Totxanes, totxos i maons

El passat 30 d’abril comentava aquí que estava llegint “La invención de Carmen Broto”, un llibre de Manuel Trallero i Josep Guixà sobre l’assassinat, el gener de 1949, de la prostituta Carmen Broto. Deia que el llibre m’havia enganxat però, alhora, deplorava el to emprenyat, sentenciós i apocalíptic amb què estava escrit.

Pocs dies després va ser Agustí Pons -que en aquests afers periodístics té una opinió molt més fiable que la meva- qui des del seu bloc lloava el llibre i secundava la meva crítica referida al to del redactat.  

Que “La invención de Carmen Broto” és una peça d’investigació exemplar que, a més a més, aporta una notable quantitat d’informació col·lateral sobre la societat barcelonina d’aquells anys ho prova el fet que me’l vaig llegir dues vegades seguides i amb interès creixent. I això que el llibre té quasi cinc-centes pàgines. Crec que el treball de Trallero i Guixà és prou seriós com per marcar una clara frontera entre el que s’havia especulat fins ara i el que en el futur es pugui escriure sobre el tema. Si és que després d’aquest llibre queda encara alguna cosa més per afegir-hi, és clar.

Vaig tenir la sort, a més a més, que el diari em va encarregar que fes la crítica i la vaig enviar unes setmanes després. Aquella crítica s’ha publicat avui en el suplement de llibres de l’Avui tot i que amb el paràgraf final escapçat per un motiu molt explicable i dolorós: el número s’ha hagut de reajustar a corre-cuita per donar cabuda a una pàgina de record a Manel Garcia Grau, col·laborador del suplement mort la setmana passada, en la que s’han aplegat les tres crítiques que havia lliurat i que estaven pendents de publicació.

Si algú va llegir el meu comentari del 30 d’abril i el compara amb el que publica avui el meu diari veurà que no hi ha tota la correspondència que fóra de desitjar entre ambdós textos. Per això he decidit reproduir a continuació el paràgraf final que falta i que complementa el text publicat avui.

“Un llibre que, això sí, demanaria al lector que el llegís fent l’esforç de passar per alt el to emprenyat, sentenciós i apocalíptic que li han volgut donar els seus autors. Un to que, al meu parer, no necessitava en absolut el llibre, prou contundent i recomanable tant pel que s’hi explica com pel fet de rebutjar frontalment una determinada manera d’entendre l’ofici de periodista basada en una pretesa superioritat moral que justifica qualsevol simplificació, tòpic, matusseria o, senzilament, sectarisme. Potser l’únic error de Trallero i Guixà sigui que han volgut fer un al·legat contra els setciències… escrit amb un to de setciències que no es molesten gens a dissimular”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!