JOAN MIRÓ ÉS DELS NOSTRES

imatge quadre Volem

En contra del que va dir aquell, repetir moltes de vegades una mentida no la transforma mai en una veritat; com a molt pot generar un tòpic. Fals, naturalment. Aquest fenomen és aplicable a l’aparició en escena de Joan Miró i Ferrà (1893-1983). S’ha escrit moltes de vegades que la seva primera exposició va patir crítiques despietades. Els més reputats estudiosos del pintor afirmen que la mostra va ser, unànimement, contestada, rebutjada i rebuda com l’obra d’un boig o d’un foll. Les crítiques del moment demostren que les afirmacions no són exactes ni d’un bon tros.

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

 

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE JOAN MIRÓ

Caràtula del díptic de Junoy

Caràtula del díptic de Junoy que va servir de catàleg de l’exposició

Un díptic elaborat per Josep M. Junoy (1893-1955) convidava a la primera exposició de Miró que, entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, a la Sala Dalmau al carrer Portaferrissa de Barcelona, presentava un total de 64 obres, entre olis, aquarel·les i pastels, a més d’una xifra indeterminada de dibuixos. Els preus no eren els d’un debutant i només es va vendre el quadre Natura morta del ganivet que li comprà el també pintor Josep Monpou (1888-1968) per 150 pessetes.

Interior del catàleg amb els preus de les obres

Interior del catàleg amb els preus de les obres

LES CRÍTIQUES

Tres, i només tres, foren les crítiques que es publicaren d’aquella exposició i tan sols una d’elles va ser destralera. Joan Sacs, pseudònim quan feia crítica d’art del pintor Feliu Elias i Bracons (1878-1948), va definir Miró com «un novato propenso al amaneramiento, magnífico atrevido, detestable colorista». Aquesta és la única crítica que va generar el tòpic i magnificà un hipotètic rebuig d’aquella exposició. Va sortir, dia 24 de febrer, publicada a les pàgines de La Publicidad. Curiosament, un dels quadres exposat era el titulat La Publicidad i el gerro de flors, on apareixia el logo del diari barceloní.

La Publicitat i gerro de flors

“La Publicidad” i el gerro de flors

Les altres dues crítiques sobre l’exposició desfan absolutament el tòpic. Josep Llorens Artigues (1892-1980), el ceramista que molts d’anys després (a partir de 1944) col·laboraria amb Miró, publicà dia 25 de febrer a La Veu de Catalunya una llarga crítica titulada Les pintures d’En Joan Miró, on fa costat al pintor i classifica les diverses reaccions del públic: «La visió de les obres divideix els visitants en tres categories: a) Els que l’exposició els agrada (amb reserves o sense). b) Els que s’hi indignen. c) Els que s’hi fan un tip de riure. Els primers entenen en art i comprenen les obres d’En Miró. Els segons no hi entenen –potser perquè no hi tenen obligació ni s’ho han proposat– però serien susceptibles d’arribar-hi a entendre. Els darrers, podem dir que tal vegada no hi entenen. Cal tan sols estudiar, una per una, aquestes produccions per formar-se la convicció que un es troba davant d’un pintor».

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

La tercera i darrera crítica va ser la publicada a l’exemplar de dia 1 de març de 1918 a la revista Vell i nou. És, possiblement la més ajustada de totes. Si bé és cert que diu que Miró encara no ha aconseguit el límit senyalat, acusa als qui se’n riuen que són uns incompetents en art i conclou amb una darrera frase que resultà gairebé profètica: «som davant d’un futur gran pintor».

Les crítiques de "La Veu de Catalunya" i "Vell i Nou"

Les crítiques positives de “La Veu de Catalunya” i de “Vell i Nou”

ALGUNES REACCIONS DE REBUIG

Sebastià Gash i Carreres (1897-1980), crític i amic de Miró, publicaria anys després que un individu desconegut es plantà al portal de la Sala Dalmau per malparlar de l’obra exposada als visitants. Podria ben bé ser l’autor de la doble rèplica al catàleg de mà que va arribar per correu. En qualsevol cas, aquestes reaccions ultres no passaren de l’anècdota i el galerista Josep Dalmau i Rafel (1867-1937), vist l’interès que havia despertat el pintor, va promoure una exposició de Joan Miró a París l’any 1921 i, a partir d’aleshores, va obtenir el reconeixement com a un dels més grans pintors universals. 

Transformacions: "Merda" i "Molt indecent resulta això"

Transformacions: “Merda” i “Molt indecent resulta això”

PERE OLIVER, EL DESCONEGUT TERCER CRÍTIC

La tercera crítica, la més desconeguda de totes, és la que va fer Pere Oliver i Domenge (1886-1968), apotecari, escriptor, historiador, investigador, activista cultural, polític i fundador i dirigent de nombroses entitats. Aquesta faceta de crític d’art, és tant desconeguda que ningú mai no l’ha esmentat fins ara. Encara que, al llarg de la vida, publicaria molt d’articles sobre Art i, fins i tot, amb el seu amic aparellador Mateu Oliver i Capó (1900-1962), dissenyaria moltes d’icones (els logos de la Joventut Nacionalista Renaixença, del Comitee Pro Catalonia, de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’estelada, el segell municipal de Felanitx…), la de crític va ser una funció efímera, circumscrita a la publicació de només dues crítiques a la revista Vell i nou.

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Més que per vocació, Pere Oliver i Domenge acceptà de col·laborar a la secció de crítica d’aquella revista per amistat amb els poetes Joan Salvat Papasseit i J. V. Foix, amb els qui coincidia ideològicament. La Vanguardia de dia 15 de febrer de 1918 anunciava: «En las Galerías Layetanas se inaugurarán sendas exposiciones del notable artista don Laureano Barrau y don Vicente Tárrega, y en la Casa Dalmau, una, de don Juan Miró». Justament, les dues crítiques que va fer Oliver varen ser a aquestes dues exposicions. Aquell any, 1918, va ser per a Pere Oliver un any transcendental i de frenètica activitat. El mes de gener, quan ja regentava la Farmàcia Moderna a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, nasqué el seu fill Miquel. Just un mes després, el seu amic poeta Joan Salvat Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes publicava Arc Voltàic, el primer i únic exemplar d’una revista dedicada a l’Art i a la Literatura, amb un dibuix de Joan Miró, aleshores encara inèdit, però només a dues setmanes de la primera exposició.

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

La revista no va reeixir i, un més després, Salvat Papasseit, amb el també poeta J. V. Foix, enllestia Trossos, igualment efímera, i també amb un altre dibuix de Miró

mirodelsnostresa

Va ser en aquesta revista on, sense signatura i molt possiblement com a crit d’atenció per animar a visitar la mostra (encara que la publicació va sortir al carrer quan ja s’havia clausurat l’exposició), es va voler enaltir la implicació del pintor i deixar clar que “és dels nostres”.

mirodelsnostresb

Certament, al llarg dels anys, Joan Miró va demostrar, amb les seves generoses col·laboracions, que era un dels nostres. 

image-work-miro_omnium_cultural_ja_ajudeu_la_cultura_catalana-59062-450-450

 

LA IRONIA; LA NOSTRA GRAN ARMA

Pere Oliver i Domenge (1886-1968)

Pere Oliver i Domenge (1886-1968)

En plena Dictadura de Primo de Rivera, l’enginy i l’ocurrència de Pere Oliver i Domenge, va irritar la caverna espanyola amb una divertida polissonada que simultàniament provocà la rialla de la nostra gent. L’episodi és poc conegut i encara només parcialment. Això no obstant, constitueix una mostra de l’eficàcia de la ironia com a eina per esbaldregar l’arrogància.

*   *   *

 

Dia 10 de febrer de 1926 amarava al Brasil l’hidroavió Plus Ultra, comandat per Ramon Franco, després de sis etapes d’ençà que havia sortit de Palos de la Frontera dia 22 de gener. Tot i que, quatre anys abans, els portuguesos ja havien fet la travessia des de Lisbona, el vol va ser esbombat per la Dictadura com una gesta de magnitud històrica. Les portades dels diaris no parlaven d’altra cosa. Fins i tot es va encarregar al popular cantant Carlos Gardel un tango que començava:

Desde Palos, el águila vuela
y a Colón, con su gran carabela,
nos recuerda con tal emoción
la hazaña que agita todo el corazón.

La notícia magnificada per la premsa

La notícia magnificada per la premsa

Tanta eufòria i tanta pretensió varen trobar, a terres catalanes, l’antídot adequat. El Felanigense de dia 20 de febrer, publicava aquest escrit adreçat al Presidente del Directorio, Primo de Rivera:

Se nos remite para su publicación el siguiente comunicado inserto en “La Publicitat” de Barcelona a ruegos de los firmantes que la fuerza del destino obliga a residir en las rebeldes provincias Catalanas.

Excmo. Sr.: Con el alma embargada de alegría ante la hazaña heroica del inmortal Franco, a V. E. con el debido respeto exponemos:

Que consideramos que este invicto oficial del glorioso ejército español, hombre mágico que con su gesta heroica ha hecho reverdecer la patria Historia con su denodado valor, ha encumbrado nuestra patria, haciendo que el mundo entero tenga los ojos fijos en nuesta Hispánica tierra.

No llegamos a concebir cómo puede ser que nuestra Patria, después de haber dado al mundo hombres tan extraordinarios, aun pueda hoy engendrar hombres como Franco. Si por unos momentos abrimos el libro de nuestra Historia, veremos en tropel nombres tan gloriosos que jamás tierra alguna ha producido en calidad y en cantidad, como los nuestros D. Pelayo, el héroe legendario de la Reconquista, Ruy Díaz del Vivar, el Cid Campeador, Gonzalo de Córdoba, el Gran Capitán, que con sus conquistas épicas eclipsó las glorias de Aníbal, Hernán Cortés, que allá en Méjico cubriose de gloria, Pizarro, Legazpi ¿y por qué citar más si llenaríamos páginas con el solo enunciado de sus nombres? Pero tu, Franco, bravo gigante que estos momentos has acometido la más grandiosa hazaña de los siglos, que pujas en valor y en temeridad a los héroes que te han precedido. Sí, Franco, tu temeridad no tiene precedentes, y ay! de nosotros los españoles de estos tiempos, si no hacemos algo extraordinario para ti; las generaciones venideras maldecirían nuestros nombres y el vilipendio más grande caería sobre esta generación si no supiese corresponder a un hecho que ha conmovido a la Humanidad entera. Son momentos para España de felicidad suma. Tenemos frente al Gobierno de la Nación, hombre tan esforzado como el digno capitán general de nuestro ejército el Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, pundonoroso militar que en momentos trágicos para la Patria supo coger las riendas del Gobierno Nacional, y tenemos la convicción de que algo notable se ha de hacer para perpetuar este feliz acontecimiento, y nosotros, la gente del pueblo, los desconocidos, los que obramos al son del patrio amor, tenemos también nuestra iniciativa. Tememos que sea poco lo que proponer pueda el Gobierno, queremos más, mucho más. Tenemos instituída desde hace poco la Fiesta de la Raza, que cada año en el 12 de octubre conmemora aquel 12 de octubre de 1492, en que Colón besó el bendito suelo de las islas de el Salvador, estas fiestas que cada año tienen más renombre y que en próximos tiempos será la Fiesta de la Humanidad toda. Pero, especialmente los que por la fuerza del destino nos vemos obligados a residir en estas rebeldes provincias catalanas, sentimos la necesidad de que constantemente se esté insistiendo sobre sus habitantes en las glorias y grandezas de España, para que lleguen por fin a comprender la fuerza del poderio de nuestra raza, ante los cuales hasta ahora de una manera malvada o inconsciente se empeñaban en cerrar los ojos.

Por estas razones, a V. E. respetuosamente suplicamos:

Que cada 10 de cada mes, de todos los años y de todos los siglos, sea festejada la fecha de la feliz llegada a la Argentina del ave y de la nave de los aires, del “Plus Ultra” y de su comandante Franco, con una manifestación cívico-militar, en que todas las guarniciones de toda España concurran a ella y las bandas militares atronen los espacios con los sones de nuestra Marcha Real. Solicitamos que concurran a ella, para simbolizar la íntima unión que debe existir entre el pueblo español i [sic] el ejército, desfilen también en ella todas las clases sociales. Creemos que expontaneamente concurrirán todos los ciudadanos, pero si por un momento llegara a entibiarse el entusiasmo y el pueblo en masa no concurriera a ellas, suplicamos que se establezcan sanciones ejemplares contra los díscolos y mal nacidos ciudadanos que no vibrasen de amor patrio y se resistieran a prestar acatamiento al espíritu inmortal de la raza. Como buenos españoles acudimos, pues, a este Directorio, representado por su inmortal Presidente, suplicando la implantación de esta idea y que el próximo dia 10 de marzo empiece ya a manifestarse por vez primera el pueblo español en señal de homenaje al hombre semi-dios que ha tenido la virtud de desentumecer la Patria dormida.

Dios guarde a V. E. muchos años.- Barcelona, 19 de febrero de 1926 –Manuel Martínez Ochoa. –Rogelio Ramírez Sanjuán.- I. M. Domingo.- Carlos Mella Ruiz.- (Siguen las firmas).

-Excmo. Sr. Presidente del Directorio.”

El Governador de les Balears, que tenia el setmanari de Felanitx entre cella i cella, va veure que l’escrit era d’una befa absoluta de la Dictadura i va dictar una suspensió de dos mesos. Resultava vertaderament curiós comprovar que La Publicitat, on havia aparegut l’article original tres dies abans, concretament dia 17 de febrer de 1926, no va rebre cap amonestació i, mentre El Felanigense, no tornaria a publicar-se fins dia 7 de maig, el diari barceloní va continuar sense cap problema. La sorprenent doble mesura sancionadora aplicada a Barcelona i a Mallorca, feia pensar que hi havia qualque cosa més.

La Publicitat (17-II-1926)

La Publicitat (17-II-1926) publicà la carta

Com així, doncs, el tracte tan dur amb el setmanari i tan indiferent amb el diari barceloní que, indubtablement, havia llegit moltíssima més gent? Cal trobar la resposta a una nota breu publicada a La Veu de Catalunya, on s’informa que la suspensió també anà acompanyada d’una multa a Pere Oliver i Domenge, com a responsable de la publicació. El to, la redacció i evidentment el contingut, salpebrat amb una gran dosi d’ironia, el fan el principal sospitós de l’autoria d’aquell escarni públic a la Dictadura. Potser a Barcelona l’escrit podia resultar versemblant. A Mallorca, sobretot a l’entorn d’Oliver, la burla esdevenia provocació. No devien anar gens desencaminats.

eziba

Tres dies abans d’aquella divertida carta farsant a La Publicitat, concretament dia 14 de febrer de 1926, ja havia passat un fet similar. El Diario de Reus, aparentment per glorificar la gesta del Plus Ultra, publicà aquests versos amb la dedicatòria A Franco:

Vuelo audaz, glorioso portento,

Ícaro y Pegaso confundidos.

Salve a vosotros que supisteis unidos

Coronar, dichosos, el sublime intento.

A vos, Franco, la Patria os aclama,

Con Ruiz, el hidalgo artillero,

Al experto Rada, vuestro compañero,

Tocados por el dedo de la fama

América delirante que os abraza,

Loores os da por la viril hazaña.

Un grito universal: esa es España.

No morirá la indomable raza.

Ya se mustiaba el laurel fecundo

Aquel de Balboa y de Cortés,

La gesta del nauta genovés

Lustros hacía no asombraba al mundo.

Ilustre Franco, hidalgo español,

Un vuelo del Plus Ultra ha demostrado

Recio adagio un poco olvidado:

En la ruta de España no se pone el sol.

Signava els versos el Capitán F. Velasco, nom del delegat del govern a Tarragona. L’exemplar del diari havia passat la censura estipulada durant la Dictadura. L’alcalde de Reus es va entusiasmar amb els versos i n’ordenà una edició per repartir a tots els alumnes de les escoles. Llàstima que algú va alertar de la lectura en vertical del poema. L’acròstic format per les inicials de cada vers, Visca Catalunya lliure, va posar en evidència l’agudesa de la ciutadania per esquivar els controls i, sobretot, per burlar-se públicament de la monarquia borbònica i de la dictadura militar.

MÉS PARADOXES?

La vida i el món fan moltes de voltes. Just cinc anys després de la gran gesta del Plus Ultra, Ramón Franco feia costat a les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual sortiria diputat. Ramon, a diferència del seu germà Francisco, era republicà i declaradament antimonàrquic.

Asseguts: Companys, Macià i Aguader. Dret, enmig dels dos darrers, Ramón Franco. El més alt, calçons clars, és el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Asseguts: Companys, Macià i Aguader. Dret, enmig dels dos darrers, Ramón Franco. El més alt, Antoni Maria Sbert

El 1938, ja en plena guerra incivil, va desaparèixer amb el seu avió després d’enlairar-se de la base naval de Pollença. Era el tercer possible competidor del lideratge del seu germà, el Caudillo, que moria en accident aeri. El 1936 va ser el General Sanjurjo i el 1937, Mola. El misteri no s’ha acabat d’aclarir.

EL FELANIGENSE SERÀ EL FELANITXER

7-V-1926, reaparició del setmanari dos mesos i mig després de l'escarni a la Dictadura

7-V-1926, reaparició del setmanari dos mesos i mig després de l’escarni a la Dictadura

Dia 7 de maig, dos mesos i mig després de la suspensió, tornava a publicar-se El Felanigense, amb una breu nota a la portada on refermava el compromís informatiu amb el seu poble. Tot i això, s’havien derivat un ventall de conseqüències. El Cercle Recreatiu, que també havia presidit Pere Oliver i Domenge, es desmarcà del setmanari. La censura incrementà la castellanització dels articles i, ideològicament, va fer un gir intens cap a la dreta. La línia editorial va continuar així fins a l’any 1931 quan, sota la direcció de Pere Reus, l’Associació per la Cultura de Mallorca assumí el setmanari i transformà El Felanigense en El Felanitxer. Cinc anys després, tant Reus (afusellat) com Oliver (exiliat) serien víctimes de la insurrecció armada feixista militar. Això no obstant, el seu exemple no va ser debades. A mesura que els seus noms i els seus fets es van desenterrant, el referent que representen agafa volada. Al capdavall, la lluita per les llibertats mai no caduca. 

 

DE LES TOMBES, QUÈ SE N’HA FET?

UNA PROMESA EIXALADA? (amb carta final a Carles Puigdemont)

Francesc Macià davant la tomba de Francesc Català al cementiri d'Anderlecht

Francesc Macià davant la tomba de Francesc Català al cementiri d’Anderlecht

Aquest article relata una endemesa que reclama reparació. No és un més entre tants i tants dels greuges que romanen pendents de resoldre, perquè aquest qüestiona no només la capacitat de reacció del nostre poble, sinó que posa en solfa la credibilitat de la que, ara per ara, és la nostra màxima institució d’autogovern i afecta directament el prestigi de la figura del President de Catalunya. Més enllà i tot, està en joc la paraula de tot el nostre poble.

La recerca, aquesta feina silent, tenaç, constant, poc agraïda i gens reconeguda, sovint té el bell gest de brindar troballes insospitades. Aquestes setmanes, en el curs d’una investigació, intensa i immensa, sobre la vida i l’obra de Pere Oliver i Domenge (anunci avant la lettre: plouran grans sorpreses), he trobat informacions tangencials que conviden a ser traslladades a altres historiadors per tal que puguin complementar, completar i, si la cosa ho paga, continuar la feina. Avui, però, em veig en la necessitat d’exposar un cas que, si com crec, no ha rebut l’oportuna reparació, reclama una iniciativa enèrgica i urgent: el trasllat al cementiri de Ripoll de les despulles mortals de Francesc Català i Serra. És una promesa, pública i reiterada, del President de Catalunya i no pot romandre desatesa per raons de catalanitat, però sobretot d’ètica, d’humanisme i de dignitat.

Després de veure dotzenes de vegades la divulgada fotografia de Francesc Macià davant de la tomba del protagonista d’aquest relat, amb l’estelada a la seva làpida, vaig revoltar-me inconformista i no vaig resignar-me a deixar d’aclarir qui va ser el primer soldat voluntari caigut per Catalunya, segons el definí Ventura Gassol. La informació que he pellucat per Internet és pràcticament nul·la. La documentació que he sol·licitat per correu a la Biblioteca de Catalunya (sempre amatent), m’ha aportat algunes dades noves; no gaire. Quant a la bibliografia, les referències tampoc no han resultat prou satisfactòries. Malgrat tot, esporgant d’aquí i d’allà, amb consultes a les hemeroteques i a algunes persones, la història desenteranyinada representa un greuge de tal magnitud que exigeix, amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Ripoll al capdavant, per l’incompliment reiterat del compromís que detallaré, actuar com correspon sense dilació.

QUI VA SER FRANCESC CATALÀ?

Com he escrit suara, la informació arreplegada és escassa, però les notes disperses documentades són prou eloqüents per reconstruir, com un trencaclosques, una mínima pinzellada biogràfica que, ben segur, podrà ampliar-se a mesura que apareguin altres informacions.

Francesc Català i Serra va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, en el sí d’una família catalanista que tenia sempre les portes obertes com a cau d’acollida de fugitius catalans en ruta cap a l’exili. Com altres joves militants de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, sota l’empara de la Unió Catalanista, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català, partit pel qual va fer de correu en diverses ocasions per passar al Vallespir, el Conflent o a la Cerdanya del Nord, a recollir aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià, aquell vell somni que avui comparteixen milions de persones.

Emprèstit destinat a finançar l'alliberament de Catalunya

Emprèstit destinat a finançar l’alliberament de Catalunya

La primeria de 1926, Francesc Català va ser escollit membre de la junta del Centre Catalanista de Badalona. Arran de la seva actuació, en tenir notícia que la policia espanyola ja havia ordenat la seva detenció, dia 2 de juny d’aquell any va traspassar per darrera i definitiva vegada els Pirineus. Tres mesos després, s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot, finalment coneguda històricament com Els fets (o el complot) de Prats de Molló.

Esquema de l'acció militar. Font: caràtula del llibre "Qui va parlar?" (El Llamp)

Esquema de l’acció militar. Font: caràtula del llibre “Qui va parlar?” (El Llamp)

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament (1) i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller. Els que eren detinguts sense armes ni uniforme, malgrat l’evidència de fer part del grup, eren fitxats i alliberats. Així i tot, l’endemà dia 2 de novembre, els tancats a la caserna de Sant Jaume de Perpinyà superaven els noranta. Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

Fotos de l'arribada a París d'alguns processats

Fotos de l’arribada a París d’alguns dels detinguts

El procediment judicial es posà en marxa amb diligència atesa la gran repercussió internacional de la notícia, perquè l’intent de provocar un aixecament contra la desprestigiada monarquia borbònica i la dictadura militar espanyola, per tal de proclamar la independència de Catalunya, va ser rebuda amb mostres de simpatia arreu del món. A París, de manera especial, hi va haver demostracions entusiastes de solidaritat. Tot i l’aparent fracàs de l’expedició, l’independentisme va assolir una projecció internacional mai vista.

Gràcies a una eficaç acció jurídica dels defensors, de manera progressiva es va aconseguir l’exculpació de bona part dels detinguts, alguns fins i tot sense ser processats. Els qui restaren presoners, entre ells Francesc Català, descrit per Abelard Tona i Nadalmai en el llibre Qui va parlar?, com «un jovenet rialler, ros i blanquet», reberen còpia de la carta que Macià envià a la premsa dia 25 de novembre: «Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’absoluta certesa.».

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts que no apareixien vinculats amb la presa de decisions ni, tampoc, en la compra de les armes. Un dels expulsats seria Francesc Català. Els primers dies de desembre, Macià es va acomiadar, un a un, dels qui partien i els animà a mantenir un comportament digne de Catalunya. Tant a ell com als altres, l’organització els va lliurar cent francs, import mínim exigit per les autoritats belgues per poder entrar al país, més un complement per a les despeses més peremptòries del viatge. En arribar a Brussel·les, havien de presentar-se a Jaume Mir i Mas, un català que havia actuat com a espia a favor dels britànics durant la Gran Guerra i que tenia la màxima condecoració de Bèlgica, país que destacava per l’acollida de refugiats. 

Monument a Anderlech dedicat als soldats deportats i morts. Tota una premonició.

Monument a Anderlecht dedicat als soldats deportats i morts. Tot un presagi!

Francesc Català, en arribar a Brussel·les, va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken, no gaire lluny de la brasserie propietat de Jaume Mir. A París només romandrien 18 inculpats que serien sotmesos a judici els dies 20, 21 i 22 de gener de 1927. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho!» s’exclamaria «l’avi» a la primera sessió, tal com recullen les actes del procés. El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre.

Un moment de la vista judicial. Caràtula del llibre dedicat al procés.

Un moment de la vista judicial. A sota: caràtula del llibre publicat l’any 1927 dedicat al procés.

La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.»

LA MORT DE FRANCESC CATALÀ

Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, BordesRoc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.

Enterrament de Francesc Català a Brussel·les

Enterrament de Francesc Català a Brussel·les en presència dels seus companys de lluita

El diumenge 3 de juliol de 1927, la Fulla Parroquial de Santa Maria de Ripoll, publicà l’esquela del dissortat jove. La relació de familiars delata que sa mare ja era morta i que son pare s’havia casat en segones núpcies amb una vídua que tenia un fill. Es donava la circumstància que dia 1 de maig d’aquell any, just dos mesos abans i a la mateixa parròquia, havia combregat el seu germà Lluís. A l’esquela també apareixia una referència a Jaume Mir, possiblement patrocinador de les despeses mortuòries.

L'esquela publicada a Ripoll

L’esquela publicada a Ripoll

Macià, amb el seu equip més proper, va continuar residint a Brussel·les fins el mes de novembre quan s’embarcà cap a l’Uruguai. Ja a Amèrica, l’abril de 1928, cinc anys després d’haver publicat Les tombes flamejants, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat in memoriam (2), amb un relat digne d’haver fet part d’aquell poemari. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualque dia traslladarien el seu cos a Catalunya. L’emotiu document que avui ha esdevingut històric es va publicar a la revista Ressorgiment de Buenos Aires (3).

LA CAMPANYA A FAVOR DEL TRASLLAT

No torna a saber-se res més d’aquella promesa fins que, dia 26 d’octubre de 1933, amb Francesc Macià de President de Catalunya, a la pàgina 2 de La Humanitat, el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya fundat i dirigit per Lluís Companys, apareixia una crida pública:

UN MANIFEST

CATALANS! Un grup de ripollesos, catalans de cor, amics i companys del jovencell Francesc Català i Serra, mort a Bèlgica durant el seu exili, degudament autoritzats pels pares i familiars de l’esmentat difunt, té l’honor d’adreçar-se a tots els ciutadans de Catalunya manifestant els següents extrems:

Set anys ha que jauen en l’hospitalària Brussel·les les despulles mortals del catalaníssim Francesc Català i Serra.

«En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aquestes prometences que revesteixen tot el caràcter de sagrades no pot mancar-s’hi. V. G.» («Ressorgiment», núm. 141. —Buenos Aires, abril del 1928).

Catalunya ha assolit quelcom de tot allò que constituïa l’ideal del dissortat heroi. Ja amb més o menys plenitud, segons l’altesa de mira i determinats avantatges, cada ciutadà pot reconstruir la seva llar i la pròpia personalitat amb les característiques peculiars de la terra nostrada, però l’abans tranquil·la, tant com avui austera, casa pairal ripollesa on fou inculcat l’esperit de catalanitat del PRIMER SOLDAT VOLUNTARI CAIGUT PER CATALUNYA, si bé és veritat que té la satisfacció d’haver donat a la pàtria tot el que se li pot oferir, sofreix, en canvi, l’agut flagell que ha creat la perdurable absència de l’ésser estimat.

La digníssima casa Català de Ripoll, conseqüent en tots els actes de la seva vida ha estat el refugi de l’alta muntanya on els perseguits per la justa causa de Catalunya trobaven franca i cordial hospitalitat. Els senyors Macià, Ventura Gassol i d’altres que regeixen avui els destins de Catalunya ens aturaran de mentir. Per tant, davant d’aquestes valors de llei generosament sacrificades per la llibertat dels catalans, el grup de ripollesos que a sota signen, demana a tots els pobles i entitats de Catalunya i a cada ciutat en particular, una petita dàdiva per tal de poder traslladar les despulles de l’abnegat Francesc Català i Serra al cementiri del seu poble nadiu, lloc en el qual, segons la suma de pessetes que s’aconsegueixi de la pública subscripció oberta per virtut del present manifest, serà construïda una tomba digna del malaurat patriota i no menys mereixedora de la noblesa que ens caracteritza.

Catalans! Per la satisfacció de la família Català de Ripoll, per agraïment i admiració al petit heroi, per estímul dels que vindran, per la dignitat de Catalunya, subscriviu-vos i no permeteu que les estimades despulles del vertader amic de la nostra terra, restin ja més temps al cementiri de Brussel·les.

Què dirien les futures generacions…? Què pensarien avui els que llegissin la inscripció d’aquella tomba si s’assabentessin que a sota les pedres de la qual, més o menys polides, més o menys ornamentades, hi jauen abandonades les despulles del noble ripollès,,,? Creieu possible una oració davant la desagradable impressió que produeix a l’ànim la desídia o incúria d’un país en el compliment dels seus deures sagrats?

Tothom qui visiti aquell lloc i tingui esment de l’existència de les venerables cendres, caurà forçosament en expressar la seva condolença, poc més o menys amb paraules com aquestes: Que hi feu aquí…? Que no us hi volen a la pàtria…?

Ripoll, 12 d’octubre de 1933.

Marian Font. Ramon Clos. Frederic Toralles. Pere Ferrés.

Per donatius, adreceu-vos a Marian Font, carrer 27 de Maig, 9, — RIPOLL.

Just dos mesos després de la publicació del Manifest, el dia de Nadal de 1933, moria Francesc Macià, l’avi, President de Catalunya. Al llarg de 1934 la crida des de Ripoll va reproduir-se a moltes de publicacions: MANLLEU, núm 184, dia 20 de gener, EL MUNTANYENC, núm. 2, dia 11 de febrer, ALTAVEU, setmanari del Ripollès, núm. 120, 19 de febrer, LA VEU DEL TER, núm. 111, 24 de febrer, DIARI DE VIC, 24 de febrer, ACCIÓ, Centre Republicà Català de Badalona, núm. 671, 24 de març, LA VANGUARDIA, 3 d’abril… Periòdicament, la premsa informa d’algunes iniciatives destinades a la recaptació de fons. Així, per exemple, MANLLEU en el núm 189 diu: Sabem que l’amic Lluís Pou i Solà està preparant per data propera la celebració d’una gran vetllada literàrio-musical amb el fi de destinar els beneficis a aquesta subscripció. Compta ja amb valuosos elements. També periòdicament, de manera molt precisa ALTAVEU, la premsa informa de les donacions que arriben, amb la relació de les persones i entitats que les fan. Els primers noms de donants, a Ripoll, són Miquel Ferrer, Zenon Puig i Sala, Francesc Palau, família Maideu-Palomeres… En algun cas, l’aportació es destaca com a notícia: ACORD DEL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ: Contribuir amb la quantitat de 50 pessetes a|la subscripció oberta per la Delegació local de Palestra per tal de sufragar les despeses que reportarà el trasllat des de Brussel·les, de les despulles mortals d’En Francesc Català a la seva població nadiua.

Algunes llistes amb les aportacions rebudes

Algunes llistes amb aportacions rebudes fins a 31 de març de 1934

Dia 29 de maig de 1934, Lluís Companys visita Ripoll. LA VANGUARDIA fa la crònica i reprodueix, traduïdes, les primeres paraules del President: «Tenemos la ambición de reconstruir Cataluña sobre bases solidas. No ha de haber ningún pueblo que carezca de carretera, escuelas, teléfono y medios de sanidad.» Se refirió también a la idea de trasladar los restos de Francisco Cátala, hijo de Ripoll y muerto en Bruselas, donde estaba desterrado.

La campanya continuaria al llarg de tot l’any. El dimarts, 14 d’agost de 1934, L’Opinió (pàg. 3, en català) i altres mitjans com La Vanguardia, (pàg. 5, en castellà), informen d’un decret de Presidència sobre la campanya en curs:

«A LA MEMÒRIA DE FRANCESC CATALÀ. El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest decret: PRESIDÈNCIA-DECRET. Un dels factors espirituals que més valor ha donat a l’obra de govern de la Catalunya recobrada, ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida Monarquia a Catalunya i als catalans. Durant la Dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part en la gesta de Prats de Molló al costat del qui fou primer President de Catalunya Francesc Macià, trobà la mort en terra d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll – la seva vila nadiua – ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les, les seves despulles per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a que la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i d’acord amb el Consell Executiu:

DECRETO:

Primer: Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del Comitè Pro-trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon: Amb tal finalitat, i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1.500 pessetes a l’esmentat Comitè per al de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec de la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 17 de juliol de 1934

Lluís Company»

LA PROMESA EIXALADA?

Els fets del 6 d’octubre de 1934 varen interrompre el projecte, amb l’empresonament de Lluís Companys i la suspensió de l’Estatut que no recobraria la plenitud de competències fins a les eleccions de 1936, pocs mesos abans de la insurrecció feixista-militar que provocaria la Guerra dels Tres Anys i la subsegüent Dictadura Militar del general Franco de gairebé 40 anys. Transcorreran més de 50 anys, d’ençà de la promesa feta a Francesc Català en el seu llit de mort a l’hospital de Brussel·les, per a tornar a treure del pou de l’oblit el compromís. Serà una breu notícia, publicada a El Ripollès de dia 2 de juny de 1979, on s’informa que, dia 12 de maig d’aquell any, Lluís Català i Serra havia lliurat a l’Arxiu Museu de Ripoll una fotografia històrica antiga del seu germà Francesc, amb Francesc Macià davant la tomba de Brussel·les. El text recorda de nou que el jove soldat encara reposa a terres de Bèlgica en espera que un dia sigui portat a Catalunya. La breu notícia es publicà a punt de la imminent aprovació de l’Estatut d’Autonomia del novembre d’aquell any i convidava a recobrar l’esperança. Ja no era rellevant aclarir què se n’havia fet dels imports recaptats, però sí que ho era recordar a la Generalitat (ni que fos en el seu període provisional amb Tarradelles) que el punt primer del decret de 1934 romania pendent d’execució. Si més no, El Ripollès aixecava el vel i augurava que es reprendria l’acompliment del compromís.

Per més que he mirat de descobrir si, des de 1979 ençà, Ripoll havia arribat a fer efectiva la promesa oficial de Catalunya tantes de vegades reiterada, no he estat capaç d’aclarir-ho. Tampoc no he sabut trobar si el malaguanyat Francesc Català i Serra té al seu poble un carrer, una plaça, un centre, una placa a la casa on va néixer, qualsevol referent que servi el seu nom de la desmemòria… És possible que ningú no hagi mogut un dit? Si és així, no és una vergonya i un escàndol? Com que a Mallorca sabem bé de quin peu calça el discurs oficial, amb la desídia i la conducta negligent de les institucions (molt més decebedora quan emana dels que s’imposen l’etiqueta de progressistes), vull fer-me solidari amb Ripoll i amb el conjunt del Principat per fer, en la meva condició de català de Felanitx, una crida a deixondir a qui correspongui i, si no s’ha fet encara, procedir a reparar l’endemesa.

He volgut comprovar si la tomba de Francesc Català és al mateix lloc on va ser enterrat. La informació que he obtingut de la municipalitat de Brussel·les és que, en atenció al creixement demogràfic d’Anderlecht, l’antic cementiri va resultar insuficient i va obligar a crear un nou espai d’enterrament: l’actual cementiri comunal de Vogelenzang. Les obres començaren l’any 1949, amb el trasllat respectuós de l’antic cementiri i la preservació acurada de les antigues tombes, presidides per l’escultura Les funérailles de Maurice De Korte. L’espaiós nou cementiri, realitzat d’acord a un disseny cultural, es va inaugurar l’any 1954. La informació recaptada conclou que, el març de 2014, el cementiri va ser declarat Reserva Natural, un cas certament singular, i és objecte d’una gestió ecològica exemplar. No em varen poder facilitar cap fotografia ni concretar la localització exacta de la tomba de Francesc Català, però les indicacions són francament optimistes quant al pulcre trasllat i la conservació de les antigues tombes procedents del vell cementiri. És plausible creure que, amb la col·laboració dels actuals gestors, la confirmació in situ no ha de ser una dificultat excessiva.

FINAL

CARTA A CARLES PUIGDEMONT

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guarnida,

si el cor ens deia: “encara, sou esclaus?”

Ventura Gassol. Glosa en la mort de MacSwiney

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

(1) ELS QUATRE DOCUMENTS DE PRATS DE MOLLÓ.

Encara que signats per Francesc Macià, com a mínim participaren en la redacció Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta.

I) Via fora, catalans! Representa una exhortació a agafar les armes per assolir la independència. «…l’estel solitari de la nostra bandera no vol significar pas que ens volem aïllar dels altres (…). La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia»

II) A les nacions lliures del món, salut! Conté una explicació detallada dels objectius, amb explicació històrica en la defensa «del dret a gaudir de la llibertat nacional». Defineix clarament els límits geogràfics de la nació: «Catalunya representa una unitat ben definida a la Península Ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per una llenca de les províncies aragoneses; per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.»

III) Declaració d’independència. «El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent…»

IV) Jurament. Comença: «Soldats de l’Exèrcit Català! Estem en el moment més solemne i sagrat. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya» I acaba: «Jurem morir si és necessari generosament amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la Pàtria!» Signat per Francesc Català i altres 110 soldats.

(2) EN MEMÒRIA (transcripció de l’article de Ventura Gassol)

Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blanes d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amh la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que na coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi.

El nostre venerable cabdill En Macià, en la fotografia que avui donem als nostres lectors, no sembla sinó que espiï si ja n’ha arribat l’hora. Sembrador tràgic, hom li diria, que espera germini aquella llavor que ha enterrat per Catalunya. Llavor de cendres que ha de florir en flames, llavor de mort que ha de florir en vida, llavor d’esclavitud que ha d’esclatar en llibertat.

V. G.

(3) RESSORGIMENT(1916-1972)

Va ser una magnífica publicació cultural i política en català editada a Buenos Aires i dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978). A més d’esdevenir la publicació per excel·lència dels catalans d’Amèrica, va difondre el coneixement de les arts i de la història. El director, fugitiu en negar-se a anar a la guerra del Marroc, arribà a Amèrica i, des d’allà, va mantenir correspondència amb Pompeu Fabra, Francesc Macià, Ventura Gassol, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, J.M. Batista i Roca, August Pi-Sunyer, Mercè Rodoreda, Josep Carner i Ribalta, Carles Riba, Pere Calders, Àngel Guimerà, i Lluís Companys, entre d’altres. Les cendres d’Hipòlit Nadal foren traslladades i dipositades el juliol del 2012 al cementiri del seu poble nadiu, del qual n’era fill predilecte d’ençà de 1931, on també l’any 1980 se li dedicà una plaça i on hi ha dipositat el seu fons bibliogràfic i documental. Tot un contrast, aquest en positiu, al lamentable cas de Francesc Català

Caràtula del primer exemplar de Ressorgiment (abans de normalitzar el nom) l'agost de 1916

Caràtula del primer exemplar de Ressorgiment (abans de normalitzar el nom) l’agost de 1916

La revista, que va dirigir durant tants d’anys, va servir com a altaveu lliure de i per Catalunya durant els períodes més negres de la nostra història al llarg del s. xx. El seu primer número va publicar-se el mes d’agost de 1916, ara fa 100 anys en clau. Serveixi també aquest article per deixar constància agraïda i reconeixement públic amb motiu d’aquest centenari.

EL TRICENTENARI 1715-2015. UN BALANÇ

El corn dels maulets com a icona. (Aquarel·la de Pere Capellà)

El corn dels maulets com a icona. (Aquarel·la de Pere Capellà)

L’abril del 2013, amb l’expectativa que la commemoració oficial del Tricentenari 1714-2014, en curs de programació per les institucions del Principat, esdevindria un acte «catalunyès» (per dir-ho amb l’expressió que va patentar Guillem d’Efak), vaig publicar un article, Dum siguli pugnant, universi vincuntur, per deixar constància que la Guerra de Submissió (1705-1715) va ser un enfrontament de tota la Nació Catalana i, per això mateix, calia fer una crida a favor d’una commemoració no restrictiva per tal de recordar la transcendental participació dels valencians i dels illencs.

08homenatgemallorquins

D’immediat, Teresa Clota, una compromesa i eficaç activista cultural, va implicar un grup d’entitats cíviques i organitzaren en tres setmanes un acte que se celebrà dia 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres, amb la instal·lació d’un text informatiu que es penjà, a la mateixa plaça, al local del Memorial 1714. A partir d’aquell acte, un conjunt d’entitats barcelonines (Indrets del Record, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Germania Randa, La Violeta de Gràcia, Ateneu Barcelonès, El Born CC…) es feren ressò del caràcter nacional de la commemoració del Tricentenari, mentre que els programadors oficials, amb Toni Soler i Miquel Calzada al capdavant, executaven un calendari atapeït d’actes, bona part dels quals molt encertats, però en un marc regionalista que feia el joc a la submissió borbònica, des de Felip V a Felip VI, i avalava l’esquarterament derivat d’aquella guerra.

fossar2014

La vetlla de l’11 de setembre de 1714, davant de milers de persones al Fossar de les Moreres, on per primera vegada a la història va assistir-hi el President de la Generalitat, es va enaltir la participació dels fusellers valencians i dels artillers i dels mariners illencs que foren els qui més aportaren, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. Igualment es va recordar que la data final de la subjugació colonial a les corones de Castella i de França va ser dia 11 de juliol de 1715 quan es lliuraren les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres poblacions.

13_agost_2015_2

A Mallorca, per iniciativa de Damià Pons, exconseller de Cultura del Govern de les Illes Balears, i sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, es va constituir la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a l’entorn de la qual s’hi arremolinaren un grup de persones (Antoni I Alomar, Manel V. Domènech, Gabriel Ensenyat, Damià Ferrà-Ponç, Glòria Forteza-Rei, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Marimon, Tomeu Martí, Antoni Mas, Jaume Mateu, Joan Miralles, Pere Morey, Guillem Morro, Mateu Morro, Maria Antònia Oliver, Isabel Peñarrubia, Pere Ripoll, Miquel Rosselló, Pere Sànchez, Pere Sales, Cristòfol Soler, Lila Thomàs, Jaume Vallbona…) i d’entitats (Ateneu Pere Mascaró, Grup Blanquerna, Institut d’Estudis Catalans, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder…). La Comissió es va presentar en roda de premsa dia 28 de novembre de 2014. Cal destacar que, aleshores, la pràctica totalitat de les institucions públiques (Govern de les Illes Balears, Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa, Ajuntaments de Palma, Eivissa, Manacor, Inca, Felanitx…) estaven regides amb majoria absoluta del Partit Popular. Era evident que caldria una bona dosi d’entusiasme combinat amb resistència. Amb voluntarisme, esforç i sacrificis personals es va programar una commemoració sense recursos, però amb el màxim nivell de dignitat possible.

Antoni I Alomar, Antoni Mas, Joan Miralles, Damià Ferrà-Ponç, Cristòfol Soler i Josep Melià

Antoni I Alomar, Antoni Mas, Joan Miralles, Damià Ferrà-Ponç, Cristòfol Soler i Josep Melià

La primera acció pública de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, amb l’organització conjunta de l’IEC i l’OCB, va ser un cicle de conferències que començà el mes d’octubre de 2014 en el Club Diario de Mallorca de Palma. Des d’aleshores, es varen multiplicar les activitats arreu dels pobles de Mallorca amb conferències, projeccions, cicles, cursos, exposicions, llibres, articles, reportatges, monografies, cercaviles…

LLIBRES

Arran de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la ciutadania va foragitar el PP de la major part de les institucions. El canvi significà la implicació del Consell de Mallorca, així com diversos ajuntaments. Per a destacar alguns actes, es poden esmentar l’homenatge al talaier Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons de Manacor, dia 4 d’abril de 2015 en el 300è aniversari de la seva mort, el celebrat a Calonge dia 16 de juny, tres segles després dels enfrontaments contra les tropes franceses, el de dia 11 de juliol a Ses Voltes de Palma, per recordar el darrer acte formal de la guerra, i la jornada de germanor celebrada a Barcelona dia 27 d’agost al Museu d’Història de Catalunya, al Fossar de les Moreres i al Born CC, amb l’assistència del President i del Vicepresident del Consell de Mallorca. A les Pitiüses, la commemoració va ser molt important, amb diverses programacions fetes per l’Institut d’Estudis Eivissenc, el Consell d’Eivissa i el Consell de Formentera, amb cicles de conferències i exposicions.

Acte al Serral dels Falcons (4-IV-2015)

Acte al Serral dels Falcons (4-IV-2015)

Acte a Ses Voltes (11-VII-2015)

Acte a Ses Voltes (11-VII-2015)

Dinar al Museu d'Història de Catalunya

Dinar al Museu d’Història de Catalunya (27-VIII-2015)

Acte al Fossar de les Moreres (27-VIII-2015)

Acte al Fossar de les Moreres (27-VIII-2015)

Discurs del President del Consell de Mallorca al Born CC (27-VIII-2015)

Discurs del President del Consell de Mallorca al Born CC de Barcelona (27-VIII-2015)

El Consell de Mallorca, a la sala de plens, va fer un acte institucional dia 28 de novembre de 2015, data del 300è aniversari de l’elaboració del Decret de Nova Planta.

dnp

A la part negativa, destaca el renovat govern de les Illes Balears. No només va ignorar la commemoració, no només no va atendre les propostes efectuades per representants de la Comissió Cívica, sinó que va patrocinar actes de signe clarament adversos, en línia amb el discurs borbònic. Com a expressió d’aquest servilisme, a la sala de reunions de Presidència, tot i l’advertiment, ocupa el lloc preferent un retrat de Gainza, un espia filipista traïdor als defensors de les llibertats i drets de Mallorca. IB3, tant la ràdio com la televisió pública han silenciat la commemoració. En el capítol d’absències destacades, malgrat els requeriments fets, cal afegir l’Associació Memòria de Mallorca, la qual ha demostrat que només atén els oblits a l’entorn de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939).

Sala de visites de Presidència del Govern

Sala de visites de Presidència del Govern amb el retrat del botifler Gainza

Al capdavall, centenars d’actes, amb dotzenes de participants i milers d’assistents, varen fer concloure Damià Pons que «El Tricentenari 1715-2015 ha estat la commemoració que ha generat més activitats de tota la història de Mallorca».

Mapa dels municipis que han realitzat actes commemoratius

Mapa dels municipis que han realitzat actes commemoratius

I ARA, QUÈ?

La Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 ja ha finalitzat les seves funcions. De fet, va celebrar la darrera reunió el mes de gener, encara que han continuat les activitats programades en curs. No s’han assolit tots els objectius desitjables i alguns dels projectes (la realització d’una sèrie televisiva, per exemple) no han merescut l’interès de qui els hauria d’impulsar. En qualsevol cas, tothom haurà pogut sentir parlar del Tricentenari i s’ha posat en evidència que la desmemòria que patim no és fruit de la desídia ni de la negligència, sinó d’una acció deliberada d’usurpar-nos la història. Una acció que té el punt àlgid en el calendari l’any 1715.

El logo de la commemoració portava per lema: «Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir». Aquest objectiu és manté plenament vigent. 

IMATGES COMPLEMENTÀRIES

1. VIDEOS

PÓLVORA I FARINA (conferència a l’Ateneu Barcelonès dia 8 de setembre de 2014)

https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

RESUM (8 MINUTS) DE L’ACTE CELEBRAT A LA VIOLETA DE GRÀCIA EL GENER DE 2014 DEDICAT ALS MALLORQUINS

https://www.youtube.com/watch?v=plTgvAEVP98

HOMENATGE (10 MINUTS) ALS ARTILLERS I MARINERS ILLENCS A LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU (AGOST 2014):

https://www.youtube.com/watch?v=JtNNmPk-yZM

CONFERÈNCIA DE GUILLEM MORRO (febrer de 2014) sobre l’espoliació fiscal.

https://www.youtube.com/watch?v=IWIIU1FMDCg

CONFERÈNCIA DE CRISTÒFOL SOLER (abril de 2014). Tema canvi estructural de les institucions.

https://www.youtube.com/watch?v=O8SuBTXaktM

INFORMACIÓ DE TV3 (minut i mig) SOBRE EL TRICENTENARI A LES ILLES:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

HOMENATGE (60 minuts) A LA TORRE DEL SERRAL DELS FALCONS 4 d’ABRIL DE 2015

https://www.youtube.com/watch?v=zRJV6bptpHk#t=2708

NOTICIA DE L’ACTE DE CALONGE DE DIA 16-VI-2015:

https://www.youtube.com/watch?v=a5bbCojquXg

En aquell mateix acte, cançó irònica dedicada a Lluís XIV:

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ&spfreload=10

Fragment de la conferència a l’institut Santa Maria d’Eivissa:

https://www.youtube.com/watch?v=pMSeANthiNg

El Tricentenari present a unes matances de novembre de 2015

https://www.youtube.com/watch?v=fq0s9pXokfo

2. MÉS FOTOGRAFIES

0alcudiaperesanchez3

0calonge1(domenec)

0CAMPANET

0eivissaexpoconfer

0PortocolomLMR2

Consell de Mallorca (12-VI-2015)

Consell de Mallorca (12-VI-2015)

Presentació Unitat Didàctica d'Isabel Peñarrubia

Presentació Unitat Didàctica d’Isabel Peñarrubia

Inauguració a Eivissa 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?

Inauguració a Eivissa 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?

Inauguració a Palma LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LES BALEARS

Inauguració a Palma LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LES BALEARS

Estrena de l'obra EL REGNE ENMIG DEL MAR de Bernat Quetgles

Estrena de l’obra EL REGNE ENMIG DEL MAR de Bernat Quetgles

SIAU QUI SOU! (15-II-2015)

SIAU QUI SOU! (15-II-2015)

Santa Maria

Santa Maria

Glòria i memòria als defensors de la terra. Calonge, 16-VI-2015

Glòria i memòria als defensors de la terra. Calonge, 16-VI-2015

Caràtula del documental de Pere Sànchez

Caràtula del documental de Pere Sànchez

Premi 31 de desembre de l'OCB a la Comissió Cívica del Tricenteari 1715-2015

Premi 31 de desembre de l’OCB a la Comissió Cívica del Tricenteari 1715-2015

3. ALTRES

Entrevistes a ONA MALLORCA, transcrites al DIARI DE BALEARS (Bernat Joan, Isidor Marí,

Pere Morey, Mateu Morro, Damià Pons…)

http://dbalears.cat/actualitat/fil/tricentenari.html

VOT ÚTIL? VOT DIVIDIT? PRESAGIS ATREVITS? (*)

2011_11_4_PHOTOGALLERY-e19ea37f736a3ad984c43ed7085ff5ac-1320423115-571

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.

ADÉU I GRÀCIES, JOHAN!

4-sobre-la-importancia-del-espectaculo

Si el Barça és més que un club, Johan Cruyff ha estat molt més que un jugador i que un entrenador. Les seves frases (“si tenim sempre la pilota l’adversari no ens marcarà”, “la cosa és fàcil: només cal marcar u gol més que l’adversari”, “no s’ha de marcar mai un jugador adversari que es desmarca fàcilment, perquè en tudes un de teu”, “si no pots guanyar, almenys evita perdre”, “el problema del futbol són els seus dirigents”…) són un doll de simplicitat intel·ligent que varen servir per bescanviar “l’ai-ai-ai!” dels mesells o dels porucs per la moral de victòria; va aixecar l’orgull de pertinença i va convertir els catalanets acomplexats en catalans de ple dret sense restriccions. Johan va ser un guanyador i, d’ell ençà, l’avenç cap a la victòria no s’ha aturat i no només en el camp esportiu. Cruyff va anar més enllà de l’esport i va atiar el sentiment de poble. Quan va posar Jordi al seu fill, va fer una proclama als morros de la caverna.

Avui tots volen passar per ser d’en Johan. Molt bé. Això no obstant, no hauria estat de més que la Junta directiva actual, la del tàndem Rossell-Bartomeu, hagués fet un acte públic de contrició i desgreuge. No hauríem d’oblidar que la primera cosa que va fer aquest grup de mals gestors va ser retirar a Johan Cruyff la presidència honorífica que li havia concedit la Junta de Laporta. La feren grossa! Quina poca vergonya no haver-se apressat ahir mateix a corregir l’endemesa. Són els qui li furtaren el càrrec honorífic els qui perderen l’honor i, com tothom sap, és irrecuperable. Els qui l’insultaren ja no recobraran mai la dignitat perduda. Johan, en canvi, volarà sempre amb ales honorables de prestigi.

Fa dos anys, vaig parlar de Johan Cruyff quan vaig escriure allò que pensava d’aquesta Junta directiva depredadora. Ho trobareu en clicar sobre l’enllaç del final. Rellegit avui, no mudaria una coma. Llàstima que l’estultícia col·lectiva, derivada de la manipulació informativa, hagi revalidat la confiança a qui viu de les rendes dels altres. No passa res, és qüestió de temps. A cada porc li arriba el seu Sant Martí.

Ara mateix, enaltir Cruyff també és fer justícia. El seu nom fa part de la història del Barça i de Catalunya. Per a sempre més, adéu i gràcies, Johan! 

PS.- Just en acabar aquest comentari, per TV3 han informat que la família s’ha desmarcat dels actes que pretenia la directiva del Club i ha negat el caràcter “oficial” de comiat a Cruyff que s’havien adjudicat. Em sembla del tot coherent amb la conducta d’uns hipòcrites miserables que encara ara no s’han disculpat per haver-li retirat un títol honorífic i que, per afegitó, pretenien aprofitar-se de la imatge que ells blasmaren i malmenaren. Vomitiva, certament, aquesta tropa! No tenen cap dret a prendre el nom de Cruff en va!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=261845

 

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (V)

DEMOLICIONS? PARLEM-NE! FORA POR I SENSE MANIES!

merry christmas and happy new years

Merry christmas and happy new years?

La direcció d’ARCA ha tingut l’ocurrent impertinència de remetre, públicament, aquesta postal nadalenca adreçada al batle de Palma, José Hila, a la tinent de batle de Funció Pública i Govern Interior, Aurora Jhardi, i al tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera. Tot i la data (Festa del Reis 2016), no han volgut posar un missatge de felicitació ni de bons desitjos, de cortesia ni tan sols, sinó que ex catedra proclamen en majúscules que els responsables de l’Ajuntament “no poden destruir el monument de Sa Feixina”. Ah, no poden? I qui ho diu això? Sobretot, en nom de qui s’atribueixen capacitat de sentència? En nom de les persones que els votaren per eliminar la simbologia feixista, evidentment no! ARCA s’ha guanyat a pols un malnom popular que ja no es podrà espolsar facilment: CARCA! Lluny de fer servei als seus principis, s’ha erigit en un tribunal inquisitorial per exigir, a tort i sense dret, que no es tomi un monument que no té cap valor artístic ni cultural i que, per més que el “contextualitzin”, no és altra cosa que un nyarro feixista.

Aquesta Associació de la Revitalització del Centre Antic, no ha explicat mai, si és que ho sap, d’on sorgeix la Feixina, aplanada el març de 1715, gràcies a una entesa entre els habitants de Santa Catalina i el Virrei Rubí, per defensar els drets i les llibertats de Mallorca. Lluny de defensar “el centre antic”, ARCA s’ha aferrat a l’estaca feixista que va profanar l’espai i el sentit primigeni. ARCA, amb la seva defensa a ultrança, s’apunta a l’escarni públic i a la humiliació de les víctimes, sotmeses als peus d’un nyarro, pagat per nazis, feixistes i falangistes (amb Hitler, Mussolini Franco a la relació de donants voluntaris)… i amb doblers robats a les víctimes republicanes per un Comité de Depuración. Aquesta és la realitat. Ho fa, a més, sense arguments i amb un èmfasi aferrissat i passional que sembla que allò que estigui en joc sigui La Seu o el Castell de Bellver. S’ha dit que, si no representàs allò que precisament neguen, no escatainarien tan fort. N’hi ha que posen, per contrast, exemples d’altres silencis de l’associació o d’altres defenses ma non troppo.

La postal d’ARCA s’il·lustra amb una imatge, aprofitada per fer demagògia, del Goya més grotesc que mostra un home que pica una escultura, acompanyada d’un text que proclama “no importa què representava l’escultura”, la qual cosa desemmascara el sentit polític d’ARCA. I tant que importa! Com gosen? No cal tenir gaire imaginació per pensar en imatges que enalteixen valors poc o gens edificants. Seria fàcil fer una relació d’exemples aberrants que, qui vulgui, pot penjar a casa seva, però que no és de rebut que puguin ensenyorir-se d’un lloc públic per la força i, menys encara, quan vulnera drets ciutadans bàsics, com és el de no ser agredits de manera sectària amb simbologia ofensiva als més elementals valors democràtics. Això, a banda de la contaminació visual que genera un far de morts.

ARCA s’ha encaparrotat i persisteix en una creuada absurda que, a més, no té el suport social majoritari que s’havien posat a la boca. La majoria de la població se’n redefot del nyarro. Una minoria més conscient n’és abjecte. Tan sols grupuscles d’extrema dreta volen que es mantingui, contra les valoracions dels professionals. No hi ha més debat, perquè ja s’han desmuntat totes les mentides dels defensors. 

Un far blau que no il·lumina

Un far de mort que només il·lumina nostàlgics d’una insurrecció armada feixista-militar

Totes les democràcies europees que al llarg del s. XX han superat els règims totalitaris han procedit a fer bugada. Això ha suposat jutjar els dictadors i els còmplices. Així s’ha fet amb els nazis, amb els feixistes, amb els estalinistes, amb els criminals de guerra serbis o romanesos, amb tots… amb una excepció vergonyant: l’estat espanyol, per via de Joan Carles I, a qui Franco regalà una nova Restauració Borbònica, decretà una amnistia que, emmascarada amb la intenció pública de protegir els lluitadors antifranquistes, tenia per objecte legitimar i blindar judicialment els criminals de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), els torturadors i assassins de la Dictadura Militar (1939-1975) i, fins i tot, els grups d’extrema dreta que condicionaren, amb atemptats i morts, una constitució jacobina. La segona diferència d’Espanya amb Europa, a banda de protegir els criminals de guerra i els qui practicaren terrorisme d’estat durant la restauració borbònica, és que tampoc no ha accedit a dignificar les víctimes i procedir a exhumar les fosses. La tercera diferència és que tampoc no ha acabat d’eliminar totalment la simbologia feixista ni corregir la nomenclatura. Palma encara manté una avinguda dedicada a Joan March Ordines, l’sponsor de Franco

soldados rusos retira una estatua con forma de águila y una esvástica. Fotografía de William Vandivert. _ Getty Images.Malgrat tot, cal admetre que parlar de destrucció té una connotació negativa i provoca una controvèrsia que, en justa reciprocitat, s’hauria de generar igualment en parlar de construcció i no és així. De manera intensa el darrer mig segle, hem observat una gran negligència institucional orientada a impedir urbanitzacions destructores. La hipocresia dels qui s’esqueixen la camisa davant de qualsevol anunci de demolició, contrasta amb la minsa reacció contrària a les obres faraòniques. Les destruccions fan aixecar el crit encara que, molt sovint, les construccions siguin molt més desastroses. La cadena hotelera que trepitja la vorera de Mallorca o d’Eivissa no ha generat la mobilització dels Círculo Balear, Ciudadanos, PP, ARCA, AAVV San Jaime, Fundación Jaime III… i altres ens consemblants.

1971. Demolició de l'hotel Insula Augusta a Eivissa. Una flor que no fa estiu.

1971. Demolició de l’hotel Insula Augusta a Eivissa. Una flor que no fa estiu.

Tenim l’exemple recent de la piscina del periodista Pedro J. Ramírez. Palplantada sobre un espai públic de la costa, no ha merescut la crítica de les entitats abans esmentades, sinó la mobilització a favor i, fins i tot, el suport públic del president del govern de les Balears, Jaume Matas, del delegat del govern espanyol, Ramon Socias, o del Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida. Tots ells s’han ben cobert de glòria al costat dels cadells del PP que es presentaren en un vaixell subvencionat per reclamar el dret a la llibertat d’ocupar i privatitzar la zona pública!

Els defensors d'usurpar-nos el territori

Els defensors d’usurpar-nos el territori públic

L’excusa de la doble balança és que una construcció equivocada es pot tomar i, en canvi, una obra esbucada no té marxa enrere. En algun cas és cert, però no sempre. N’hi ha prou de recordar el cas del pont del tren de Palma, una obra (aquesta sí) de valor, històric i arquitectònic, de Gaspar Bennàsser que fou esbaldregada, amb premeditació, de matinada i sense manies, per ordre de la batlessa de la ciutat, Catalina Cirer, i el seu home de màxima confiança, el tinent de batle d’urbanisme, Javier Rodrigo de Santos, ambdós del Partit Popular. Després de la malifeta, es va fer una reconstrucció (un autèntic nyap), amb una instal·lació esbiaixada.

pontdestren

Encara que estam curats d’espants, crida l’atenció la desvergonya del PP, autor i defensor a ultrança d’aquella demolició insensata, que xoca ara en aixecar-se, com a braç armat ideològic, en defensa de la Feixina; el contrast de la desvergonya. Si algú encara gosa negar el caràcter ideològic del nyarro convé que s’ho faci mirar. És absurd amagar que, en el rerefons, en matèria de simbologia sempre hi ha connotacions ideològiques. Els símbols no són neutrals i menys encara les construccions militars o els temples. La mesquita de Medina Mayurqa fou substituïda per La Seu. Fins ara, al llarg de tota la història, els déus dels guanyadors esclafen i maten els déus dels vençuts. Igual passa amb les fortificacions. Gairebé és llei de vida i els negacionistes que presumeixen de ser apolítics solen mostrar el llautó de ser sempre els més sectaris.

Una altra de les ocurrències dels defensors del nyarro de la Feixina és intentar fer creure que, amb la demolició, es perdrà un bé cultural de gran valor artístic i històric. Ja s’ha documentat prou que no és així. El nyarro és una ignomínia que humilia als derrotats d’un aixecament feixista-militar, és una contaminació visual i, des del punt de vista arquitectònic, no té prou nivell per a la preservació. És una nosa que no hauria d’anar més lluny de la categoria de l’anècdota, efímera i egòlatra, de l’exhibició d’uns arrogants vencedors d’una revolta armada contra les institucions democràtiques. Els qui, més agosarats encara, ho equiparen a les demolicions dels talibans (i que no han fet mai un acte de contrició sobre la destrucció dels temples amerindis) emmascaren una diferència substancial: el nyarro és el resultat d’una imposició i, en cap cas, el resultat d’una expressió cultural.

Destrucció del buda de Bamiyan

Destrucció del buda de Bamiyan

La hipocresia no té fronteres. Que hi hagi membres del govern espanyol i de l’església catòlica, amb el suport entusiasta dels mitjans de comunicació oficials d’obediència, que tenguin la barra d’escandalitzar-se amb les demolicions dels talibans dels budes, quan mai no han fet acte públic de penediment i de contrició del seu lingüicidis, etonocidis i genocidis, és tot quant es pugui dir. Certament és lamentable veure amb impotència la demolició de monuments que fan part de la història de la humanitat, però si tenim en compte que els autors pertanyen a cultures amb un endarreriment de cinc segles, en relació a la civilització més avançada, ens toparem de morros amb la conducta dels germans Pizarro, destructors de temples i documents fins, pràcticament, anihilar la cultura Inca, o personatges com el bisbe Diego de Landa Calderón, instador d’actes de fe orientats a extingir la cultura Maya. Fer grans condemnes públiques a uns fets que no són més reprovables que els que han practicat els qui fan part de la cultura dels crítics al llarg de la història, amb impunitat i sense cap desgreuge, posa en evidència la doble balança de mesurar dels qui veuen el gep dels altres i no volen veure el seu!

En línia amb aquest fet històric, a ningú no ha de sorprendre que, a l’Amèrica colonitzada, s’hagin retirat símbols que representen vexació. Per descomptat, és més que comprensible la retirada de referència a Cortés i a Pizarro, però no només han estat objecte de demolició els monuments dels indiscutibles genocides, sinó també la imatge de Cristòfol Colom, com a símbol de la dominació. 

L'escultura del navegant desruïda a Caracas i retirada de Buenos Aires

L’escultura destruïda a Caracas (2004) i retirada de Buenos Aires (2014)

Una darrera qüestió que solen dir els defensors del nyarro, sense amagar un cert aire d’amenaça, és que “quan s’hagi fet la demolició serà gros, perquè la gent es revoltarà”. Si fos així, seria una reacció mai vista fins ara. Mallorca ha viscut més d’una destrucció. Les més lamentables han estat acceptades amb resignació, però d’altres en més d’un cas han estat saludades i celebrades. S’han produït, és cert, demolicions gens afortunades. L’escola de Son Roca i La Vileta de Guillem Forteza seria un exemple de poca sensibilitat cultural. O, del mateix arquitecte, el cas de la clínica Munar (posteriorment transformada en l’Hostal Arxiduc).

L'antiga clínica Munar reconvertida en l'Hostal Arxiduc

L’antiga clínica Munar reconvertida en l’Hostal Arxiduc

Què n’hem de dir, també de Fortesa, de la destrucció sense motiu ni alternativa de la Casa del Poble?

Exterior i sala d'actes de la Casa del Poble (de limprescindible pàgina Fideus de Pep Viclhez)

La Casa del Poble (de la imprescindible pàgina Fideus de Pep Viclhez)

De Gaspar Bennàsser, a més del pont del tren abans comentat, ens trobarem amb l’edifici de l’Escola Graduada, esbaldregada l’any 1970 per fer-hi un nou centre adequat a les noves necessitats escolars.

L'antiga Escola Graduada

L’antiga Escola Graduada

O, un cas molt més recent encara, l’edifici de Can Bibiloni.

Can Bibiloni de Gaspar Bennàsser al carrer Aragó

Can Bibiloni de Gaspar Bennàsser al carrer Aragó

Podríem parlar de molts de casos lamentables i dir allò de “Déu ens guard d’un ja-està-fet”. El creixement molt sovint determina destrucció. Gairebé sempre que es construeix es perd qualque cosa. La gran encimentada del Parc de la Mar, per exemple, va acabar amb la imatge de La Seu i el Palau de l’Almudaina reflectits dins del mar. En canvi, deslliurar les dues imatges esmentades des del Born va exigir tomar el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra.

Postal i foto del Teatre Líric i l'Hotel Alambra

Postal i foto del Teatre Líric i l’Hotel Alhambra

Hi ha molts d’altres exemples que poden servir de referència i reflexió.

Les enramades noves (al fons el Triquet)

Les enramades noves (al fons el Triquet)

TRES DEMOLICIONS CELEBRADES POPULARMENT 

L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella congregació. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà en el seu llibre La Ciudad de Palma de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent i compromès intel·lectual contemporani Llorenç Buades (1952-2015) estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares” (Vg.- Sant Domingo: Memòria històrica del cau a Palma d’una organització religiosa i criminal http://ixent.org/dominians.htm). Ja hem dit altres vegades que primer són les persones que les pedres. Els jueus, i no només els jueus, veien aquell convent com un cadafal mortuori i de tortura.

El convent i el claustre de Sant Domingo de Palma

El convent i el claustre de Sant Domingo de Palma

Una altra demolició de referència a Palma es va fer dia 1 d’octubre de 1868. Arran de “la Gloriosa”, els republicans procediren a decapitar i destruir el monument dedicat a Isabel II i substituïren la placa amb el seu el nom per “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

Monument a Isabel II

Monument a Isabel II

Imatges de la demolició

Imatges de la celebrada demolició de l’escultura a Palma
També a Cuba es va retirar la imatge d'Isabel II

També a Cuba es va tomar la imatge d’Isabel II

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Sospitosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007. Ateses les irregularitats detectades, es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i qualque dia el tornarem a veure”. Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la Llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover recorda de nou la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica contra la complicitat (la negligència, si més no) de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979. Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la borbona qualificada pel Papa “putana ma pia” que només ens generà misèria i oprobi, disposi de nou d’una plaça emblemàtica. Sort que el monument es va destruir. De no ser així, qui sap si el tornarien a palplantar!

Altres casos, molt més representatius i importants, des del punt de vista històric i artístic, que no el nyarro de la Feixina, no varen provocar l’histrionisme actual dels més “conservadors”, entès en el doble sentit pejoratiu. El cas emblemàtic de les murades de Palma seria un bon exemple. La pobresa d’arguments dels defensors de mantenir-les, topava amb les poderoses raons dels partidaris de tomar-les. París les havia esbucat l’any 1853 i Barcelona l’any següent. Les de Palma es torbarien molt més. El primer tram, el que anava de la Porta del Moll fins al Consolat del Mar, no va ser esbaldregat fins a l’any 1873 i va ser molt celebrat per la població, perquè obria la ciutat a la badia. A Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1871-1880) de Joan Llabrés Bernal hi ha una llarga crònica: “En la Casa Consistorial se puso la bandera mallorquina debajo de la española en señal de República Federal, que tanto deseaban 1os hombres del partido republicano. Sobre las 11 un gentio inmenso portando banderas con inscripciones democráticas y acompañado de dos bandas de música se puso hacia la Lonja y comenzó la proyectada demolición que presenció un extraordinario gentío”. Això no obstant, la murada de davant La Llotja va ser un tram minúscul en comparança amb els quilòmetres de murada que no rebien autorització per ser destruïda.

Demolició murada del mar (1873)

Demolició de la murada del mar (1873)

La Llotja abans i després de la retirada de la murada

La Llotja abans i després de la retirada de la murada

Els higienistes advertien del risc per a la salut de mantenir la població tancada dins dels murs, amb la degradació total que abocava a les rates, la brutor, les aigües fecals tancades, les malalties contagioses… Els urbanistes clamaven per poder planificar el creixement de la ciutat. Els intel·lectuals i els creadors d’opinió afegien consideracions ètiques i estètiques. S’alinearen les argumentacions compromeses. L’enginyer Eusebi Estada, catalanista liberal i impulsor del ferrocarril a Mallorca, Valerià Weyler, militar, Miquel dels Sants Oliver, periodista, Pere d’Alcàntara Penya, escriptor i urbanista, Francesc Roca, socialista, Gabriel Alomar, catedràtic, i d’altres persones de relleu es pronunciaren a favor d’esbucar les murades. Cap d’ells negava que la demolició significaria un canvi important de la imatge de Palma, però tots convenien que les pedres mai no han de subjugar ni subordinar la salut de les persones.

Destrucció de trams de murada de Palma (1902-1934)

Destrucció de trams de murada de Palma (1902-1934)

L’eivissenc Bernat Calvet, enginyer de l’Ajuntament de Palma, elaborà l’any 1900 el projecte d’eixamplar la ciutat.

Plano_de_Palma_de_Mallorca_1900

L’any 1891 Calvet ja clamava en un article que Las murallas de Palma deben derribarse. Finalment, d’acord al seu pla, dia 10 d’agost de 1902, després de dècades d’argumentacions, la població va assistir, amb entusiasme, a un primer acte de demolició que es perllongaria en el temps fins a l’any 1934, deixant únicament com a testimoni el bastió de Sant Pere i el tram que va de la Seu a la Porta del Mar.

Hem pogut veure, amb els exemples, casos de demolicions lamentables sense cap sentit (la Casa del Poble, n’és una), d’altres de lamentables, però necessàries per a la millora de la vida de les persones (seria el cas de les Murades) i d’altres que, potser lamentables i no necessàries, varen ser popularment molt celebrades per la simbologia que exhibien. No acabaríem mai amb els exemples i, en gairebé tots els casos, toparíem amb el debat sobre si ha de tenir més pes la protecció a ultrança del que és antic o l’adequació a la millora de la qualitat de vida de les persones. Insistir en trobar l’equilibri per compatibilitzar les dues coses no és senzill, però hi ha una qüestió molt clara: la decisió ha d’adoptar-la qui està facultat per a fer-ho. Això vol dir dues coses: legitimitat democràtica (cosa que no tenien els qui varen aixecar el nyarro de la Feixina) i assessorament qualificat (que no tenen ara els qui defensen mantenir un símbol feixista). Les opinions han de ser respectades, però mai han d’esdevenir imposicions. La postaleta d’ARCA mereix, si més no, justa correspondència. Per ser més rigorosos, podrien haver escollit imatges, també de Goya, molt més adequades al que representa el monument. Si se surten amb la seva i mantenen l’obra que inaugurà Franco, poden fer gravar aquestes quatre imatges, una a cada paret. 

goya6

Des de les adoratrius d’un nyarro al “tonto de capirote” (ja se sap que “el sueño de la razón produce monstruos”), n’hi ha moltes més per triar. La meva postal de resposta és la que representa la conjunció de dues obres i que sintetitza el vertader sentit del nyarro de la Feixina.

La Feixina. Imatge d'afusellaments i de guerra-incivilisme.

La Feixina. Imatge d’afusellaments i de guerra-incivilisme.

Amb aquesta doble imatge i no en cap “Festa dels Reis”, sinó en un dia tan republicà com qualsevol dia, vull desitjar a ARCA que el 2016 faci realitats els seus bons desitjos… i que els dolents s’esvaeixin de cop amb la higiènica i necessària demolició del monument feixista més gran del món (a banda del mausoleu del Valle de los Caídos). 

Vg. també MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA

 

1. LA FEIXINA HA FET 300 ANYS http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268988

2. QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268997

3. UN CONSISTORI SODOMITZAT? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269011

4. MENTIDES A ROMPRE http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269023

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (IV)

MENTIDES A ROMPRE!

Cartell de MEMÒRIA DE MALLORCA a favor de la demolició

Cartell de MEMÒRIA DE MALLORCA en defensa de la retirada del nyarro

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina (*) es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència certifica la connivència activa i el col·laboracionisme. Vegem quines són les tres principals desraons.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és el contrast que hi ha amb les minses reaccions que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá. No hi va haver, com hi va haver i encara hi ha en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que es va aprovar, l’any 1941, per dedicar a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que hi veren la marca de la maçoneria.

Retirada de l'obelisc dels Jinetes de Alcalá

Retirada de l’obelisc dels Jinetes de Alcalá

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros…

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista AQUÍ ESTAMOS, la publicació de Falange que «sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com s’entendrien els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps. Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador,desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç fent la salutació feixista i “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

sanacatalina4A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, poètic o patètic? En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

projecte2Qui decreta si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetglas, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat. (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, manté un valor premoniori (**). El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava cinc arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de contextualitzar”, sentenciava que És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa creditora de les seves definicions.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, en demanaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

Franco, amb desfilada militar i exaltació feixista, inaugurà el nyarro el maig de 1947

Franco, amb àguila, desfilada militar i exaltació feixista, inaugurà el nyarro el maig de 1947, al costat de “la collares” a qui Joan Carles I designà “Grande de España”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell criminal de guerra (***). La campanya que s’organitzà de recollida d’aportacions no va obtenir el ressò desitjat. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

s340410Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien noves apel·lacions al patriotisme per obtenir els recursos que calien per al de concloure les obres. No s’arribà a recollir ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT! (coda)

feixina-3842

La desídia dels qui, quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en al defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic d’una explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Els qui es mantenen associats a ARCA són còmplices directes d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme.

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

(font: DdB, 1-XI-2015)

(font: DdB, 1-XI-2015)

Quant a l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal afegir que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen escollir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

El monument del port de Manacor i el segell de Falange per recaptar fons

El monument del port de Manacor i el segell de Falange per recaptar fons

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits progressistes.

(*) Ja que, com han puntualitzat els més primmirats, no és de rigor qualificar el monument de monòlit, atesa la circumstància que no és d’una sola peça, he optat per emprar nyarro (“cosa grossera, malfeta, de mal aspecte”, DCVB), més adequat per definir la nosa que cal esbaldregar d’una justa i reparadora vegada!

(**) FITA NETA DE FRANCO A CIUTAT 

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

(***) Vg. http://www.fideus.com/pepvilchez061207.htm

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (III)

UN CONSISTORI SODOMITZAT?

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan satisfeta. En nom d’una associació burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “de los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? La partenaire sembla més bona de trobar que la protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008, l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista!

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia llei de memòria històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de disimulo. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral.

A les següents eleccions els “progressistes” varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es veu ara, tant aquí com a la Xina) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

No crec jo que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

 

EPÍLEG?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per justificar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després!

 

NOTA FINAL

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible complementar-ne la lectura amb l’article magistral i farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà que trobareu en aquest enllaç:

http://www.forumperlamemoria.org/?Veus-que-son-toc-de-campana

 

MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA (II)

QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA?

FEIXINA5

 

Des de finals de 1986 fins a l’estiu de 1993 vaig fer feina a Son Espanyolet, un espai de Palma que, fins fa ben poc, més que una barriada era un petit poble de gent senzilla i treballadora. Un dia de la primeria del 1993, em va venir a veure una velleta, mallorquina, per demanar-me si era cert que, a les eleccions en curs, podria votar Esquerra Republicana de Catalunya. Record que posava molt d’èmfasi en recalcar el topònim. Quan li vaig dir que sí, vaig haver de sostenir-la en braços, perquè va estar a punt de caure d’emoció. Superat el trasbals, es va presentar. Nomia Magdalena Ripoll Ramon. Just encetada la insurrecció feixista-militar de 1936, a Barcelona, es va casar amb Florenci Tor i Camprubí, un enginyer de Torelló, membre d’Estat Català i designat per Lluís Companys responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Amb l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes, el gener de 1939, amb el grup del President de la Generalitat, Florenci va partir cap a l’exili. Mig any abans, dia 1 d’agost de 1938, havia nascut la seva única filla, Eva. Ell partí sense saber encara que la petita, “la nena”, patia una discapacitat mental. Engrescat en la resistència, va fer part del Deuxième Bureau de la França lliure i membre del Secret Intelligence Service (MI6) britànic. Va crear i dirigir una xarxa d’evasió cap a Andorra, especialment per salvar jueus. Quan va ser descobert per la Gestapo, va poder fugir a Beziers, on va morir malalt dins d’un amagatall o, segons una altra versió, assassinat quan els nazis el trobaren.

Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca, va posar una botiga de modistes a la seva barriada de Santa Catalina i va dedicar tota la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. El BOE de dia 19 d’octubre de 1982, havia publicat una informació conjunta dels ministeris espanyols de Presidència i d’Hisenda, amb els beneficis que (a misses dites) s’aplicarien als funcionaris de la Generalitat de Catalunya, víctimes de les depuracions franquistes. Doncs, la disposició addicional tercera, a la relació dels qui NO foren objecte de “depuración política”, destaca el nom de Florenci Tor Camprubí “a quien no procede la aplicación”. Les gestions personals que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res. De fet, la confirmació oficial de la mort de Florenci no la vaig saber fins el 2002, gràcies a les pistes dels contactes facilitats per l’amic historiador Xavier Margais. Sense resoldre els enigmes, Magdalena ja havia mort, abans de poder ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, tenia més de 60 anys i romania ingressada en el Centre d’Adults de Son Tugores. Qui sap si d’enyorament, Eva Tor Ripoll moriria després que sa mare.

Record molt bé aquella bona dona. Quan ens vàrem conèixer, ja s’acostava als 80 anys. Era menuda, caminava a peu-rossec amb passes curtes però ràpides. Mirava als ulls i, de tant en tant, somreia. Més d’una vegada em va venir a veure amb la filla que en feia dues d’ella. Ben vestida i amb les piules fetes, s’asseia al costat en silenci mentre sa mare manifestava les seves pors. Reclamava el meu consell per rendibilitzar els seus estalvis, destinats a garantir l’atenció de la filla “quan jo no hi sigui”. Fins i tot, pensava en designar un tutor legal. No sé quantes de converses vaig mantenir amb Magdalena. Dotzenes. Un dia m’explicà que només plorava d’un ull, perquè a l’altre ja no hi guardava llàgrimes. “Estic eixuta de tant que he plorat”. En una altra conversa, em confessà que s’havia traslladat de Santa Catalina a Son Espanyolet per tal d’evitar, en “anar a Palma” (la gent d’aquelles dues barriades consideraven que Palma era a l’altra banda de la Riera), veure “el rave feixista”. La gent republicana de Son Espanyolet travessava la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia la columna de la ignomínia, i la gent de Santa Catalina ironitzava sobre aquell espai luctuós, símbol de l’oprobi, amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’arraval,

quan no tenim orinal

nam a pixar a sa Feixina!

Magdalena Ripoll s’indignava quan li deien que el monument s’havia fet gràcies a una “subscripció popular”. Em confessà que alguns familiars d’enfora havien posat doblers, de manera ostensible i pública, perquè tenien por de ser relacionats amb ella o amb altres republicans. A més, sabia que els doblers “voluntaris” no cobriren ni la meitat del cost i varen ser les confiscacions als republicans (detinguts i, fins i tot, assassinats “com el pobre Darder”) els qui, fora voler, patrocinaren el monument feixista. Em confessà que havia confiat que Ramon Aguiló, quan va ser batle socialista, tomaria aquell “faro de la mort” que humiliava els vençuts d’una guerra, fruit d’un aixecament contra la legalitat democràtica, i que enaltia («gloria a los héroes» deia el monument) el bàndol criminal. Enfadada, un dia m’amollà que va enviar una carta al batle. “Sé que no permetria que un monument glorificàs la Inquisició i això és ben igual”. Jo li vaig assegurar que aquell mur de la vergonya cauria, més prest que tard, tal i com quatre anys abans de les nostres primeres converses s’havia esbaldregat el de Berlín.

El far de la mort

El far de la mort

De la meva promesa ençà, han passat més de 20 anys! Una lleugera esperança s’aixecà fa dues legislatures, gràcies al compromís públic dels qui compartiren el govern municipal de Palma. Tant el PSOE com el PSM, havien assegurat durant la campanya electoral que eliminarien tots els símbols feixistes. Malgrat que és incompleta i defectuosa, la llei de memòria històrica avalava la demolició. No va ser així i qui havia de dignificar l’espai, arrufà la banya i, per amagar la covardia, s’embolicà amb una maniobra “contextualitzadora”. Avui, encara amb el rave feixista erecte i dominador, només puc reiterar allò tan sabut: valen més les persones que les pedres. S’ha de tenir el cor fossilitzat per no atendre aquest principi humanista. Per a mi, val molt més una llàgrima de Magdalena Ripoll Ramon o, les llargues caminades dels fills de les víctimes, doblement víctimes, per esquivar la vista d’aquella espasa clavada en el cor de Santa Catalina, que els al·legats i les maniobres d’una hipotètica defensa del patrimoni. Sense eufemismes: val molt més una llàgrima que no ARCA i les seves males companyies!