VOT ÚTIL? VOT DIVIDIT? PRESAGIS ATREVITS? (*)

2011_11_4_PHOTOGALLERY-e19ea37f736a3ad984c43ed7085ff5ac-1320423115-571

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.

ADÉU I GRÀCIES, JOHAN!

4-sobre-la-importancia-del-espectaculo

Si el Barça és més que un club, Johan Cruyff ha estat molt més que un jugador i que un entrenador. Les seves frases (“si tenim sempre la pilota l’adversari no ens marcarà”, “la cosa és fàcil: només cal marcar u gol més que l’adversari”, “no s’ha de marcar mai un jugador adversari que es desmarca fàcilment, perquè en tudes un de teu”, “si no pots guanyar, almenys evita perdre”, “el problema del futbol són els seus dirigents”…) són un doll de simplicitat intel·ligent que varen servir per bescanviar “l’ai-ai-ai!” dels mesells o dels porucs per la moral de victòria; va aixecar l’orgull de pertinença i va convertir els catalanets acomplexats en catalans de ple dret sense restriccions. Johan va ser un guanyador i, d’ell ençà, l’avenç cap a la victòria no s’ha aturat i no només en el camp esportiu. Cruyff va anar més enllà de l’esport i va atiar el sentiment de poble. Quan va posar Jordi al seu fill, va fer una proclama als morros de la caverna.

Avui tots volen passar per ser d’en Johan. Molt bé. Això no obstant, no hauria estat de més que la Junta directiva actual, la del tàndem Rossell-Bartomeu, hagués fet un acte públic de contrició i desgreuge. No hauríem d’oblidar que la primera cosa que va fer aquest grup de mals gestors va ser retirar a Johan Cruyff la presidència honorífica que li havia concedit la Junta de Laporta. La feren grossa! Quina poca vergonya no haver-se apressat ahir mateix a corregir l’endemesa. Són els qui li furtaren el càrrec honorífic els qui perderen l’honor i, com tothom sap, és irrecuperable. Els qui l’insultaren ja no recobraran mai la dignitat perduda. Johan, en canvi, volarà sempre amb ales honorables de prestigi.

Fa dos anys, vaig parlar de Johan Cruyff quan vaig escriure allò que pensava d’aquesta Junta directiva depredadora. Ho trobareu en clicar sobre l’enllaç del final. Rellegit avui, no mudaria una coma. Llàstima que l’estultícia col·lectiva, derivada de la manipulació informativa, hagi revalidat la confiança a qui viu de les rendes dels altres. No passa res, és qüestió de temps. A cada porc li arriba el seu Sant Martí.

Ara mateix, enaltir Cruyff també és fer justícia. El seu nom fa part de la història del Barça i de Catalunya. Per a sempre més, adéu i gràcies, Johan! 

PS.- Just en acabar aquest comentari, per TV3 han informat que la família s’ha desmarcat dels actes que pretenia la directiva del Club i ha negat el caràcter “oficial” de comiat a Cruyff que s’havien adjudicat. Em sembla del tot coherent amb la conducta d’uns hipòcrites miserables que encara ara no s’han disculpat per haver-li retirat un títol honorífic i que, per afegitó, pretenien aprofitar-se de la imatge que ells blasmaren i malmenaren. Vomitiva, certament, aquesta tropa! No tenen cap dret a prendre el nom de Cruff en va!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=261845

 

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (V)

DEMOLICIONS? PARLEM-NE! FORA POR I SENSE MANIES!

merry christmas and happy new years

Merry christmas and happy new years?

La direcció d’ARCA ha tingut l’ocurrent impertinència de remetre, públicament, aquesta postal nadalenca adreçada al batle de Palma, José Hila, a la tinent de batle de Funció Pública i Govern Interior, Aurora Jhardi, i al tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera. Tot i la data (Festa del Reis 2016), no han volgut posar un missatge de felicitació ni de bons desitjos, de cortesia ni tan sols, sinó que ex catedra proclamen en majúscules que els responsables de l’Ajuntament “no poden destruir el monument de Sa Feixina”. Ah, no poden? I qui ho diu això? Sobretot, en nom de qui s’atribueixen capacitat de sentència? En nom de les persones que els votaren per eliminar la simbologia feixista, evidentment no! ARCA s’ha guanyat a pols un malnom popular que ja no es podrà espolsar facilment: CARCA! Lluny de fer servei als seus principis, s’ha erigit en un tribunal inquisitorial per exigir, a tort i sense dret, que no es tomi un monument que no té cap valor artístic ni cultural i que, per més que el “contextualitzin”, no és altra cosa que un nyarro feixista.

Aquesta Associació de la Revitalització del Centre Antic, no ha explicat mai, si és que ho sap, d’on sorgeix la Feixina, aplanada el març de 1715, gràcies a una entesa entre els habitants de Santa Catalina i el Virrei Rubí, per defensar els drets i les llibertats de Mallorca. Lluny de defensar “el centre antic”, ARCA s’ha aferrat a l’estaca feixista que va profanar l’espai i el sentit primigeni. ARCA, amb la seva defensa a ultrança, s’apunta a l’escarni públic i a la humiliació de les víctimes, sotmeses als peus d’un nyarro, pagat per nazis, feixistes i falangistes (amb Hitler, Mussolini Franco a la relació de donants voluntaris)… i amb doblers robats a les víctimes republicanes per un Comité de Depuración. Aquesta és la realitat. Ho fa, a més, sense arguments i amb un èmfasi aferrissat i passional que sembla que allò que estigui en joc sigui La Seu o el Castell de Bellver. S’ha dit que, si no representàs allò que precisament neguen, no escatainarien tan fort. N’hi ha que posen, per contrast, exemples d’altres silencis de l’associació o d’altres defenses ma non troppo.

La postal d’ARCA s’il·lustra amb una imatge, aprofitada per fer demagògia, del Goya més grotesc que mostra un home que pica una escultura, acompanyada d’un text que proclama “no importa què representava l’escultura”, la qual cosa desemmascara el sentit polític d’ARCA. I tant que importa! Com gosen? No cal tenir gaire imaginació per pensar en imatges que enalteixen valors poc o gens edificants. Seria fàcil fer una relació d’exemples aberrants que, qui vulgui, pot penjar a casa seva, però que no és de rebut que puguin ensenyorir-se d’un lloc públic per la força i, menys encara, quan vulnera drets ciutadans bàsics, com és el de no ser agredits de manera sectària amb simbologia ofensiva als més elementals valors democràtics. Això, a banda de la contaminació visual que genera un far de morts.

ARCA s’ha encaparrotat i persisteix en una creuada absurda que, a més, no té el suport social majoritari que s’havien posat a la boca. La majoria de la població se’n redefot del nyarro. Una minoria més conscient n’és abjecte. Tan sols grupuscles d’extrema dreta volen que es mantingui, contra les valoracions dels professionals. No hi ha més debat, perquè ja s’han desmuntat totes les mentides dels defensors. 

Un far blau que no il·lumina

Un far de mort que només il·lumina nostàlgics d’una insurrecció armada feixista-militar

Totes les democràcies europees que al llarg del s. XX han superat els règims totalitaris han procedit a fer bugada. Això ha suposat jutjar els dictadors i els còmplices. Així s’ha fet amb els nazis, amb els feixistes, amb els estalinistes, amb els criminals de guerra serbis o romanesos, amb tots… amb una excepció vergonyant: l’estat espanyol, per via de Joan Carles I, a qui Franco regalà una nova Restauració Borbònica, decretà una amnistia que, emmascarada amb la intenció pública de protegir els lluitadors antifranquistes, tenia per objecte legitimar i blindar judicialment els criminals de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), els torturadors i assassins de la Dictadura Militar (1939-1975) i, fins i tot, els grups d’extrema dreta que condicionaren, amb atemptats i morts, una constitució jacobina. La segona diferència d’Espanya amb Europa, a banda de protegir els criminals de guerra i els qui practicaren terrorisme d’estat durant la restauració borbònica, és que tampoc no ha accedit a dignificar les víctimes i procedir a exhumar les fosses. La tercera diferència és que tampoc no ha acabat d’eliminar totalment la simbologia feixista ni corregir la nomenclatura. Palma encara manté una avinguda dedicada a Joan March Ordines, l’sponsor de Franco

soldados rusos retira una estatua con forma de águila y una esvástica. Fotografía de William Vandivert. _ Getty Images.Malgrat tot, cal admetre que parlar de destrucció té una connotació negativa i provoca una controvèrsia que, en justa reciprocitat, s’hauria de generar igualment en parlar de construcció i no és així. De manera intensa el darrer mig segle, hem observat una gran negligència institucional orientada a impedir urbanitzacions destructores. La hipocresia dels qui s’esqueixen la camisa davant de qualsevol anunci de demolició, contrasta amb la minsa reacció contrària a les obres faraòniques. Les destruccions fan aixecar el crit encara que, molt sovint, les construccions siguin molt més desastroses. La cadena hotelera que trepitja la vorera de Mallorca o d’Eivissa no ha generat la mobilització dels Círculo Balear, Ciudadanos, PP, ARCA, AAVV San Jaime, Fundación Jaime III… i altres ens consemblants.

1971. Demolició de l'hotel Insula Augusta a Eivissa. Una flor que no fa estiu.

1971. Demolició de l’hotel Insula Augusta a Eivissa. Una flor que no fa estiu.

Tenim l’exemple recent de la piscina del periodista Pedro J. Ramírez. Palplantada sobre un espai públic de la costa, no ha merescut la crítica de les entitats abans esmentades, sinó la mobilització a favor i, fins i tot, el suport públic del president del govern de les Balears, Jaume Matas, del delegat del govern espanyol, Ramon Socias, o del Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida. Tots ells s’han ben cobert de glòria al costat dels cadells del PP que es presentaren en un vaixell subvencionat per reclamar el dret a la llibertat d’ocupar i privatitzar la zona pública!

Els defensors d'usurpar-nos el territori

Els defensors d’usurpar-nos el territori públic

L’excusa de la doble balança és que una construcció equivocada es pot tomar i, en canvi, una obra esbucada no té marxa enrere. En algun cas és cert, però no sempre. N’hi ha prou de recordar el cas del pont del tren de Palma, una obra (aquesta sí) de valor, històric i arquitectònic, de Gaspar Bennàsser que fou esbaldregada, amb premeditació, de matinada i sense manies, per ordre de la batlessa de la ciutat, Catalina Cirer, i el seu home de màxima confiança, el tinent de batle d’urbanisme, Javier Rodrigo de Santos, ambdós del Partit Popular. Després de la malifeta, es va fer una reconstrucció (un autèntic nyap), amb una instal·lació esbiaixada.

pontdestren

Encara que estam curats d’espants, crida l’atenció la desvergonya del PP, autor i defensor a ultrança d’aquella demolició insensata, que xoca ara en aixecar-se, com a braç armat ideològic, en defensa de la Feixina; el contrast de la desvergonya. Si algú encara gosa negar el caràcter ideològic del nyarro convé que s’ho faci mirar. És absurd amagar que, en el rerefons, en matèria de simbologia sempre hi ha connotacions ideològiques. Els símbols no són neutrals i menys encara les construccions militars o els temples. La mesquita de Medina Mayurqa fou substituïda per La Seu. Fins ara, al llarg de tota la història, els déus dels guanyadors esclafen i maten els déus dels vençuts. Igual passa amb les fortificacions. Gairebé és llei de vida i els negacionistes que presumeixen de ser apolítics solen mostrar el llautó de ser sempre els més sectaris.

Una altra de les ocurrències dels defensors del nyarro de la Feixina és intentar fer creure que, amb la demolició, es perdrà un bé cultural de gran valor artístic i històric. Ja s’ha documentat prou que no és així. El nyarro és una ignomínia que humilia als derrotats d’un aixecament feixista-militar, és una contaminació visual i, des del punt de vista arquitectònic, no té prou nivell per a la preservació. És una nosa que no hauria d’anar més lluny de la categoria de l’anècdota, efímera i egòlatra, de l’exhibició d’uns arrogants vencedors d’una revolta armada contra les institucions democràtiques. Els qui, més agosarats encara, ho equiparen a les demolicions dels talibans (i que no han fet mai un acte de contrició sobre la destrucció dels temples amerindis) emmascaren una diferència substancial: el nyarro és el resultat d’una imposició i, en cap cas, el resultat d’una expressió cultural.

Destrucció del buda de Bamiyan

Destrucció del buda de Bamiyan

La hipocresia no té fronteres. Que hi hagi membres del govern espanyol i de l’església catòlica, amb el suport entusiasta dels mitjans de comunicació oficials d’obediència, que tenguin la barra d’escandalitzar-se amb les demolicions dels talibans dels budes, quan mai no han fet acte públic de penediment i de contrició del seu lingüicidis, etonocidis i genocidis, és tot quant es pugui dir. Certament és lamentable veure amb impotència la demolició de monuments que fan part de la història de la humanitat, però si tenim en compte que els autors pertanyen a cultures amb un endarreriment de cinc segles, en relació a la civilització més avançada, ens toparem de morros amb la conducta dels germans Pizarro, destructors de temples i documents fins, pràcticament, anihilar la cultura Inca, o personatges com el bisbe Diego de Landa Calderón, instador d’actes de fe orientats a extingir la cultura Maya. Fer grans condemnes públiques a uns fets que no són més reprovables que els que han practicat els qui fan part de la cultura dels crítics al llarg de la història, amb impunitat i sense cap desgreuge, posa en evidència la doble balança de mesurar dels qui veuen el gep dels altres i no volen veure el seu!

En línia amb aquest fet històric, a ningú no ha de sorprendre que, a l’Amèrica colonitzada, s’hagin retirat símbols que representen vexació. Per descomptat, és més que comprensible la retirada de referència a Cortés i a Pizarro, però no només han estat objecte de demolició els monuments dels indiscutibles genocides, sinó també la imatge de Cristòfol Colom, com a símbol de la dominació. 

L'escultura del navegant desruïda a Caracas i retirada de Buenos Aires

L’escultura destruïda a Caracas (2004) i retirada de Buenos Aires (2014)

Una darrera qüestió que solen dir els defensors del nyarro, sense amagar un cert aire d’amenaça, és que “quan s’hagi fet la demolició serà gros, perquè la gent es revoltarà”. Si fos així, seria una reacció mai vista fins ara. Mallorca ha viscut més d’una destrucció. Les més lamentables han estat acceptades amb resignació, però d’altres en més d’un cas han estat saludades i celebrades. S’han produït, és cert, demolicions gens afortunades. L’escola de Son Roca i La Vileta de Guillem Forteza seria un exemple de poca sensibilitat cultural. O, del mateix arquitecte, el cas de la clínica Munar (posteriorment transformada en l’Hostal Arxiduc).

L'antiga clínica Munar reconvertida en l'Hostal Arxiduc

L’antiga clínica Munar reconvertida en l’Hostal Arxiduc

Què n’hem de dir, també de Fortesa, de la destrucció sense motiu ni alternativa de la Casa del Poble?

Exterior i sala d'actes de la Casa del Poble (de limprescindible pàgina Fideus de Pep Viclhez)

La Casa del Poble (de la imprescindible pàgina Fideus de Pep Viclhez)

De Gaspar Bennàsser, a més del pont del tren abans comentat, ens trobarem amb l’edifici de l’Escola Graduada, esbaldregada l’any 1970 per fer-hi un nou centre adequat a les noves necessitats escolars.

L'antiga Escola Graduada

L’antiga Escola Graduada

O, un cas molt més recent encara, l’edifici de Can Bibiloni.

Can Bibiloni de Gaspar Bennàsser al carrer Aragó

Can Bibiloni de Gaspar Bennàsser al carrer Aragó

Podríem parlar de molts de casos lamentables i dir allò de “Déu ens guard d’un ja-està-fet”. El creixement molt sovint determina destrucció. Gairebé sempre que es construeix es perd qualque cosa. La gran encimentada del Parc de la Mar, per exemple, va acabar amb la imatge de La Seu i el Palau de l’Almudaina reflectits dins del mar. En canvi, deslliurar les dues imatges esmentades des del Born va exigir tomar el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra.

Postal i foto del Teatre Líric i l'Hotel Alambra

Postal i foto del Teatre Líric i l’Hotel Alhambra

Hi ha molts d’altres exemples que poden servir de referència i reflexió.

Les enramades noves (al fons el Triquet)

Les enramades noves (al fons el Triquet)

TRES DEMOLICIONS CELEBRADES POPULARMENT 

L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella congregació. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà en el seu llibre La Ciudad de Palma de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent i compromès intel·lectual contemporani Llorenç Buades (1952-2015) estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares” (Vg.- Sant Domingo: Memòria històrica del cau a Palma d’una organització religiosa i criminal http://ixent.org/dominians.htm). Ja hem dit altres vegades que primer són les persones que les pedres. Els jueus, i no només els jueus, veien aquell convent com un cadafal mortuori i de tortura.

El convent i el claustre de Sant Domingo de Palma

El convent i el claustre de Sant Domingo de Palma

Una altra demolició de referència a Palma es va fer dia 1 d’octubre de 1868. Arran de “la Gloriosa”, els republicans procediren a decapitar i destruir el monument dedicat a Isabel II i substituïren la placa amb el seu el nom per “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

Monument a Isabel II

Monument a Isabel II

Imatges de la demolició

Imatges de la celebrada demolició de l’escultura a Palma
També a Cuba es va retirar la imatge d'Isabel II

També a Cuba es va tomar la imatge d’Isabel II

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Sospitosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007. Ateses les irregularitats detectades, es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i qualque dia el tornarem a veure”. Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la Llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover recorda de nou la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica contra la complicitat (la negligència, si més no) de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979. Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la borbona qualificada pel Papa “putana ma pia” que només ens generà misèria i oprobi, disposi de nou d’una plaça emblemàtica. Sort que el monument es va destruir. De no ser així, qui sap si el tornarien a palplantar!

Altres casos, molt més representatius i importants, des del punt de vista històric i artístic, que no el nyarro de la Feixina, no varen provocar l’histrionisme actual dels més “conservadors”, entès en el doble sentit pejoratiu. El cas emblemàtic de les murades de Palma seria un bon exemple. La pobresa d’arguments dels defensors de mantenir-les, topava amb les poderoses raons dels partidaris de tomar-les. París les havia esbucat l’any 1853 i Barcelona l’any següent. Les de Palma es torbarien molt més. El primer tram, el que anava de la Porta del Moll fins al Consolat del Mar, no va ser esbaldregat fins a l’any 1873 i va ser molt celebrat per la població, perquè obria la ciutat a la badia. A Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1871-1880) de Joan Llabrés Bernal hi ha una llarga crònica: “En la Casa Consistorial se puso la bandera mallorquina debajo de la española en señal de República Federal, que tanto deseaban 1os hombres del partido republicano. Sobre las 11 un gentio inmenso portando banderas con inscripciones democráticas y acompañado de dos bandas de música se puso hacia la Lonja y comenzó la proyectada demolición que presenció un extraordinario gentío”. Això no obstant, la murada de davant La Llotja va ser un tram minúscul en comparança amb els quilòmetres de murada que no rebien autorització per ser destruïda.

Demolició murada del mar (1873)

Demolició de la murada del mar (1873)

La Llotja abans i després de la retirada de la murada

La Llotja abans i després de la retirada de la murada

Els higienistes advertien del risc per a la salut de mantenir la població tancada dins dels murs, amb la degradació total que abocava a les rates, la brutor, les aigües fecals tancades, les malalties contagioses… Els urbanistes clamaven per poder planificar el creixement de la ciutat. Els intel·lectuals i els creadors d’opinió afegien consideracions ètiques i estètiques. S’alinearen les argumentacions compromeses. L’enginyer Eusebi Estada, catalanista liberal i impulsor del ferrocarril a Mallorca, Valerià Weyler, militar, Miquel dels Sants Oliver, periodista, Pere d’Alcàntara Penya, escriptor i urbanista, Francesc Roca, socialista, Gabriel Alomar, catedràtic, i d’altres persones de relleu es pronunciaren a favor d’esbucar les murades. Cap d’ells negava que la demolició significaria un canvi important de la imatge de Palma, però tots convenien que les pedres mai no han de subjugar ni subordinar la salut de les persones.

Destrucció de trams de murada de Palma (1902-1934)

Destrucció de trams de murada de Palma (1902-1934)

L’eivissenc Bernat Calvet, enginyer de l’Ajuntament de Palma, elaborà l’any 1900 el projecte d’eixamplar la ciutat.

Plano_de_Palma_de_Mallorca_1900

L’any 1891 Calvet ja clamava en un article que Las murallas de Palma deben derribarse. Finalment, d’acord al seu pla, dia 10 d’agost de 1902, després de dècades d’argumentacions, la població va assistir, amb entusiasme, a un primer acte de demolició que es perllongaria en el temps fins a l’any 1934, deixant únicament com a testimoni el bastió de Sant Pere i el tram que va de la Seu a la Porta del Mar.

Hem pogut veure, amb els exemples, casos de demolicions lamentables sense cap sentit (la Casa del Poble, n’és una), d’altres de lamentables, però necessàries per a la millora de la vida de les persones (seria el cas de les Murades) i d’altres que, potser lamentables i no necessàries, varen ser popularment molt celebrades per la simbologia que exhibien. No acabaríem mai amb els exemples i, en gairebé tots els casos, toparíem amb el debat sobre si ha de tenir més pes la protecció a ultrança del que és antic o l’adequació a la millora de la qualitat de vida de les persones. Insistir en trobar l’equilibri per compatibilitzar les dues coses no és senzill, però hi ha una qüestió molt clara: la decisió ha d’adoptar-la qui està facultat per a fer-ho. Això vol dir dues coses: legitimitat democràtica (cosa que no tenien els qui varen aixecar el nyarro de la Feixina) i assessorament qualificat (que no tenen ara els qui defensen mantenir un símbol feixista). Les opinions han de ser respectades, però mai han d’esdevenir imposicions. La postaleta d’ARCA mereix, si més no, justa correspondència. Per ser més rigorosos, podrien haver escollit imatges, també de Goya, molt més adequades al que representa el monument. Si se surten amb la seva i mantenen l’obra que inaugurà Franco, poden fer gravar aquestes quatre imatges, una a cada paret. 

goya6

Des de les adoratrius d’un nyarro al “tonto de capirote” (ja se sap que “el sueño de la razón produce monstruos”), n’hi ha moltes més per triar. La meva postal de resposta és la que representa la conjunció de dues obres i que sintetitza el vertader sentit del nyarro de la Feixina.

La Feixina. Imatge d'afusellaments i de guerra-incivilisme.

La Feixina. Imatge d’afusellaments i de guerra-incivilisme.

Amb aquesta doble imatge i no en cap “Festa dels Reis”, sinó en un dia tan republicà com qualsevol dia, vull desitjar a ARCA que el 2016 faci realitats els seus bons desitjos… i que els dolents s’esvaeixin de cop amb la higiènica i necessària demolició del monument feixista més gran del món (a banda del mausoleu del Valle de los Caídos). 

Vg. també MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA

 

1. LA FEIXINA HA FET 300 ANYS http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268988

2. QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268997

3. UN CONSISTORI SODOMITZAT? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269011

4. MENTIDES A ROMPRE http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269023

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (IV)

MENTIDES A ROMPRE!

Cartell de MEMÒRIA DE MALLORCA a favor de la demolició

Cartell de MEMÒRIA DE MALLORCA en defensa de la retirada del nyarro

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina (*) es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència certifica la connivència activa i el col·laboracionisme. Vegem quines són les tres principals desraons.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és el contrast que hi ha amb les minses reaccions que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá. No hi va haver, com hi va haver i encara hi ha en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que es va aprovar, l’any 1941, per dedicar a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que hi veren la marca de la maçoneria.

Retirada de l'obelisc dels Jinetes de Alcalá

Retirada de l’obelisc dels Jinetes de Alcalá

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros…

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista AQUÍ ESTAMOS, la publicació de Falange que «sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com s’entendrien els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps. Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador,desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç fent la salutació feixista i “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

sanacatalina4A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, poètic o patètic? En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

projecte2Qui decreta si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetglas, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat. (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, manté un valor premoniori (**). El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava cinc arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de contextualitzar”, sentenciava que És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa creditora de les seves definicions.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, en demanaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

Franco, amb desfilada militar i exaltació feixista, inaugurà el nyarro el maig de 1947

Franco, amb àguila, desfilada militar i exaltació feixista, inaugurà el nyarro el maig de 1947, al costat de “la collares” a qui Joan Carles I designà “Grande de España”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell criminal de guerra (***). La campanya que s’organitzà de recollida d’aportacions no va obtenir el ressò desitjat. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

s340410Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien noves apel·lacions al patriotisme per obtenir els recursos que calien per al de concloure les obres. No s’arribà a recollir ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT! (coda)

feixina-3842

La desídia dels qui, quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en al defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic d’una explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Els qui es mantenen associats a ARCA són còmplices directes d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme.

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

(font: DdB, 1-XI-2015)

(font: DdB, 1-XI-2015)

Quant a l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal afegir que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen escollir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

El monument del port de Manacor i el segell de Falange per recaptar fons

El monument del port de Manacor i el segell de Falange per recaptar fons

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits progressistes.

(*) Ja que, com han puntualitzat els més primmirats, no és de rigor qualificar el monument de monòlit, atesa la circumstància que no és d’una sola peça, he optat per emprar nyarro (“cosa grossera, malfeta, de mal aspecte”, DCVB), més adequat per definir la nosa que cal esbaldregar d’una justa i reparadora vegada!

(**) FITA NETA DE FRANCO A CIUTAT 

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

(***) Vg. http://www.fideus.com/pepvilchez061207.htm

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (III)

UN CONSISTORI SODOMITZAT?

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan satisfeta. En nom d’una associació burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “de los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? La partenaire sembla més bona de trobar que la protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008, l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista!

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia llei de memòria històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de disimulo. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral.

A les següents eleccions els “progressistes” varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es veu ara, tant aquí com a la Xina) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

No crec jo que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

 

EPÍLEG?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per justificar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després!

 

NOTA FINAL

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible complementar-ne la lectura amb l’article magistral i farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà que trobareu en aquest enllaç:

http://www.forumperlamemoria.org/?Veus-que-son-toc-de-campana

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (II)

QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA?

FEIXINA5

 

Des de finals de 1986 fins a l’estiu de 1993 vaig fer feina a Son Espanyolet, un espai de Palma que, fins fa ben poc, més que una barriada era un petit poble de gent senzilla i treballadora. Un dia de la primeria del 1993, em va venir a veure una velleta, mallorquina, per demanar-me si era cert que, a les eleccions en curs, podria votar Esquerra Republicana de Catalunya. Record que posava molt d’èmfasi en recalcar el topònim. Quan li vaig dir que sí, vaig haver de sostenir-la en braços, perquè va estar a punt de caure d’emoció. Superat el trasbals, es va presentar. Nomia Magdalena Ripoll Ramon. Just encetada la insurrecció feixista-militar de 1936, a Barcelona, es va casar amb Florenci Tor i Camprubí, un enginyer de Torelló, membre d’Estat Català i designat per Lluís Companys responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Amb l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes, el gener de 1939, amb el grup del President de la Generalitat, Florenci va partir cap a l’exili. Mig any abans, dia 1 d’agost de 1938, havia nascut la seva única filla, Eva. Ell partí sense saber encara que la petita, “la nena”, patia una discapacitat mental. Engrescat en la resistència, va fer part del Deuxième Bureau de la França lliure i membre del Secret Intelligence Service (MI6) britànic. Va crear i dirigir una xarxa d’evasió cap a Andorra, especialment per salvar jueus. Quan va ser descobert per la Gestapo, va poder fugir a Beziers, on va morir malalt dins d’un amagatall o, segons una altra versió, assassinat quan els nazis el trobaren.

Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca, va posar una botiga de modistes a la seva barriada de Santa Catalina i va dedicar tota la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. El BOE de dia 19 d’octubre de 1982, havia publicat una informació conjunta dels ministeris espanyols de Presidència i d’Hisenda, amb els beneficis que (a misses dites) s’aplicarien als funcionaris de la Generalitat de Catalunya, víctimes de les depuracions franquistes. Doncs, la disposició addicional tercera, a la relació dels qui NO foren objecte de “depuración política”, destaca el nom de Florenci Tor Camprubí “a quien no procede la aplicación”. Les gestions personals que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res. De fet, la confirmació oficial de la mort de Florenci no la vaig saber fins el 2002, gràcies a les pistes dels contactes facilitats per l’amic historiador Xavier Margais. Sense resoldre els enigmes, Magdalena ja havia mort, abans de poder ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, tenia més de 60 anys i romania ingressada en el Centre d’Adults de Son Tugores. Qui sap si d’enyorament, Eva Tor Ripoll moriria després que sa mare.

Record molt bé aquella bona dona. Quan ens vàrem conèixer, ja s’acostava als 80 anys. Era menuda, caminava a peu-rossec amb passes curtes però ràpides. Mirava als ulls i, de tant en tant, somreia. Més d’una vegada em va venir a veure amb la filla que en feia dues d’ella. Ben vestida i amb les piules fetes, s’asseia al costat en silenci mentre sa mare manifestava les seves pors. Reclamava el meu consell per rendibilitzar els seus estalvis, destinats a garantir l’atenció de la filla “quan jo no hi sigui”. Fins i tot, pensava en designar un tutor legal. No sé quantes de converses vaig mantenir amb Magdalena. Dotzenes. Un dia m’explicà que només plorava d’un ull, perquè a l’altre ja no hi guardava llàgrimes. “Estic eixuta de tant que he plorat”. En una altra conversa, em confessà que s’havia traslladat de Santa Catalina a Son Espanyolet per tal d’evitar, en “anar a Palma” (la gent d’aquelles dues barriades consideraven que Palma era a l’altra banda de la Riera), veure “el rave feixista”. La gent republicana de Son Espanyolet travessava la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia la columna de la ignomínia, i la gent de Santa Catalina ironitzava sobre aquell espai luctuós, símbol de l’oprobi, amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’arraval,

quan no tenim orinal

nam a pixar a sa Feixina!

Magdalena Ripoll s’indignava quan li deien que el monument s’havia fet gràcies a una “subscripció popular”. Em confessà que alguns familiars d’enfora havien posat doblers, de manera ostensible i pública, perquè tenien por de ser relacionats amb ella o amb altres republicans. A més, sabia que els doblers “voluntaris” no cobriren ni la meitat del cost i varen ser les confiscacions als republicans (detinguts i, fins i tot, assassinats “com el pobre Darder”) els qui, fora voler, patrocinaren el monument feixista. Em confessà que havia confiat que Ramon Aguiló, quan va ser batle socialista, tomaria aquell “faro de la mort” que humiliava els vençuts d’una guerra, fruit d’un aixecament contra la legalitat democràtica, i que enaltia («gloria a los héroes» deia el monument) el bàndol criminal. Enfadada, un dia m’amollà que va enviar una carta al batle. “Sé que no permetria que un monument glorificàs la Inquisició i això és ben igual”. Jo li vaig assegurar que aquell mur de la vergonya cauria, més prest que tard, tal i com quatre anys abans de les nostres primeres converses s’havia esbaldregat el de Berlín.

El far de la mort

El far de la mort

De la meva promesa ençà, han passat més de 20 anys! Una lleugera esperança s’aixecà fa dues legislatures, gràcies al compromís públic dels qui compartiren el govern municipal de Palma. Tant el PSOE com el PSM, havien assegurat durant la campanya electoral que eliminarien tots els símbols feixistes. Malgrat que és incompleta i defectuosa, la llei de memòria històrica avalava la demolició. No va ser així i qui havia de dignificar l’espai, arrufà la banya i, per amagar la covardia, s’embolicà amb una maniobra “contextualitzadora”. Avui, encara amb el rave feixista erecte i dominador, només puc reiterar allò tan sabut: valen més les persones que les pedres. S’ha de tenir el cor fossilitzat per no atendre aquest principi humanista. Per a mi, val molt més una llàgrima de Magdalena Ripoll Ramon o, les llargues caminades dels fills de les víctimes, doblement víctimes, per esquivar la vista d’aquella espasa clavada en el cor de Santa Catalina, que els al·legats i les maniobres d’una hipotètica defensa del patrimoni. Sense eufemismes: val molt més una llàgrima que no ARCA i les seves males companyies!

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (I)

feixina4

 

LA FEIXINA HA FET 300 ANYS

Diuen que sobre la Feixina ja està tot escrit o dit. No és així ni d’un bon tros! La mirada, com passa sovint, es restringeix a allò que tenim davant del nas. No sabem, no volem o no ens deixen veure, amb una projecció no limitada de la memòria històrica, una perspectiva completa i diàfana. De la Feixina, s’ha ocultat l’origen. Això ha impedit veure com un espai que va ser prova inequívoca del pactisme va esdevenir símbol de l’absolutisme. El temps ha capgirat el sentit d’un referent de llibertat i l’ha transformat en una imatge d’exaltació feixista. En futurs articles detallaré les complicitats que ho han fet possible, algunes per desídia i altres, massa moltes, amb les mans sinistres del col·laboracionisme més barroer i arrossegat. 

El febrer de 1715, Josep Antoni de Rubí i Boixadors, el darrer Virrei del Regne de Mallorques, sabia que a Barcelona es preparava una gran expedició militar de les corones de Castella i de França per atacar i sotmetre Mallorca. Per tal d’enfortir la defensa, va ordenar esbucar les cases que hi havia fora de la murada de la ciutat, amb l’objectiu d’evitar que fossin usades per l’exèrcit atacant. Va ser una sàvia decisió, perquè pocs mesos després, les tropes borbòniques de D’Asfeld varen haver d’acampar a Son Fortesa i Son Ferragut, al límit d’on podien arribar les canonades dels defensors. D’acord a l’ordre de Rubí, el mes de març s’enderrocaren les cases que hi havia davant de les portes de Jesús, Pintada i Sant Antoni, però no va ser així amb les de Santa Catalina. Per tal d’evitar l’enderrocament d’aquell poblet de mariners, dia 12 de març de 1715 els trinitaris, que tenien el convent en aquella barriada, proposaren un pacte al Virrei. Es comprometien a tomar les cases més properes a la ciutat fortificada, aquelles que feien partió amb el cau del torrent de la Riera que davallava, tal com ara, ran-ran per la part exterior de la murada. Aixecarien un mur a l’entorn de l’església de Sant Magí i cavarien un fossar a l’entorn dels habitatges. A més, destinarien 300 homes a la defensa del lloc i satisfarien el cost econòmic pertinent.

Rubí va acceptar la proposta i així va ser com es va salvar Santa Catalina. L’espai que preservaria la població, l’actual parc de la Feixina, es va aplanar en un sol dia. Hi acudiren 500 picapedrers de la Part Forana i una companyia de 400 dones, amb tambors i bandera. Des del costat del cau de la Riera fins a les cases, aquell espai, fruit de la negociació i del consens, era tot un referent de la defensa dels drets i les llibertats dels mallorquins. La Feixina, doncs, esdevenia un símbol com a resultat de la cultura de l’entesa que definia el model pactista de les institucions catalanes, antagònic al model borbònic de la imposició.

Avui sembla que la memòria històrica està reservada a vindicar el record de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), però hauríem de tenir en compte que la història no té data de caducitat. Venim d’un silenci? Més aviat, hi vivim! No he vist ningú que, en parlar de la Feixina, faci esment al seu origen ni, tampoc, als valors que va representar. No hi ha cap nom ni cap placa que esmenti d’on prové. No hi ha un memorial dedicat a qui va fer possible aquella explanada salvadora. De fet, el Marquès de Rubí no té cap espai a Palma que el recordi. Tampoc aquelles valeroses dones o aquells picapedrers voluntaris que aplanaren l’espai disposen de cap memorial. Cap pedra no mostra el crit dels pagesos revoltats: Fora galls i botiflers! No hi ha cap recordatori dedicat als artillers mallorquins que defensaren Barcelona, ni cap esment als mariners (segur que molts de Santa Catalina) que exposaren hisendes i vides en aquella guerra que significà la submissió a Castella i la usurpació dels drets i de les llibertats de Mallorca. Res. No hi ha res que recordi l’endemesa. Cap institució, cap partit polític, cap associació no ha vindicat aquest acte de justícia i de reparació. Al contrari, com el foc colgat o com la flor romanial, tot s’ha suplantat i, d’entre les moltes ignomínies que representa fer parts i quarts amb la història, D’Asfeld, el genocida de Xàtiva que va atacar i sotmetre Mallorca per les armes, disposa d’un carrer a Palma. La desvergonya al galop!

Calen més arguments per exigir la demolició? (fon: DdB, 1-XI-2015)

Calen més arguments per exigir la demolició? (font: DdB, 1-XI-2015)

 

Quant a l’espai, què hem de dir? Clavada com una estaca sobre un indret fruit del diàleg i del consens hi ha un nyarro arquitectònic fruit de la imposició. ¿Quin paper correspondria, en rigor i amb decència, a qualsevol Associació de Revitalització de Centres Antics? ¿Revitalitzar l’espai com es va crear o defensar l’estaca que profana els seus valors? Només hi ha una resposta condreta al dilema i, abans de procedir a la justa reparació de l’espai, com a primera providència reclama una acció immediata. Passa d’hora i és aquesta:

feixina-3842

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Au, per avall s’ha dit! 

PETITES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (9)

IGNOMÍNIES A ERADICAR 

Felip V, Gainza i D'Asfeld encara omnipresents

Felip V, Gainza i D’Asfeld encara omnipresents

Parlar d’escàndol, en el tema que ens ocupa, no és gens exagerat. El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol (1). Ja s’havien implicat en la commemoració els Consells de Formentera, el d’Eivissa i el de Mallorca, i aquí cal obrir un parèntesi de justícia per tal de destacar els noms dels respectius consellers de Cultura (Susana Labrador, David Ribas i Francesc Miralles) i el del President del de Mallorca, Miquel Ensenyat. Amb els consells indicats, molts d’ajuntaments mallorquins han promogut actes arreu del territori, però la màxima institució de les Illes Balears encara no ha fet cap gest per afegir-s’hi. Aquesta era la raó que va propiciar la trobada: procurar que el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, la televisió i la ràdio públiques que han amagat la commemoració, no deixassin passar l’efemèride d’un episodi històric tan transcendental com desconegut. Les bones paraules, és evident, s’han de concretar amb fets, però la bona atenció rebuda de la Presidenta del Govern convida a l’esperança. La part negativa de la reunió no va ser al llarg de la trobada, sinó just abans de començar l’entrevista, quan ens topàrem amb la sorpresa que la sala on es fan les recepcions està presidida per un retrat digne del major menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta d’ara ha fet 300 anys.

Gainza, a la sala de les recepcions de Presidència

Gainza, ocupa el lloc d’honor de la sala de recepcions de Presidència (foto: BMS, 30-XI-2015)

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, entre d’altres intervencions reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat als borbònics. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei filipista l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, amb el testimoni al seu favor d’altres botiflers, seria declarat innocent. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720, Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria Mallorca i acabaria amb el Regne, gairebé cinc segles després de l’arribada de Jaume I el 1229. 

Can Mayol, amb les columnes comprades per Gainza

Can Mayol, amb les columnes comprades per Gainza

No és el retrat de Gainza l’únic signe d’oprobi, derivat de la Guerra de Submissió, que hem de patir per força encara avui com a resultat de la nostra subjugació per la força de les armes de Castella i de França. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i ens usurpà els drets i les llibertats que, malgrat el símbol que representa, ningú no gosa a tocar. A qüestionar, ni tan sols!  

"Calle del Caballero D'Asphelt" (Foto, Joan Capó, desembre 2015)

“Calle del Caballero D’Asphelt” (Foto, Joan Capó, desembre 2015)

Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld encara es vantava que anihilaria la ciutat de Palma i procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, d’una banda, i la del Marquès de Rubí, el virrei austriacista, de l’altra, ho varen impedir. Cap dels dos defensors té un carrer ni cap altre tipus de reconeixement públic. De cap dels dos no hi ha imatges, perquè foren destruïdes. Justament per aquesta mancança, per tal d’il·lustrar l’exposició sobre l’episodi que es va fer al Born CC de Barcelona (2), es va haver de recórrer als bons oficis del dibuixant Francesc Riart per recrear les imatges dels dos màxims protagonistes de la nostra resistència.

Recreacions fetes per l'especialista Francesc Riart

Recreacions fetes per l’especialista Francesc Riart

L’any 1997 el col·lectiu SUS BALEARS, impulsat amb la força emprenedora del psiquiatre Lluís Garcia-Sevilla, va presentar una proposta a l’Ajuntament de Palma. Entre d’altres sol·licituds, reclamava eliminar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld i que fos dedicat a Forbes. La diferència, entre un agressor i un defensor, no era poca. Han passat 18 anys i no només no hi ha hagut cap resposta, sinó que ni un dels partits polítics que han governat la ciutat, ni una sola de les persones que ha tingut responsabilitats de govern, ningú absolutament no ha mogut un dit per reparar la desvergonya. D’Asfeld no era un jove flecha naval. La memòria històrica hauria de tenir mires més amples. Massa sovint les reivindicacions se circumscriuen a un període de la nostra història, el de la Guerra dels Tres Anys, quan les conseqüències i els efectes de la Guerra de Submissió són encara sagnants. 

A l’entrevista esmentada abans, els representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a més dels temes que teníem previst tractar, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que el retrat d’aquell personatge abjecte era del tot inadequat i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza, ben embalat això sí, però de cara a la paret a les golfes més fosques. Aprofitàrem també per mostrar l’escut que hi ha a la façana del mateix edifici, del tot inoportú per extravagant i extemporani.

Un escut aliè estampat a la seu de la Presidència de les Illes Balears

Un escut aliè estampat a la seu de la Presidència de les Illes Balears

Si tenim en compte que els Consolats de Mar (el de Mallorca des de la primeria del segle XIV) eren institucions de la Corona d’Aragó, deduirem que la cosa s’endinsa novament en la ignomínia. Avui, per afegitó, l’edifici és la seu que acull l’organ que representa l’autogovern. Que la façana estigui profanada i estigmatitzada amb un escut aliè, frega l’afronta i confirma que els efectes de la Guerra de Submissió perduren. Som, doncs, davant d’un altre símbol que, per justícia i per coherència, cal foragitar més aviat que de pressa. 

L’exemple de Barcelona

La Ciutadella de Barcelona, es va aixecar per Felip V per reprimir la població. Va ser un acte més d’exhibició de l’abús del poder, perquè va significar la destrucció del barri de la Ribera. S’enderrocaren 38 carrers i més de mil habitatges. Un dels edificis que es va bastir en aquell espai de casernes militars va ser l’arsenal. 

Plànol de l'Arsenal que esdevindria seu del Parlament

Plànol de l’Arsenal que esdevindria seu del Parlament (Arxiu de Simancas)

Els barcelonins reclamaren reiteradament durant més de vuitanta anys, l’enderroc de la fortalesa fins que, arran de la revolució de 1868, La Gloriosa, es procedí a esbaldregar la majoria de les casernes i, en el seu lloc, crear un gran parc amb jardins. L’arsenal es va mantenir i, amb la proclamació de la República Catalana (1931) i la posterior recuperació de la Generalitat, es va decidir que aquell edifici fos la seu del Parlament de Catalunya. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria mai. La ferma decisió de L’Avi va rebre el suport popular i es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, però amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i va destapà de nou el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, s’ha substituït amb el mateix criteri del temps de la República.

elsescuts

Les suplantacions i les submissions

La cultura dels conquistadors, si és que es pot parlar de cultura, destaca per la destrucció i subjugació dels símbols dels vençuts i per la imposició dels dels vencedors. La quantitat d’exemples que es podrien posar, referits a l’actuació de Castella no acabarien mai. Això feren a Amèrica i això farien a totes les possessions colonials fruit de les seves conquestes, com és el cas de la nació catalana. Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors.

Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

La submissió dels mapes

La submissió dels mapes… amb la gràcia dels déus

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Allò que Raimon descriu tan bé: no només ens amaguen la història, no només ens diuen que no en tenim, sinó que, el pitjor de tot, és que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells. Amb aquest objectiu, gravats del període de la Guerra de Submissió, com és el cas dels dos exemples que segueixen, seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareix històricament fins moltes dècades després.

Banderes holandeses repintades amb la d'Espanya

Banderes holandeses repintades amb la d’Espanya

 

Un altre exemple de banderes repintades

Un altre exemple de banderes repintades

 

Amb tot el que s’ha mostrat, sembla que hi ha prou arguments per procedir de manera immediata a la reparació. Cal combatre les imposicions i les falsedats. Passa d’hora! Els qui tenen autoritat i competència han de fer-ho si no volen ser còmplices, ni que sigui per desídia, de l’etnocidi cultural. Les ignomínies s’han d’eradicar.  

 

(1) Informació de premsa de l’entrevista

Informació de la robada (UH, -XII-2015)

Informació de la trobada (UH, 1-XII-2015)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(2) LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR? va exposar-se a Barcelona entre el 29 de juliol i el 30 d’agost de 2015. Posteriorment, va traslladar-se a Eivissa, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre i, en petit format, a Formentera, entre el 9 i el 19 de novembre. Finalment, està previst que es pugui veure a La Misericòrdia de Palma, entre el 14 de gener i el 5 de febrer de 2016. Els cartells s’han fet amb la imatge d’una aquarel·la de Pere Capellà Simó que mostra un corn marí, l’element avisador dels maulets i dels talaiers.

Cartell de l'exposició a Eivissa

Cartell de l’exposició a Eivissa

Cartell de l'exposició a Formentera

Cartell de l’exposició a Formentera

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

La conferència de l’Ateneu Barcelonès (8-IX-2014) en vídeo https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8.- Com els tigres?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

 

EL TRICENTENARI (exemplar) A LES PITIÜSES

Foto DIARIO DE IBIZA

Foto DIARIO DE IBIZA

Dia 4 de novembre de l’any passat vaig rebre un missatge d’Enric Ribes, director de la revista EIVISSA, demanant-me si podria escriure un article per a l’exemplar que havia de sortir per Sant Jordi d’enguany. Ell i Damià Quetgles, de la revista SA PLAÇA, foren els primers en preveure en temps i forma la commemoració del Tricentenari 1715-2015, poc després que a Palma és constituís una Comissió Cívica per evitar que la desídia de les institucions públiques d’aleshores negligís intencionadament de fer memòria d’un episodi transcendental que ens va malbaratar la història. Cal afegir que el mes d’agost del 2014, a la Universitat Catalana d’Estiu, on vaig fer la conferència Pólvora i farina, Bernat Joan ja m’havia fet avinent que les Pitiüses no romandrien al marge de l’efemèride i, posteriorment, m’informà que el curs que l’Institut d’Estudis Eivissencs organitza cada any seria dedicat al Tricentenari. La correspondència mantinguda amb Isidor Marí, bon coneixedor de la qüestió, contribuïa als bons presagis.

Al monogràfic 1715-2015. 300 anys de resistència, publicat a la revista PISSARRA, Maurici Cuesta i Labèrnia hi escriu 300 anys després d’alguna cosa més que una derrota per a Eivissa i Formentera. Al final, destaca que només l’IEE ha organitzat actes i, per trencar amb el «desesperant silenci» oficial, fa una apel·lació per tal que «properament hi pugui haver celebracions amb suport institucional». El clam de l’historiador no ha estat desoït. Ara, quan som a punt de cloure l’any 2015, podem constatar, per la quantitat i la qualitat d’actes que s’hauran fet tant a Eivissa com a Formentera, un conjunt prou satisfactori que confirma que les Pitiüses, com fan els pobles savis, hauran retut justa memòria. Finalment, renovades les institucions arran de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, tant el Consell d’Eivissa com el Consell de Formentera s’han implicat en la commemoració.

En el balanç, a més de la revista Eivissa (1) i dels articles publicats a la premsa diària, destaca sobretot el XLI Curs Eivissenc de Cultura de l’IEE, amb un dens programa al llarg dels mesos d’octubre i novembre, amb conferències i un cicle de cinema, al qual em permet de suggerir que s’hi afegeixi el documental La Resistència de Pere Sànchez (2). També són denses i sucoses les entrevistes sobre el cas de les Pitiüses publicades recentment al Diari de Balears (3). Quant a l’impuls del Consell d’Eivissa i del Consell de Formentera, cal valorar la iniciativa dels seus respectius responsables de Cultura, David Ribas i Susanna Labrador, de presentar l’exposició 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?, amb producció del Born Centre Cultural de Barcelona, que s’haurà pogut veure a Vila, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre, i, en petit format, a Formentera, entre el 9 de novembre i el 4 de desembre. En ambdós casos, l’exposició es complementarà amb conferències i amb visites guiades (4).

CARTELL A3 EXPO_1715 TRICENTENARI

Encara que totes les coses solen ser sempre perfectibles, la commemoració del Tricentenari a les Pitiüses pot qualificar-se de modèlica. A banda de la implicació del Consell de Mallorca (5) i a l’espera de la fins ara inèdita implicació del Govern de les Illes Balears en els actes organitzats a Mallorca (amb la desvergonya pública afegida del silenci ignominiós d’IB3), Eivissa i Formentera hauran fet molt més que limitar-se a «cobrir l’expedient». Han fet memòria i, amb ella, han contribuït a recordar-nos qui som i d’on venim per tal de decidir cap a on volem anar.

(1) Al final de tot, trobareu les vuit pàgines de l’article que hi vaig publicar. L’avinentesa em permet de desfer un lapsus calami que vaig cometre (coses d’internet!) en atribuir erròniament el fragment de glosa que transcric per tancar l’article a Felip Curtoys. A partir d’una quarteta d’aquest (Eivissa, petit bocí,/ de la pàtria catalana…) va ser Isidor Marí qui composà i cantà, amb tonada de glosador, un romanç que ha esdevingut punt de referència.

(2) Aquest és el programa complet del curs de l’IEE, sota el títol genèric Per dret de conquesta? La Guerra de Successió a les Pitiüses

Octubre

Divendres, 2 d’octubre, presentació dels actes commemoratius del tres-cents aniversari de la Guerra de Successió i conferència: “1714-1715, són present”, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, Catedràtic d’Història Contemporània, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 8 d’octubre, conferència: “La guerra de Successió espanyola i la fi del regne de Mallorca?”, a càrrec d’Eduardo Pascual Ramos, Universitat de les Illes Balears. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 15 d’octubre, presentació del llibre “Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears”, a càrrec de l’autor, Mateu Morro Marcé, Universitat de les Illes Balears. Can Ventosa, 20.00 h

Dijous, 22 d’octubre, conferència: “L’Eivissa del segle XVIII”, a càrrec de Fanny Tur Riera, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 29 d’octubre, conferència: “Disputes per les salines abans, durant i després de la Guerra de Successió”, a càrrec d’Antoni Tur Torres, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Novembre

Dilluns, 9 de novembre, conferència: “L’impacte del Decret de Nova Planta en la llengua catalana a Eivissa”, a càrrec de Bernat Joan i Marí, Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimarts, 10 de novembre, conferència: “Les Pitiüses i la Guerra de Successió: la derrota d’un model polític”, a càrrec de Santiago Colomar, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimecres, 11 de novembre, conferència: “Exèrcits, soldats i armes del segle XVIII”, a càrrec de Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h.

Dijous, 12 de novembre, conferència: “Taules i cuines en temps de la Guerra de Successió”, a càrrec de María Ángeles Pérez Samper, Catedràtica d’Història Moderna, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Divendres, 13 de novembre, conferència: “A tres segles de la fi d’un conflicte, 1715-2015: la guerra de Successió a Eivissa i Formentera”, a càrrec d’Antoni Espino López, Catedràtic d’Història Moderna, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00h.

Cicle de cinema

Dissabte, 17 d’octubre: “Capità Escalaborns”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 31 d’octubre: “El vent de l’illa”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 21 de novembre: “Born“. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

(3) vg: http://dbalears.cat/especials/2015/08/30/286904/primera-mesura-monarquia-borbonica-despres-ocupacio-eivissa-formentera-requisar-les-salines.html (Bernat Joan)

http://dbalears.cat/especials/2015/09/02/286930/historiador-isidor-macabich-entrat-segle-deia-els-decrets-nova-planta-havien-estat-atemptat-contra-llibertat-eivissa.html (Isidor Marí)

(4) L’exposició a Vila s’inaugurà dia 29 d’octubre i va rebre una bona atenció mediàtica.

Foto: ULTIMA HORA

Foto: ULTIMA HORA

DIARIO DE IBIZA

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2015/10/29/ibiza-guerra-sucesion/802237.html

http://multimedia.diariodeibiza.es/fotos/local/exposicion-1715-del-regne-enmig-del-mar-45606.shtml (fotos)

NOUDIARI

http://www.noudiari.es/2015/10/el-consell-recorda-el-tricentenari-de-la-guerra-de-successio-amb-lexposicio-1715-la-fi-del-regne-enmig-del-mar/

ULTIMA HORA

http://ultimahora.es/vips/discreto-encanto/guerra-1715-efectos-paneles-documentos-historicos.html

TELEVISIÓ

http://teftv.com/2015/10/28/2810-la-invasio-borbonica-a-sa-nostra-la-historia-duna-derrota-de-la-nostra-llengua-i-cultura/

Informació pàgina Consell d’Eivissa

http://www.conselldeivissa.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?codMenuPN=527&contenido=10911&layout=p_20_contenedor1.jsp&tipo=2&codMenu=595&codMenuSN=535&seccion=s_fact_d4_v1.jsp&nivel=1400&language=ca

(5) vg. http://dbalears.cat/balears/2015/09/01/286916/miquel-ensenyat-som-serem-encara-els-dolgui.html(discurs al Born CC de Miquel Ensenyat, President del Consell de Mallorca)

PS.- Generalment no es reconeix la feina abnegada i anònima de persones que són clau en la dinàmica cultural. Tan bon punt es posà en marxa la programació del Tricentenari a Mallorca, des de les pàgines del facebook, Josep Bonet Roig va reclamar i reivindicar que totes les activitats es poguessin dur a les Pitiüses. Em consta que “ha set” un animador incansable per dinamitzar l’efemèride i vull que consti en acta el meu agraïment.

ei1 (1)

 

ei2

ei3

ei4

ei5

ei6

ei7

ei8

PETITES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (8)

El Castell de Sant Nicolau de Ciutadella i la Mola de Maó

Fotos del Castell de Sant Nicolau de Ciutadella i de la Mola de Maó.

COM ELS TIGRES?

Nota prèvia

És sabut que Francesc Macià va dir que mai no entraria a la seu que havia de ser el Parlament si, abans, no es retirava l’escut de Felip V que presidia el portal i, gràcies a la seva determinació, va ser retirat, guardat i substituït per les quatre barres. L’any 1939, el victoriós exèrcit franquista va reposar de nou l’escut borbònic que, novament, en restaurar-se la Generalitat, amb cura de preservar l’escut filipista de la destrucció, va tornar a tapar-se amb unes noves quatre barres en pedra que són les que ara es poden veure. Molt bé. Algú s’imagina, però, que a la façana de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume hi hagués l’escut de Castella? Doncs exactament això és el que passa al frontis de la seu del Govern de les Illes Balears l’any 2015, sense que ningú absolutament aixequi la falç. El crit ni que sigui! 

Ser o no ser?

La Viquipèdia, en la majoria d’idiomes, té una entrada amb una locució prou entenedora: «marcatge de territori» (1). Encara que la definició no és del tot encertada, es refereix a aquella conducta d’alguns animals que, amb diverses estratègies, delimiten l’espai que consideren de la seva propietat. Alguns ocells i peixos, per exemple, ho fan amb els colors del plomatge o de les escates que exhibeixen talment una bandera. D’altres animals ho fan amb les deposicions d’orina i d’excrements. L’exemple més conegut és el del tigre mascle de Bengala, però és una pràctica observada també en els animals domèstics gelosos de l’espai que habiten. Sense tenir en compte que, en més d’un cas, els qui marquen les fronteres són sobrevinguts a una terra que no era seva, la compixen per fer veure que en són els propietaris.

Sobta que la veu enciclopèdica només atribueixi aquesta conducta als animals quan, en els humans, el «marcatge de territori» no només és similar, sinó més cridaner. Les cultures colonitzadores i imperialistes, substitueixen l’orina i els excrements amb l’ús dels símbols. Una manera de cisellar els dominis de manera pública i ostentosa consisteix en suplantar els símbols dels pobles vençuts amb els dels conquistadors. 

Quan les pedres canten

He considerat oportú desemmascarar una omissió escandalosa més, de les moltes relatives a la Guerra de Submissió que romanen dins de l’espai de la desmemòria, perquè ens són deliberadament ocultades i, allò que fa més mal, compten amb la complicitat activa dels qui hi podrien posar remei, però fan els ulls grossos a l’endemesa. Manquen anàlisis rigoroses sobre els símbols. Hi ha documents que certifiquen la destrucció, però són poques i pobres les noticies que descriuen les imposicions. Com que les imatges que he recollit canten santa clara, ho il·lustraré amb mitja dotzena d’exemples que, per economia d’espai, he circumscrit a l’àmbit de les illes Balears i Pitiüses, el territori més poc tractat i més maltractat.

És sabut que una de les primeres accions adoptades per Felip V va ser la d’embargar les salines, fer-les propietat reial i, d’immediat, incrementar l’impost de la sal i establir-ne el monopoli (2). Doncs bé, a la façana de dues esglésies del Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa, encara avui hi podeu veure l’escut de Castella.

revista11

El llogaret de la Revista està integrat per un conjunt de cases que, la primeria del s. XVIII, s’aixecaren per acollir els treballadors de les salines. La capella, avui tancada al culte i propietat de l’empresa Salinera Española, exhibeix l’escut dels qui volien marcar territori i exhibir l’hipotètic Derecho de Conquista.

iglesia-sant-francesc-6

No és, la capella, un cas excepcional. No gaire lluny, cap a la zona de la platja des Cavallet i, aferrada als estanys de les salines, hi ha l’església de Sant Francesc, amb el nom del petit nucli urbà. Curiosament, aquesta església s’havia alçat en temps de Carles III. Qui sap si, per això mateix, ocupada Eivissa el juliol de 1715, es va voler marcar el símbol de la conquesta castellana que, com en el cas anterior, recorda a la façana que és terra sotmesa.

10422908_10203841060201306_4923515606248712711_n

Fortalesa_de_la_Mola_(Maó)_-_1 (1)

No va ser exclusiu el cas de les Pitiüses. També a Menorca, un segle després i ja incorporada a la monarquia hispànica, es va voler marcar territori. Tant el plànol del Lazareto de Maó, com el capcurucull de la Mola, exhibeixen en el punt més àlgid l’escut de Castella. 

I a Mallorca? Doncs, exactament igual. Els símbols castellans s’escampen arreu per temples, palaus, cases senyorials… Fins i tot, dos segles en clau després de la Guerra de Submissió, en aixecar-se el quarter de Cavalleria d’Inca, al cor de l’illa, novament es va posar en el lloc hegemònic de presidència l’escut de Castella.

quarterinca2

El cas més vergonyant i oprobiós d’entre tots els que he recollit, gratant amb persistència les boires i els silencis, és veure l’escut de Castella estampat a la façana del Consolat de Mar. L’edifici, aixecat el segle XVI, aixoplugava la institució del Regne de Mallorques que li dóna nom. Com i quant d’insultant resulta veure-hi gravat en pedra l’escut d’un altre regne! A qualsevol esperit sensible i democràtic li ha de semblar abjecte que, avui, un símbol foraster i aliè compixi l’edifici que acull la Presidència del Govern de les Illes Balears. Crida l’atenció (igualment vergonyant) que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes d’autogovern, no hi hagi notícia que cap institució pública, ni ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un escut enclavat que representa un escarni. 

Oprobi i escarni a la seu de la Presidència de les Illes Balears

Oprobi i escarni a la seu de la Presidència de les Illes Balears

No és un escàndol? Algú s’imagina que la persona que ocupa la Presidència de les Balears tregui el cap per aquestes finestres? No romandria ben retratada com a prova de servitud forçada? No hi haurà cap partit polític, cap sindicat, cap associació històrica, cap societat arqueològica o arquitectònica, cap departament universitari, cap mitjà de comunicació, cap entitat cívica, cultural o social que proposi retirar tan humiliant mostra pública de la nostra submissió? No hi haurà ningú, talment com a la ciutat podrida, que defensi els nostres drets? Les pedres, a crits, ens conviden a aixecar la veu. Fins quan, els vençuts, acceptarem la ignomínia del silenci? Fins quan ens deixarem compixar? Ser  o no ser? 

(1) Vg.- https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcatge_de_territori

(2) A Menorca, el gener de 1707, Leonardo Dávila, el governador militar borbònic, qualificat de psicòpata per l’historiador Andreu Murillo, ja va prohibir el conreu de tabac, objecte de monopoli. La glosa ho recorda:

No podem sembrar tabac.

S’ha acabada sa xiripa.

He d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència de l’Ateneu Barcelonès en vídeo): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386