Què hi farem…

Jo no era conscient aleshores, evidentment, però després m’he adonat que aquells anys d’anar pel món, per cases i barris diferents i coneixent tot tipus de persones em va donar allò que mon pare definia com “mundologia”; és a dir, una certa facilitat per anar als llocs, establir contactes, fixar relacions, sentir curiositat i entendre les coses d’una manera una mica més calidoscòpica del que és habitual.

Aquell aprenentatge em va servir per conèixer la meva ciutat, viure a fons la seva història i estimar-me la gent que hi vivia. I ara que ho contemplo des de la distància dels anys no em fa res afirmar que és el llegat més valuós que em va deixar mon pare. Una herència que, certament, no té cap valor material però que us asseguro que no té preu.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*