Totxanes, totxos i maons

Ja se sap que la publicitat és el territori de la imprecisió. Vull dir que quan es tracta de fer propaganda cada veritat que es diu sol anar acompanyada de cinc o sis inexactituds (per dir-ho de manera fina). Crec recordar que era Màrius Serra qui deia que ens fixéssim, per exemple, en quantes vegades apareix en les contracobertes dels llibres que s’editen a casa nostra la paraula “trepidant”. Si això fos veritat i, doncs, la nostra literatura tingués tanta trepidació com ens volen fer creure els propagandistes editorials la meitat de la població lectora de Catalunya hauria d’estar internada al frenopàtic. I no.

Altres vegades, però, la veritat (que segons Sant Pau ens ha de fer lliures) és inclement perquè exhibeix sense cap rubor les nostres petites misèries. Dic tot això a propòsit de la notòria campanya de promoció que està tenint el darrer disc de Joan Manuel Serrat. I molt especialment en els mitjans de comunicació del règim: programa especial a TV3 la nit del dilluns passat, entrevista exclusiva aquest matí amb en Bassas a Catalunya Ràdio i el que et rondaré, bruna.

Curiosament en tots els missatges promocionals es fa esment -gairebé a tall d’eslogan i, per tant, interpretable com un factor enaltidor- al fet que aquest “Mô” és el primer disc que Serrat publica amb cançons noves en català… després de divuit anys!. Confesso que a mi, cada vegada que sento això, el que em surt de dintre és preguntar si no s’ha esguerrat, aquest xicot, amb un esforç lingüístic tan descomunal.

I deixant de banda la ironia, l’altra cosa que se m’acut és preguntar-me si no hauria estat millor que una dada tan lamentable com aquesta (divuit anys, escolti) hagués quedat camuflada sota un pietós vel de silenci.

Que no té assessors que l’assessorin, el Noi del Poble Sec?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!