Centre i perifèries

El lamentable accident del tren internacional que feia el trajecte Porto-Vigo Guixar ens dóna l’oportunitat de reflexionar sobre si en aquest món en què vivim hi ha desgràcies que es poden evitar amb diners o no. O anar més enllà i pensar si els diners no condicionen massa la nostra vida i el nostre futur. La notícia de la mort de 4 persones en l’accident d’aquest tren es pot enllaçar amb el còmic de Toby Morris on es lliguen l’èxit personal i l’accés als recursos.

Perquè potser la clau està en això de l’accés als recursos. Qui té els recursos, tornant al tren, per decidir on invertir-los? El govern, en el cas de les inversions ferroviàries realitzades a l’Estat espanyol. El govern de Madrid, clar.

El tren accidentat realitzava un trajecte que unia Porto (Portugal) amb Vigo, un trajecte de 168km que tenia una duració de 2 hores i 15 minuts (segons dades de simulació d’un viatge en la pàgina web de Renfe) i que estava plagat d’inversions pendents que (els diners de Madrid, recordeu) no s’havien materialitzat a hores d’ara.

Aquest mateix trajecte es realitza en 1 hora i 45 minuts en cotxe i si això no dóna ja una idea de l’obsolescència de la infraestructura ferroviària i del seu abandonament podem passar a fer altres comparacions. Per exemple, les eixides de trens de Madrid a Ciudad Real, (per triar una estació que està a la mateixa distància de Madrid que Porto de Vigo), són de 17 diàries i les de Porto a Vigo de dos al dia. Dos! I continuen les diferències respecte a les inversions: malgrat que l’ús de les estacions és similar, la mitjana de persones que van usar l’estació de Vigo en el període del 2004 al 2013, segons les dades del Observatorio del Ferrocarril en España, van ser 159.000 i la de Ciudad Real, de 171.300. Les últimes inversions en l’estació de Ciudad Real ascendiren a 117.000€ el 2015, després d’una inversió d’1,3 milions d’euros el 2009. A la línia Porto-Vigo, les inversions pendents són de 21,5 milions d’euros que s’han de repartir entre els 43,6 km de la part portuguesa i 8 km de la part gallega. Tanmateix, no han arribat, estan pendents perquè Madrid té altres prioritats. I les inversions compten, no penseu que no. El trajecte Madrid-Ciudad Real té una duració de 55 minuts, lluny de les 2 hores 15 minuts de què parlàvem abans. I la seguretat, d’això no hi ha dubte, serà millor en aquesta línia que en la sinistrada.

Al País Valencià, com a la mateixa Galícia, tenim un trist record d’un altre accident ferroviari i la investigació periodística de Laura Ballester (que no la investigació oficial) i l’entestament de l’associació de víctimes del metro València destaparen que les causes probables de l’accident a la ciutat de València el 3 de juliol del 2006 podrien ser per culpa que el tren no es revisava amb la freqüència que era desitjable, que havia patit altres avaries i que havia estat protagonista de diversos descarrilaments anteriors. Cal destacar el tema de la balisa que podria haver limitat la velocitat del tren en el tram de l’accident i que no es creia que fóra necessari instal·lar-la però que després de l’accident està instal·lada, en aqueix mateix lloc. Faltaven inversions de Madrid també.

I, si penseu que tot això ens queda lluny, que Madrid administra com bonament pot i que no hi ha cap discriminació amb la perifèria, pareu-vos a mirar l’estació de Carcaixent. Amb una inversió compromesa (com la línia Porto-Vigo) en l’adequació del pas inferior del tren per Carcaixent en els pressupostos 2016 no s’ha materialitzat, tampoc. Perquè Carcaixent, com Galícia, també és perifèria de Madrid. La demanda d’aquesta inversió en millores ferroviàries ha estat sol·licitada per tots els grups municipals de l’Ajuntament de Carcaixent i ha quedat sense resposta. Potser perquè la cosa no va de colors polítics, com a Galícia, sinó de centre i perifèria.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 12/09/2016)

‘Mansplaining’ per a homes

Des que vaig veure (sóc fill cultural de les imatges en sèries i pel·lícules, a més dels llibres) aquella escena en la películ·la biogràfica de Malcolm X on una estudiant rossa, blanca i d’ulls blaus es precipitava a Malcolm X i al seu sèquit d’homes negres, que avançaven decidits, i on Malcolm rebutjava, cruelment, l’oferiment de la xicota per a participar de la seua lluita antiracista, m’he preguntat si tot ha de ser així o si hi ha matisos en l’activisme cívic i social.

Els darrers assassinats masclistes de dones a l’Estat espanyol han catalitzat la lluita feminista i l’han portat a la primera plana de l’actualitat. Les protestes contra aquestos assassinats són la punta de l’iceberg d’un comportament masclista generalitzat a la nostra societat. Perquè, quan un home mata una dona, és la culminació d’una situació de dominació masculina continuada amb menyspreu per la dona. I aqueixa situació es construeix. No apareix els primers dies de festeig entre una parella heterosexual, ni el dia que la mata.

I la societat, la part de la societat que formem el conjunt d’homes privilegiats sobre les dones, és qui construeix aquesta situació de dominació. Com a exemple podem citar allò de “Per a quan el dia de l’home?” que sempre repeteixen els homes que se senten amenaçats per una reivindicació anual (anual!) que fan les dones. Mireu la foto 18 d’aquesta recopilació en què els picos indiquen quan es tuiteja més aquesta frase:  tot just quan les feministes reivindiquen el dia de la dona (març) i el dia contra la violència masclista (novembre). Els homes reaccionen quan se’ls trau un privilegi, quan les dones reivindiquen el seu lloc a la societat, el dret de la dona treballadora i el dret a no ser assassinades. L’home veu amenaçada la seua posició de dominació. Ningú dirà que el contingut ideològic de la fal·làcia “ni masclisme ni feminisme, igualtat” porta a un assassinat, però no seré jo qui el vexe lliure de tota responsabilitat. El feminisme treballa per la igualtat i no es pot criminalitzar posant-lo al mateix nivell que el masclisme. Això és un micromasclisme, una part més de la base de la piràmide feminicida.

I què podem fer nosaltres, homes, al respecte? Com diu l’inspirador article “Una carta abierta a los hombres (feministas)” d’Alexander Ceciliasson: callar i quedar-nos al costat.

Sabeu què és el ‘Mansplaining’? És aprofitar la posició dominant que tenim com a homes per a imposar-nos sobre les dones. El terme prové de Rebecca Solnit una escriptora a qui un home va intentar explicar un llibre que havia escrit ella! Podeu consultar aquesta guia, amb un toc d’humor, (de vegades els drames cal prendre-se’ls amb humor) on es parla del tema.

Com a home feminista trobe encertat, encara que difícil, adoptar la postura que proposa Ceciliasson al seu article. Sóc un home postulador i sempre em costa estar callat, però hem de començar a reconèixer (ací la meua dosi de ‘mansplaining’ per a homes) que, de vegades, haurem de callar. Si la dona a qui tenim al costat sap més que nosaltres, per experiència, coneixements o per les dos coses, hauríem d’escoltar i reforçar els seus arguments; ni tan sols matisar-los. Perquè, així, el que farem, també, és donar-li la importància justa a allò que ens està transmetent, precisament, perquè ve d’una dona que és subjecte d’experiència i de coneixements, més que nosaltres en ambdós casos.

Respecte al “sentem-nos” encara ens costarà més de fer, la tendència natural no és sols a voler semblar superiors a les dones sinó a fer-ho de manera instintiva. Seguint amb reforços visuals, us recomane aquest breu vídeo del Facebook.

Nosaltres no hem de donar res a les dones, sols hem de renunciar als nostres privilegis i treballar per una societat amb igualtat d’oportunitats. No ens volen traure els nostres drets, volen traure’ns els nostres privilegis. I ser iguals.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 17/7/2016)

Viatge a Avinyó

maridatge5El passat 23 de gener vaig tindre el gust de conduir un maridatge de vins i poesia. Organitzat pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent i l’editorial El Petit Editor, gaudirem de les motivacions i emocions que van dur a les germanes Roig a escriure i il·lustrar “Viatge a Avinyó, versos dibuixats” – Rosa i Manola Roig” (El Petit Editor – 2015).

L’acte va estar introduït i presentat magistralment per Vicenta Llorca. Va ser una experiència inolvidable escoltar com dos dones valentes han decidit fer front a una pena, al dolor de la pérduda de la seua gent (“seua” en el sentit més íntim i familiar) i ho han transformat en art, fent un exorcisme que ens convida, a qui ho vullga llegir, a entendre la vida com una oportunitat rere d’una altra i a enfrontar les corbes de la vida amb dolor, sí, però amb optimisme també.

Un poemari altament reconamable.

maridatge2 maridatge3 maridatge4 maridatge6 maridatge7

 

CZbtW1hWcAAYlug

 

 

El no de Grècia i els reptes per a l’economia valenciana

Grècia, amb les seues darreres eleccions que han refrendat el govern de Tsipras per dur endavant el país, és un espill on podem mirar-nos, amb les “nostres” eleccions entre autonòmiques i plesbicitàries.
Encara que al País Valencià, malgrat els exemples propers, de moment, ens continua faltant la possibilitat d’exercir cap tipus de sobirania. I no se l’espera, si atenem a les declaracions de la nostra vireina particular que s’entesta en separar, com a dicotòmiques, les necessitats socials de les persones desemparades i les soberanistes.

partenon

Les coincidències de la vida ens han dut a poder tenir, en els darrers temps, un exemple d’actualitat que ens ajude a comprendre la situació valenciana: el “no” del poble grec a la continuïtat de les mesures austericides en forma de retallades en serveis socials i sanitat; la possibilitat de resoldre el problema de la negociació estancada amb una quitança del deute públic grec basant-se, o no, en la part d’il•legitimitat que té en finançar els impagables venciments de deute públic amb més finançament; la pressió exercida pel govern grec amb la possibilitat de virar les seues relacions cap a Rússia o Xina (igual com al País Valencià podria virar la majoria sociològica cap a posicions més sobiranistes).

El cas valencià
Un dels reptes més importants del nou Consell de la Generalitat Valenciana és assegurar el futur econòmic del País Valencià, que va lligat a 4 factors: l’increment del PIB, la disminució de l’atur, la millora de la inversió de l’Estat Espanyol al nostre territori i resoldre el problema del deute públic.

-Increment del PIB i disminució de l’atur
Els dos primers, íntimament lligats, són de sentit comú i prioritat del nou govern que ja ha assegurat que arriben amb un nou model econòmic. Segons les primeres declaracions Conseller d’Economia Rafael Climent, són partidaris d’un nou model productiu al servei de les persones, prioritzant la reindustrialització ii comptant tant amb els sectors tradicionals del tèxtil, el joguet, el calçat i la ceràmica com amb l’agroalimentari, i posant èmfasi en la innovació bo i potenciant els instituts tecnològics i redirigint la construcció cap a la rehabilitació. Tot plegat prestant atenció també a la innovació i a les energies renovables (que toparan amb el marc regulatori espanyol, totalment contrari a aquest tipus d’iniciatives).

-Millora de la inversió estatal al País Valencià
El Conseller d’Hisenda, Vicent Soler, també ha manifestat ja la seua voluntat de reclamar un finançament just per al País Valencià. Però, és clar, això és de manual, va en el càrrec. És, de fet, inevitable després que, el juliol de 2014, es feren públiques les noves balances fiscals de l’Estat amb les comunitats autònomes elaborades per un equip de confiança del ministeri espanyol d’Hisenda, dirigides pel professor Angel de la Fuente, un dels economistes més crítics amb el nacionalisme perifèric. Aquestes balances situaven el País Valencià a la cua del finançament estatal. La nostra és l’única comunitat autònoma amb una renda per habitant per sota de la mitjana, i és la que rep menys aportacions de l’estat que la resta. L’expert del ministeri espanyol va qualificar el cas valencià, en la roda de premsa de presentació de les balances fiscals, com una “irregularitat”, una “desviació” del model.

Fins i tot Fabra va fer com si ho demanara. Sols cal recordar el sainet d’ara fa un any, curiosament quan es van fer públiques les balances fiscals, quan se li revoltaren els empresaris (en una reunió de totes les associacions empresarials del País Valencià: Cierval, les Cambres de Comerç valencianes, l’Associació Valenciana d’Empresaris, l’Associació Pro-AVE, la Cambra de Contratistes i FECOVAL) exigint les inversions imprescindibles i irrenunciables per al País Valencià que havien d’incloure els Pressuposos Generals de l’Estat (PGE) i, amb la intenció de fer pressió a Madrid demanaren una reunió amb el ministre d’Hisenda que Fabra es va comprometre a gestionar. El cas és que al setembre, amb aquella reunió encara pendent, s’aprovaren els pressupostos i les inversions previstes per als valencians i les valencianes caigueren un 58,9%, malgrat que l’augment de la inversió pública en Espanya va ser del 56,3%. La inversió prevista va quedar en un 6,9%, lluny del 10,40% de la població que el País Valencià representa per al conjunt de l’Estat Espanyol. Finalment al gener de 2015, es va dur a terme aquesta reunió entre empresaris valencians i ministre d’Hisenda, i aquells, ja resignats, es limitaren a mostrar el seu malestar educadament i a demanar que, si més no, s’acompliren els compromisos dels PGE d’inversió en el corredor ferroviari mediterrani. El govern d’Espanya, com a resposta, va promoure la ja coneguda com alternativa atlàntica o corredor central i va aconseguir que la Unió Europea realitzara, el juny de 2015, una dotació important en aquest projecte, que és competència directa del corredor mediterrani. I va deixar pràcticament sense dotació al programa “Connecting Europe Facility”, el tram Saragossa-Sagunt que també era demandat per la classe empresarial valenciana.

-El Deute Públic
Això pel que respecta a inversions, productives i en infraestructures però les despeses que comporten les competències “socials” transferides al govern del País Valencià (sanitat, educació i serveis socials) són la causa d’un altre dels grans problemes que cal que el nou Consell resolga: El deute públic.
Al País Valencià, les despeses en sanitat i educació suposen el 71,7% del total del pressupost de la Generalitat Valenciana. L’altra part de l’equació, els ingressos provinents de l’estat espanyol mitjançant el finançament (la balança fiscal “irregular” i “desviada” entre el País Valencià i Espanya presentada pel Ministeri), és insuficient per atendre aquestes despeses. En 2015, segons els PGE ens arribaran, dels nostres impostos, un 85,23% dels diners necessaris per fer front correctament a la sanitat i educació transferides. I la resta dels diners? S’ha de finançar amb deute públic. I com que aquesta situació no és exclusiva de 2015, sinó que es repeteix any rere any (ja es podia apreciar en les anteriors balances fiscals publicades amb dades de 2008) el deute públic, la necessitat de finançament de la Generalitat Valenciana, és una xifra impossible de pagar. La manera que l’Estat Espanyol té d’evitar la fallida del País Valencià és injectar contínuament diners mitjançant instruments financers que, excepte en 2015, venen carregats d’interessos que s’han de pagar: El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el Pla de Pagaments a Proveïdors o el Fons de Facilitat Financera. Així, el deute públic s’eternitza i els consellers d’Hisenda es veuen obligats a sotmetre’s als dictats del ministeri espanyol d’Hisenda per fer retallades en els aspectes socials, educatius i sanitaris i acomplir així el nivell de dèficit exigit i que condiciona l’arribada de diners mitjançant aquests fons.
L’esperança de l’arribada del canvi social que implica el programa polític dels partits guanyadors de les darreres eleccions que comporta la supressió del copagament a les persones discapacitades, l’obertura de menjadors escolars fins i tot a l’estiu i l’establiment d’una renda bàsica per a la ciutadania, necessita un canvi en el finançament autonòmic valencià i un replantejament del problema del deute públic amb Madrid.
Vist l’èxit d’Alberto Fabra en temes d’inversió, no sorprèn la postura reivindicativa de Ximo Puig: reclamarà una injecció d’urgència de 1.300 milions d’euros per atendre les despeses més peremptòries; farà la seua reivindicació a l’estat independentment del partit que hi governe (no vol caure en el mateix error de la submissió de Fabra al PP o al govern d’Espanya i que, sense dubte, ha pesat en el bac electoral del PP al País Valencià) i insinua una mobilització ciutadana reivindicativa al carrer que es pot fer coincidir amb el Nou d’Octubre. És conscient que mantenir l’statu quo, amb la continuïtat de l’extracció econòmica a la qual està sotmès el País Valencià i la compensació via FLA per tal d’atendre les necessitats primeres de sanitat i educació pagant directament a proveïdors, deixa captiu el territori via pressupost.

El Consell sembla que no està disposat a gestionar la frustració sinó a barallar-se pels diners que eixe canvi necessita, i és per això que es planteja com una possibilitat real una quitança del deute públic, els interessos del qual ofeguen els pressupostos.

(article, editat, publicat al número 299 de la revista LLUITA)

CRISI I MODEL ECONÒMIC: ESPANYA NO CANVIA

portEl model econòmic pel qual ha apostat l’Estat Espanyol ha agreujat els efectes de la crisi, i es manté malgrat aquesta. Contràriament, quiné s el model pel qual hauria d’apostar una Catalunya independent?

 

 

L’Espanya actual, l’Estat Espanyol, presenta, econòmicament parlant, una radiografia prou trista i depriment i és, en part, la nostra radiografia encara: les dades socioeconòmiques dels Països Catalans ajuden a configurar les de l’Estat Espanyol. Mirem com està l’Estat i pensem on cal fer canvis.

 L’activitat comercial

Després de les reformes (sobretot laborals) dutes a terme a casa nostra amb motiu de la crisi, sembla que l’ADN espanyol no ha estat capaç d’aprofitar la conjuntura que alineava els astres neoliberals (baixada de costos de matèries primeres, principalment petroli i derivats, i de mà d’obra amb l’excessiva reforma laboral) a favor seu. Ni tampoc no ha sabut aprofitar els primer indicis de recuperació econòmica  [+0,1% de creixement del PIB en el darrer trimestre de 2013, fins al +0,6% en el darrer de 2014 i unes previsions segons el FMI del 2% per a 2015] que s’han vist enterbolits amb l’augment del saldo exterior negatiu i l’increment de l’endeutament exterior durant sis trimestres consecutius. S’ha emprat tota la recuperació econòmica per fer un “compro-vendo” i gens, o poc, d’inversió industrial. De fet, s’incrementen les importacions de productes manufacturats, barats, de l’exterior i es venen al mercat interior estatal espanyol aprofitant la recuperació econòmica il·lusòria amb l’augment de l’endeutament (altra vegada) de les famílies.

 Sense suficient inversió en I+D+i

Crida l’atenció que amb tant de potencial humà no tinguem (a casa nostra tampoc) el nostre Google, el nostre Steve Jobs: una empresa innovadora, puntera en tecnologia o investigació, un líder visionari que destaque per damunt de la mitjana. I això és perquè no hi ha un ambient que propicie l’aparició d’aquesta classe d’empreses, ni un sistema fiscal favorable,  ni universitats amb alt nivell inversió en economia del coneixement, on s’aposte decididament per la Investigació, el Desenvolupament i la innovació.

La inversió a l’Estat Espanyol en I+D+i ha passat de l’1,39% del PIB (14.701 milions d’€) de 2008 a l’1,24% del PIB (13.052 milions d’€) en 2013 enfront al 2,40% de mitjana de la UE.  Aquestes xifres inclouen les quantitats que l’estat “presta” amb interessos a les universitats per finançar projectes. Així els increments promesos de fons destinats a I+D+i per a 2015 (un 4% més) inclouen unes quantitats compromeses que mai no es van materialitzaran, ja que en l’actualitat les universitats no sol·licitaran fons que després han de tornar amb interessos, sobretot quan es troben al mig d’unes retallades pressupostàries en fons genèrics per a educació. El 45,5% de l’import destinat per a I+D+i de 2013 es va quedar sense executar per aquest motiu. A més, una de les característiques de la inversió en I+D+i és que és una inversió a llarg termini i que la falta d’inversió provoca que els científics preparats actualment per a dur a cap determinades investigacions, si no troben el recolzament i dotacions econòmiques i materials necessàries, inicien un procés de fugida i d’establiment (el llarg termini, recordeu) en altres països.

  Menjar i beure a bon preu

L’Estat Espanyol manté un dels preus per a les persones consumidores d’aliments i begudes més baixos de la UE (UE15). Per als productors el motiu està en uns preus excessivament baixos en origen, l’entrada d’importacions barates d’altres països, l’entrada d’excedents de la UE i el desmantellament de sistemes regulatoris i de control de l’evolució dels preus en la cadena productiva-comercialitzadora. L’argument que els preus baixos en alimentació i beguda beneficia als consumidors finals s’usa per realitzar una dolenta remuneració al sector que està ben desorganitzat a l’Estat Espanyol i que limita la seua inversió en innovació i millora. Uns preus més elevats en alimentació dotarien a un país productor agrícola i ramader d’un sector potent, que podria invertir i innovar, que no dependria de les grans cadenes de distribució multinacionals que sovint ofereixen productes bàsics com llet i oli a preus d’oferta per baix del preu de producció en funció dels objectius de venda de la resta dels seus productes importats que comercialitzen a casa nostra. Un sector primari dèbil i maltractat en una economia no implica un sector industrial fort, es tradueix en un instrument afavoridor de la comercialització de productes manufacturats a l’estranger.

 L’abandonament escolar prematur

Aquesta dada indica el percentatge de la població de 18 a 24 anys que no ha completat el nivell de la segona etapa de l’educació Secundària Obligatòria (ESO) i no segueix cap tipus d’educació o formació. Aquest percentatge es situava el 2013 amb un 23% a l’Estat Espanyol en el primer lloc de la UE (que té una mitja del 12%). Quasi una quarta part de la gent que estudia decideix abandonar i no seguir cap tipus de formació, se’n van a buscar treballs sense qualificació i sense perspectives de futur ni continuïtat, truncant la possibilitat d’una formació “normal” i, amb això, disminueixen les possibilitats de trobar millors llocs de treball. Normalment aquesta taxa va vincul·lada a l’existència de llocs de treball mal remunerats, el drama és que des de l’inici de la crisi amb la desaparició també d’aquesta classe de treballs, la taxa d’abandonament ha disminuït poc. Per exemple, a casa nostra tenim els percentatges d’abandonament escolar prematur per damunt de la mitjana estatal i dels més elevats de l’Estat Espanyol: Illes Balears (1er lloc, amb un 32,10%), País Valencià (5é lloc, amb 23,40%) i el Principat (8é lloc, amb 22%). Les baixes inversions en educació en poden donar una explicació, una política d’austeritat on les retallades s’han centrat també en l’educació ha provocat, sense dubte, aquesta situació. Seria bo, doncs, centrar esforços en educació, en mantindre la nostra gent dins el sistema educatiu el major temps possible, però reforçant esforços en aquesta etapa primerenca de la formació. Per anar cap a on? Cap a llocs de treball qualificats també, no té sentit tindre la gent preparada i formada i no tenir una oferta de treball esperant-los. La lluita contra l’atur creant llocs de treball no precaris ni temporals formen part de l’estratègia de millora de la formació de la nostra joventut.

 La reforma laboral i les polítiques d’austeritat

En una entrevista d’octubre de 2014 a Jean Tirole, darrer premi Nobel d’economia, aquest assegura que els estats que no realitzen les reformes econòmiques “a hora” es veuen abocades a realitzar-les enmig de fortes mesures d’austeritat imposades per la “troika”, per exemple. Critica el cas espanyol del qual diu que ha realitzat les reformes instal·lat ja dins l’ull de l’huracà de la crisi, i això ha dut a la reforma del mercat de treball que patim, amb la generalització dels llocs de treball dels quals volíem fugir, com hem apuntat més amunt: temporals i de baixa remuneració. A més les empreses no inverteixen en la formació dels treballadors perquè tenen com a model a Alemanya i els seus minijobs (que són llocs de treball mal remunerats amb l’excusa de comportar una formació a càrrec de l’empresa, que no vol pagar un salari digne perquè després té por que, una vegada el treballador format, abandone l’empresa i busque un lloc de treball millor remunerat). La formació ha de venir, ja ho hem dit, de l’estat que assegure millors oportunitats a la gent que s’incorpora al mercat laboral sense haver de dependre de rebaixes en hores i remuneració quan això es deixa en mans de les empreses privades.

Definir una cosa per contrast és una opció que ens ajuda a clarificar molt les dades. Aquesta breu exposició, de diversos indicadors econòmics de l’Estat Espanyol, ens poden ajudar a entendre que la construcció d’un nou país no és suficient fer-la des de la “simple” separació administrativa de la matriu estatal, sinó que cal donar contingut, i amb canvis, al procés de construcció de la nació catalana independent.

(article publicat al número 298 de la revista Lluita)