Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Torno del Palau de la Música encara sota l’influx del parell d’hores que ha durat l’acte de presentació del número especial de la revista “Enderrock” dedicat als 50 anys de la Nova Cançó.
I tal com ja vaig anunciar en l’apunt d’ahir reprodueixo les coses que he dit sobre la meva impressió de com han anat aquests anys, com va començar tot, d’on venim, què ha passat i cap on anem.
Estic content perquè, per expressar-ho de manera vulgar, m’he quedat bastant descansat després de dir tot el que he dit. I em sembla, a més a més, que a la gent li ha agradat.
En document adjunt que trobareu al final de l’apunt he penjat el text íntegre. De tota manera, si us fa mandra obrir-lo i passar-lo per la impressora el copiaré fragmentat en tres apunts. Aquest i els dos que vindran a continuació.
Espero que us agradi. (n’hi ha més)
PARLAMENT A LA SALA DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA
PRESENTACIÓ DEL NÚMERO D’ENDERROCK DEDICAT ALS 50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ
14 de gener de 2009
Bona tarda.
Si jo ara em posés a explicar impressions de fa cinquanta anys quan l’article de Lluís Serrahima es va publicar a “Germinabit” mentiria. Per dues raons. Primerament perquè aleshores jo era un xicotet de vuit anys, a punt de fer-ne nou, i per tant anava pel món badant. I segonament perquè entre els hàbits culturals que a casa meva es practicaven no hi figurava el seguiment de les publicacions montserratines.
Mira que tinc memòria per segons quines coses però he de confessar que no puc concretar com i quan va ser el meu primer contacte amb la Nova Cançó. D’una cosa, però, estic gairebé segur: la inoculació del virus em va arribar per via radiofònica. El cas és que a partir d’un moment determinat em vaig convertir en seguidor fervent del nou fenomen a través de les cantades que s’organitzaven a parròquies, esplais, centres excursionistes, agrupaments escoltes o, quan l’esdeveniment pujava de grau, al Fòrum Vergés, al teatre Romea o al Palau.
El meu punt de vista és, per tant, el d’un que feia de públic. Per entendre’ns: jo era dels que cantaven el “Diguem no” dempeus i amb la lletra sense censurar mentre el pobre Raimon, damunt de l’escenari, passava la maroma com bonament podia; jo vaig ser dels que vàrem descobrir una via d’expressió anarquista (malgrat els esforços de l’Espinàs Brassens era un perfecte desconegut) escoltant Pi de la Serra. O dels que ens divertíem sentint les cançons gamberres del gamberret Barbat. O dels que ens posàvem transcendents quan la Guillermina cantava allò de “Digueu-me per què / estant tan avall sento coses tan altes”.
Jo vaig ser dels qui vàrem descobrir que puntejant amb l’acord de Re i posant i traient el dit petit damunt la corda prima sortia el començament de “Cançó de matinada”. També -com no podia ser altrament- vaig ser dels qui durant un temps anàvem pel món platònicament enamorats d’una noieta mallorquina de llarga melena negra que cantava “Aigo vos demanam / i vos senyor mos dau vent”.
Jo vaig tenir la sort de viure els quatre segons més intensos de la meva experiència de la Cançó. Parlo del mes d’abril de 1967 durant la presentació al Palau del primer àlbum de Joan Manuel Serrat. Va ser un estat de xoc col·lectiu al final d’una extraordinària cançó que acabàvem d’escoltar per primera vegada. Quatre segons d’emocionat silenci abans d’un “ooooh” dit pels més agosarats que va donar pas a una ovació de les que fan època. Aquella cançó es deia “La tieta”.
Després va venir el Grup de Folk. I els laietans. I pel camí ens vàrem fer grans. Això sí, en companyia de la Cançó i de totes les seves reminiscències, marcant les fites de la nostra vida.
Teníem “cançons d’ara” i ens les estimàvem.
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!