Totxanes, totxos i maons

“¡Ay, Carmen! Delirio y alegría del gobernador…”

Recordo l’escena. Som al menjador de casa, deu ser diumenge perquè és l’únic dia que mon pare compra el diari –el “Diario de Barcelona”— i el comentari, acompanyat d’una ganyota que vol semblar una rialla, l’adreça a la meva mare que també és al menjador.

Devem ser a finals dels 50 o, com a molt tard, en els primers 60 i l’estirabot del pare, motivat per l’anunci de l’estrena d’un espectacle al Paral·lel amb la vedet Carmen de Lirio com a estrella principal, em crida força l’atenció perquè en les seves paraules detecto clarament una intencionalitat frívola, una certa picardia, vaja, que no era gens habitual, ben al contrari, en les converses que a casa hi havia entre mon pare i ma mare.

Naturalment jo faig veure que bado i em guardo com d’escaldar-me de demanar aclariments, però la frase em queda clavada a la memòria i encara avui la puc reviure com si el pare l’hagués dita fa un parell d’hores.

Uns anys després vaig saber que, segons “vox populi”, l’explosiva artista de les pasarel·les teatrals havia tingut un sonat afer sentimental amb un governador civil de Barcelona que es deia Eduardo Baeza Alegría i que havia ocupat el càrrec entre 1947 i 1951. El joc de paraules estava servit amb el cognom d’aquest franquista durant el mandat del qual, com a màxima autoritat civil de la província, es va produir l’assassinat de Carmen Broto (gener de 1949) –(vegeu aquí)– i la vaga de tramvies (març de 1951). Una vaga que va acabar sent la causa de la seva destitució fulminant aquell mateix mes de març. El va substituir Felipe Acedo Colunga.

Les dades concretes de tot plegat, però, les vaig tenir uns quants anys després quan vaig llegir el llibre de Fèlix Fanés “La vaga de tramvies del 1951. Una crònica de Barcelona”, publicat el juny de 1977 per l’editorial Laia en la seva col·lecció Les Eines.

Precisament la part final del llibre de Fanés aplega uns apèndixs documentals entre els quals hi ha uns quants versos satírics que els emprenyats barcelonins varen tenir el bon humor d’engiponar com aquests titulats “La novia de Barcelona” que començaven així: “Es belleza con delirio  /  es guapa con lozanía  /  se alimenta de “Alegría”  /  y es tan “pura” como el lirio…”

La cirereta del llibre, però, és la reproducció d’una delirant crònica dels dies de vaga publicada a la revista francesa “París-Match” amb un títol per sucar-hi pa: “És aquesta dona la que ha provocat els aldarulls de Barcelona”.

Tot això em va venir al cap quan ara fa uns dies es va saber que Carmen de Lirio s’acabava de morir (vegeu aquí) a Barcelona als 87 anys (per bé que alguns papers li atribuïen una edat de 90 anys). De seguida vaig recordar també que no fa gaire havia publicat unes pseudomemòries que vaig comprar tan bon punt varen aparèixer però que encara no havia llegit.

Em refereixo a “Carmen de Lirio. Memorias de la mítica vedette que burló la censura” (ACV Edicions, 2008), un llibre de tapa dura, format quadrat i paper de luxe ple de fotografies dels anys 50 i 60 amb el text dictat directament per l’autora i reproduït a raig. És a dir, sense gaires retocs estilístics.

Potser és cosa del mes d’agost –que dóna temps per a tot– però he de dir que en una tarda vaig empassar-me el llibre que em va semblar un curiós complement a les lectures que de tant en tant faig de les cròniques barcelonines de Sempronio escrites, si fa no fa, en aquells mateixos anys i editades, la majoria, per Selecta.

Com no podia ser altrament, Carmen de Lirio recorda allò que l’interessa i omet tot el que li pot fer nosa de rememorar. És el seu dret. I hi fa sortir un munt de gent que als de la meva edat els serà familiar: Angel de Andrés, Mary Santpere, Antonio Amaya, Angel Zúñiga, Bella Dorita, Celia Gámez o l’impagable humorista Carles Saldaña “Alady”.

Això que ara explicaré no surt a les memòries, però sobre aquest gran còmic es deia que durant els anys 50 es plantava sol en el centre de l’escenari i es quedava immòbil mirant a l’infinit. Quan la remor del públic començava a fer-se notar el genial “Alady” deia: “Soy franco: no sirvo absolutamente para nada”. Un “franco” que ell pronunciava en minúscula però que la gent interpretava amb una majúscula tan gran com el Palacio de El Pardo… Sembla que més d’una vegada va haver d’anar a donar explicacions al “cuartelillo”.

De la prosa de Carmen de Lirio m’encanta la retòrica, tan típica dels artistes d’aquella època: “el popularísimo concurso”, “un espectáculo grandioso”, “el simpatiquísimo señor Calatayud” (un censor, per cert), “un ballet de ocho esculturales alemanas”, “un montaje espectacular y una música bellísima”, “música con el garbo, el sentimiento y la sabiduría del maestro Antonio Cabrera” i un llarg i peculiar etcètera.

Pel que fa a la seva relació amb el governador Baeza Alegría cal reconèixer que la senyora Carmen de Lirio agafa el toro per les banyes i dedica quinze pàgines del llibre a parlar de l’afer. Ho fa en dues parts: la primera, per explicar que al governador el va veure només un parell de vegades i que, per tant, tot el que es va dir (precisament reprodueix els versos que he copiat més amunt) era totalment fals.

La segona part la dedica al llibre de Fèlix Fanés –curiosament ella li diu tota l’estona “Fané” (potser pensant en allò tan argentí del “sola, fané i descangallada”)– al qual dedica unes quantes frases que deixen poc espai al dubte: “Su libro, con cancioncillas groseras, sin pizca de gracia, es toda una machada titiritera y absurda a la que usted le dió mucho juego, pero que a mi y a mi familia nos hizo mucho daño. La verdad es que no encuentro ninguna expresión para calificar tamaña farsa”.

Al final, però, sembla que la senyora Carmen de Lirio sí que va va trobar paraules per expressar el que sentia ja que el capítol sobre la vaga dels tramvies i totes les seves conseqüències el tanca amb un contundent: “Los improperios, vegan de donde vengan… ¡a la mierda con ellos!”

No s’acaben aquí les garrotades d’aquestes memòries. Una bona dosi se l’emporta també Carles Balaguer, director de la pel·lícula “La Casita Blanca” i autor del llibre que es va publicar posteriorment a l’estrena. Li toca el rebre molt especialment per un capítol titulat “El gobernador, la corista y Samaranch suben al tranvía”.

I aquí li arriba també a Mercedes Salisachs la corresponent ració d’estopa: “Segun él y Mercedes Salisachs, los biógrafos de Samaranch tenían el compromiso tácito de hablar de un trío fijo de amantes de carácter oficial. Y en ese trío andaba yo, según ellos. ¡De eso nada de nada! ¡Que quede claro!”

I per si teníem algun dubte la senyora Carmen de Lirio clou el capítol amb un paràgraf per a l’antologia: “Y es que los escarceos amorosos, cuando se es libre, son de lo más normal. Los amantes son algo más serio y Juan Antonio Samaranch era un gentleman de bolsillo. ¿Vale ya? Gracias.”

Vale, vale… i descansi en pau, senyora, que ben bé que s’ho ha guanyat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!