Totxanes, totxos i maons

En el marc de la magnífica exposició -no us la perdeu, creieu-me- “Literatures de l’exili. Retorn a Catalunya” la Institució de les Lletres Catalanes ha convocat per aquest dissabte una visita als llocs més emblemàtics de la fugida a l’exili dels escriptors catalans i les seves famílies organitzada -amb el grau d’organització imaginable en aquelles tràgiques circumstàncies- fa setanta anys per la Institució republicana.

Un exili del qual avui l’A. i jo (amb una vuitantena de persones més) (vegeu aquí) hem conegut dos dels escenaris més significatius: el mas de Can Perxés d’Agullana i el Coll de Manrella, l’indret que marcava la ratlla que separava a una banda el país perdut, vençut, i a l’altra el futur incert, fosc.

La jornada ha tingut tots els ingredients per fer-la inoblidable. Començant per l’esplèndida climatologia que ens ha acompanyat -ben diferent a la que a finals de gener de 1939 varen patir els fugitius-, continuant per la perfecta cura en tots els detalls de la gent de la Institució de les Lletres Catalanes i acabant amb unes quantes sorpreses agradables des del punt de vista personal meu.

La primera sorpresa ha estat poder saludar al que va ser, ara fa justament un quart de segle, el director del primer diari on vaig escriure com a col·laborador. Em refereixo a Santiago Vilanova, director del “Diari de Barcelona” entre 1983 i 1984. Va ser una etapa breu, autogestionària, que va acabar com el rosari de l’aurora però que a mi em va permetre assajar les primeres armes diguem-ne periodístiques gràcies a una secció pròpia que es deia “Totus Tuus” i que sortia tres cops per setmana a la contraportada.

La segona sorpresa ha estat descobrir entre els assistents un vailet de dotze o tretze anys (ho dic a ull) admirador incondicional de Luís Eduardo Aute (“i de tots els cantautors en general”, m’ha dit sa mare). Una feliç coincidència, primerament perquè gent d’aquesta edat amb aquest tipus d’aficions n’hi ha més aviat poca i, segonament, perquè des de fa tres dies estic escoltant així que tinc una estona “Auteclàssic”, el disc de Joan Isaac que sortirà el mes vinent amb dotze temes traduïts al català i interpretats amb quartet de corda i piano. Un disc del qual prometo parlar-ne ben aviat per recomanar-lo vivament.

La tercera sorpresa ha estat la presència d’un supervivent d’aquells dies: l’Abel Pascual i Ventosa, nét de Joan Ventosa i Roig, alcalde de Vilanova, diputat a Corts l’any 1931 i conseller de la Generalitat sota la presidència de Francesc Macià. L’Abel tenia dos mesos quan va arribar amb la seva família a Can Perxés i d’aquells dies n’ha quedat un diari personal escrit per la seva mare del qual ens ha llegit alguns fragments. En reprodueixo un de ben breu i significatiu:
“Dissabte 4 de febrer de 1939. Ens diuen que Can Perxers ha estat bombardejat. Si ens descuidem! Sembla que podrem sortir avui mateix cap a França i, perquè el petit hagi trepitjat terra nostra abans de marxar, el poso de peuets a terra.” (Conxita Ventosa i Pinilla, “Temps de guerra. Diari íntim 1938-1939”)

La quarta sorpresa, per mi sens dubte la més emotiva, us l’explicaré demà passat.

Fins aleshores, doncs.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!