Emocionat amb Picasso

Els passats 1 i 2 de març, la que era la meua escola, la que és la meua escola: el Víctor Oroval de Carcaixent, va representar “Emocionant amb Picasso”.

Picasso fou l’artista més important del segle XX. Va revolucionar la pintura i va obrir nous camins expressius. Poques persones del seu temps aconseguiren el que ell va aconseguir: en l’actualitat s’ha descobert que va pintar 45.000 obres. Tenia una vitalitat increïble, era com un volcà en erupció.

Un espectacle multidisciplinar de dansa, música, teatre i declamació que va omplir amb 400 persones, els dos dies, el Magatzem.

I és que de menut ja li agradava pintar, el seu pare era mestre de dibuix i amb 10 anys ja era capaç de dibuixar qualsevol objecte amb gran realisme. Es quedava bocabadat veient com pintaven els mestres i entre els 13 i 19 anys es va dedicar a formar-se com a pintor. Va estar a Barcelona, després a Madrid i en tornar a Barcelona, en 1900, tan sols amb 19 anys, va fer la seua primera exposició.

En l’espectacle aparegueren xiquets i xiquetes de tota l’escola, des del cicle d’infantil fins a l’últim de primària.

L’any següent va viatjar a Paris, allí naixien tots els moviments pictòrics, però la vida allí era molt dura. Fruit dels primers anys és el quadre L’habitació blava. És un dels primers de l’època blava, on es veu la tristesa del pintor, la fam i misèria que passava. En ell veiem referents pictòrics de Van Gogh com és el llit, les flors i el pòster de L’habitació blava.

En l’aspecte musical cap ressaltar la composició Pierrot i l’Arlequí de l’exalumne, pare d’alumne i músic Daniel Vidal, obra creada expressament per a l’ocasió.

Amb el quadre Els tres músics, Picasso es consolida en el moviment cubista i comença el seu triomf. És un trencament radical amb tots els estils pictòrics del moment. Els personatges es veuen de perfil i de front al mateix temps. Enrere queden els anys dolents i la misèria que va passar quan no tenia ni per a menjar i havia de pintar quadres per taure uns diners.

També es van implicar entitats com l’Associació Pictòrica de Carcaixent i persones com Agustí Oliver, professional de la música, mestre de música i director de la banda infantil de la Lira i Casino Carcaixentí, pare d’exalumnes del centre. Per la seua banda el professorat va fer sessions per treballar i crear nous poemes amb l’alumnat de la mà d’Anna Ballester, experta en animació lectora i poesia.

Picasso també és famós per altres aspectes de la seua vida distints de la seua creació artística. La relació amb les nombroses dones a les quals va voler va ser una de les seues grans inspiracions. Part de la seua obra està dedicada a elles, a les seues dones: Fernande Olivier, Eva Goel, Olga koklowa, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jaqueline Roque… Les senyoretes d’Avinyó.

Dona davant l’espill: Sabeu qui és ella? Una de les seues amants! Marie-Thérèse Walter. Amb ella va tindre una filla, Maya. Però va tindre altres fills més: Paul, Claude I Paloma.

Va ser inestimable la participació de Blanca Casterà, també exalumna i ara professora de dansa i coreògrafa, que va coordinar tot l’espectacle.

Altres dels motius que també caracteritzen Picasso són els coloms. Ja des de menut el fascinaven. I és que un dia va pintar un quadre, amb tan sols 10 anys, on apareixien dues colomes, i de sobte una li va desaparèixer! On estava? Des d’aquell moment, ell sempre anava buscant la colometa que havia perdut. La trobarà en algun moment de la seua vida?

Les famílies de l’alumnat van col·laborar ajudant en el vestuari des de casa i animant xiquets i xiquetes a participar d’aquesta increïble experiència artística i pedagògica.

A més de pintor era escultor, il·lustrador de llibres, ceramista i gravador, i fins i tot va escriure obres de teatre i llibres de poemes, va dissenyar vestuaris per a ballets, i el quadre que ara veureu és el teló que es va gastar per a un dels actes del ballet modernista Le train Bleue.

Tot el claustre es va emocionar des del moment en què la mestra Loles de la Asunción va plantejar els fonaments d’un projecte realment il·lusionant.

Picasso té molts amics, gent important de l’època: cineastes, directors de ballet, escriptors, actors i músics com Manuel de Falla, Stravinsky… Amb el quadre Guitalla i mandolina volem recordar la relació que va tindre amb tots ells.

A les representacions van estar convidades les autoritats educatives locals (que donaren totes les facilitats per a l’ús de l’espai públic i emblemàtic que és el Magatzem) i autonòmiques així com les persones voluntàries dels grups interactius que l’escola té en funcionament des de fa dos anys i les diverses AMPA dels centres públics de Carcaixent.

Amb 63 anys, Picasso s’afilia al partit Comunista i la República Espanyola el fa director del museu del Prado. En abril de 1937, l’aviació alemanya bombardeja un poble del país Basc, Guernica. Pablo es troba a Paris. Durant 45 minuts el poble és bombardejat. Quin horror! Commocionat per totes les notícies que li arriben a Paris sobre la Guerra Civil Espanyola, Picasso pinta eixe drama en un enorme mural que va mostrar en l’exposició Universal de Paris. Picasso es nega al fet que el quadre viatge a Espanya mentre no hi haja democràcia. El quadre és converteix en un símbol a nivell mundial.

Ens troben a l’any 1945, Picasso encara continua buscant aquell colom que de menut havia perdut. No el troba per cap lloc. S’havia acabat la II Guerra Mundial, i era un artista molt cotitzat. Aleshores li encareguen que dissenye el cartell per al Congrés de la Pau.

I sabeu que va dibuixar? Un colom! Per fi va trobar allò que tants anys li va costar trobar!

Des d’aquell moment, quan imaginem la pau, moltes persones de segur que tenim a la nostra imaginació el colom de la Pau de Picasso. És un dels símbols universals de la Pau.

Fins ací la breu crònica descriptiva del que va ser la cosa, acompanyada dels textos que es pogueren escoltar al llarg de la representació a mode de guió. Ara us voldria fer tres reflexions.

Tota aquesta feinassa va ser encapçalada i va recaure fonamentalment sobre les esquenes de mestres del nostre centre. I no es tractava d’una activitat inclosa dins la programació “habitual” de les escoles com la Trobada d’Escoles en Valencià, el Carnestoltes ni l’espectacle de fi de curs. Es tractava d’una activitat, i una feina extra, a banda de totes aquestes. Que a més a més o s’han realitzat o es van a realitzar igualment. Un 10 per a l’esforç d’aquest cos docent que s’ha fet càrrec de tota l’organització.

Rellegint els meus paràgrafs inicials haureu vist la diversitat de gent que hi va participar. La cosa va anar, ja fa temps que anem, més enllà del típic binomi famílies-mestres. L’escola Víctor Oroval de Carcaixent és ara una Comunitat d’Aprenentatge en construcció i més enllà de les transformacions més cridaneres, com l’impressionant mural exterior que ara identifica la nostra escola des de l’avinguda de l’Apotecari Bodí, ha estat capaç d’aglutinar persones de fora de l’escola afins al projecte. L’escola s’està obrint al barri i a la societat de Carcaixent en general, creixent i agafant una volada difícilment imaginable en altres moments, mirant cap al futur i l’educació de qualitat.

I és que no sols eduquem les famílies i els mestres, la societat de la informació i l’entorn també educa. És el moment de fer passes endavant, obrir i traspassar els murs per formar futurs ciutadans crítics, sensibles, capaços de prendre decisions que seran consensuades i no imposades.

En aquest sentit no vull que penseu que la docència, la pedagogia, se’n ressenteix. El Víctor Oroval serà el proper curs un centre plurilingüe avançat segons la nova classificació d’escoles que ha fet la Conselleria d’Educació, ja que comptem amb un reforç en llengua estrangera (anglès) i tot això sense renunciar al nostre ADN (de sobra conegut) de defensa i ús pràctic del valencià en l’ensenyament. A més a més, es tracta d’un centre amb molt bones pràctiques, que any rere any van consolidant-se.

Un gust formar part d’aquesta Comunitat d’Aprenentatge que és el Víctor Oroval, i que persones com les meues mestres impulsen cada dia. I és que clar, la llavor que es va sembrar, segur que tindrà molts bons fruits en un futur pròxim. I no serà sols per la tasca que fem les famílies, sinó perquè tenim la sort de poder participar en l’educació dels nostres fills, portant-los a una escola com el Víctor Oroval de Carcaixent.

Publicat a La Veu del País Valencià el 7/3/17

Centre i perifèries

El lamentable accident del tren internacional que feia el trajecte Porto-Vigo Guixar ens dóna l’oportunitat de reflexionar sobre si en aquest món en què vivim hi ha desgràcies que es poden evitar amb diners o no. O anar més enllà i pensar si els diners no condicionen massa la nostra vida i el nostre futur. La notícia de la mort de 4 persones en l’accident d’aquest tren es pot enllaçar amb el còmic de Toby Morris on es lliguen l’èxit personal i l’accés als recursos.

Perquè potser la clau està en això de l’accés als recursos. Qui té els recursos, tornant al tren, per decidir on invertir-los? El govern, en el cas de les inversions ferroviàries realitzades a l’Estat espanyol. El govern de Madrid, clar.

El tren accidentat realitzava un trajecte que unia Porto (Portugal) amb Vigo, un trajecte de 168km que tenia una duració de 2 hores i 15 minuts (segons dades de simulació d’un viatge en la pàgina web de Renfe) i que estava plagat d’inversions pendents que (els diners de Madrid, recordeu) no s’havien materialitzat a hores d’ara.

Aquest mateix trajecte es realitza en 1 hora i 45 minuts en cotxe i si això no dóna ja una idea de l’obsolescència de la infraestructura ferroviària i del seu abandonament podem passar a fer altres comparacions. Per exemple, les eixides de trens de Madrid a Ciudad Real, (per triar una estació que està a la mateixa distància de Madrid que Porto de Vigo), són de 17 diàries i les de Porto a Vigo de dos al dia. Dos! I continuen les diferències respecte a les inversions: malgrat que l’ús de les estacions és similar, la mitjana de persones que van usar l’estació de Vigo en el període del 2004 al 2013, segons les dades del Observatorio del Ferrocarril en España, van ser 159.000 i la de Ciudad Real, de 171.300. Les últimes inversions en l’estació de Ciudad Real ascendiren a 117.000€ el 2015, després d’una inversió d’1,3 milions d’euros el 2009. A la línia Porto-Vigo, les inversions pendents són de 21,5 milions d’euros que s’han de repartir entre els 43,6 km de la part portuguesa i 8 km de la part gallega. Tanmateix, no han arribat, estan pendents perquè Madrid té altres prioritats. I les inversions compten, no penseu que no. El trajecte Madrid-Ciudad Real té una duració de 55 minuts, lluny de les 2 hores 15 minuts de què parlàvem abans. I la seguretat, d’això no hi ha dubte, serà millor en aquesta línia que en la sinistrada.

Al País Valencià, com a la mateixa Galícia, tenim un trist record d’un altre accident ferroviari i la investigació periodística de Laura Ballester (que no la investigació oficial) i l’entestament de l’associació de víctimes del metro València destaparen que les causes probables de l’accident a la ciutat de València el 3 de juliol del 2006 podrien ser per culpa que el tren no es revisava amb la freqüència que era desitjable, que havia patit altres avaries i que havia estat protagonista de diversos descarrilaments anteriors. Cal destacar el tema de la balisa que podria haver limitat la velocitat del tren en el tram de l’accident i que no es creia que fóra necessari instal·lar-la però que després de l’accident està instal·lada, en aqueix mateix lloc. Faltaven inversions de Madrid també.

I, si penseu que tot això ens queda lluny, que Madrid administra com bonament pot i que no hi ha cap discriminació amb la perifèria, pareu-vos a mirar l’estació de Carcaixent. Amb una inversió compromesa (com la línia Porto-Vigo) en l’adequació del pas inferior del tren per Carcaixent en els pressupostos 2016 no s’ha materialitzat, tampoc. Perquè Carcaixent, com Galícia, també és perifèria de Madrid. La demanda d’aquesta inversió en millores ferroviàries ha estat sol·licitada per tots els grups municipals de l’Ajuntament de Carcaixent i ha quedat sense resposta. Potser perquè la cosa no va de colors polítics, com a Galícia, sinó de centre i perifèria.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 12/09/2016)

‘Mansplaining’ per a homes

Des que vaig veure (sóc fill cultural de les imatges en sèries i pel·lícules, a més dels llibres) aquella escena en la películ·la biogràfica de Malcolm X on una estudiant rossa, blanca i d’ulls blaus es precipitava a Malcolm X i al seu sèquit d’homes negres, que avançaven decidits, i on Malcolm rebutjava, cruelment, l’oferiment de la xicota per a participar de la seua lluita antiracista, m’he preguntat si tot ha de ser així o si hi ha matisos en l’activisme cívic i social.

Els darrers assassinats masclistes de dones a l’Estat espanyol han catalitzat la lluita feminista i l’han portat a la primera plana de l’actualitat. Les protestes contra aquestos assassinats són la punta de l’iceberg d’un comportament masclista generalitzat a la nostra societat. Perquè, quan un home mata una dona, és la culminació d’una situació de dominació masculina continuada amb menyspreu per la dona. I aqueixa situació es construeix. No apareix els primers dies de festeig entre una parella heterosexual, ni el dia que la mata.

I la societat, la part de la societat que formem el conjunt d’homes privilegiats sobre les dones, és qui construeix aquesta situació de dominació. Com a exemple podem citar allò de “Per a quan el dia de l’home?” que sempre repeteixen els homes que se senten amenaçats per una reivindicació anual (anual!) que fan les dones. Mireu la foto 18 d’aquesta recopilació en què els picos indiquen quan es tuiteja més aquesta frase:  tot just quan les feministes reivindiquen el dia de la dona (març) i el dia contra la violència masclista (novembre). Els homes reaccionen quan se’ls trau un privilegi, quan les dones reivindiquen el seu lloc a la societat, el dret de la dona treballadora i el dret a no ser assassinades. L’home veu amenaçada la seua posició de dominació. Ningú dirà que el contingut ideològic de la fal·làcia “ni masclisme ni feminisme, igualtat” porta a un assassinat, però no seré jo qui el vexe lliure de tota responsabilitat. El feminisme treballa per la igualtat i no es pot criminalitzar posant-lo al mateix nivell que el masclisme. Això és un micromasclisme, una part més de la base de la piràmide feminicida.

I què podem fer nosaltres, homes, al respecte? Com diu l’inspirador article “Una carta abierta a los hombres (feministas)” d’Alexander Ceciliasson: callar i quedar-nos al costat.

Sabeu què és el ‘Mansplaining’? És aprofitar la posició dominant que tenim com a homes per a imposar-nos sobre les dones. El terme prové de Rebecca Solnit una escriptora a qui un home va intentar explicar un llibre que havia escrit ella! Podeu consultar aquesta guia, amb un toc d’humor, (de vegades els drames cal prendre-se’ls amb humor) on es parla del tema.

Com a home feminista trobe encertat, encara que difícil, adoptar la postura que proposa Ceciliasson al seu article. Sóc un home postulador i sempre em costa estar callat, però hem de començar a reconèixer (ací la meua dosi de ‘mansplaining’ per a homes) que, de vegades, haurem de callar. Si la dona a qui tenim al costat sap més que nosaltres, per experiència, coneixements o per les dos coses, hauríem d’escoltar i reforçar els seus arguments; ni tan sols matisar-los. Perquè, així, el que farem, també, és donar-li la importància justa a allò que ens està transmetent, precisament, perquè ve d’una dona que és subjecte d’experiència i de coneixements, més que nosaltres en ambdós casos.

Respecte al “sentem-nos” encara ens costarà més de fer, la tendència natural no és sols a voler semblar superiors a les dones sinó a fer-ho de manera instintiva. Seguint amb reforços visuals, us recomane aquest breu vídeo del Facebook.

Nosaltres no hem de donar res a les dones, sols hem de renunciar als nostres privilegis i treballar per una societat amb igualtat d’oportunitats. No ens volen traure els nostres drets, volen traure’ns els nostres privilegis. I ser iguals.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 17/7/2016)

Viatge a Avinyó

maridatge5El passat 23 de gener vaig tindre el gust de conduir un maridatge de vins i poesia. Organitzat pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent i l’editorial El Petit Editor, gaudirem de les motivacions i emocions que van dur a les germanes Roig a escriure i il·lustrar “Viatge a Avinyó, versos dibuixats” – Rosa i Manola Roig” (El Petit Editor – 2015).

L’acte va estar introduït i presentat magistralment per Vicenta Llorca. Va ser una experiència inolvidable escoltar com dos dones valentes han decidit fer front a una pena, al dolor de la pérduda de la seua gent (“seua” en el sentit més íntim i familiar) i ho han transformat en art, fent un exorcisme que ens convida, a qui ho vullga llegir, a entendre la vida com una oportunitat rere d’una altra i a enfrontar les corbes de la vida amb dolor, sí, però amb optimisme també.

Un poemari altament reconamable.

maridatge2 maridatge3 maridatge4 maridatge6 maridatge7

 

CZbtW1hWcAAYlug

 

 

El no de Grècia i els reptes per a l’economia valenciana

Grècia, amb les seues darreres eleccions que han refrendat el govern de Tsipras per dur endavant el país, és un espill on podem mirar-nos, amb les “nostres” eleccions entre autonòmiques i plesbicitàries.
Encara que al País Valencià, malgrat els exemples propers, de moment, ens continua faltant la possibilitat d’exercir cap tipus de sobirania. I no se l’espera, si atenem a les declaracions de la nostra vireina particular que s’entesta en separar, com a dicotòmiques, les necessitats socials de les persones desemparades i les soberanistes.

partenon

Les coincidències de la vida ens han dut a poder tenir, en els darrers temps, un exemple d’actualitat que ens ajude a comprendre la situació valenciana: el “no” del poble grec a la continuïtat de les mesures austericides en forma de retallades en serveis socials i sanitat; la possibilitat de resoldre el problema de la negociació estancada amb una quitança del deute públic grec basant-se, o no, en la part d’il•legitimitat que té en finançar els impagables venciments de deute públic amb més finançament; la pressió exercida pel govern grec amb la possibilitat de virar les seues relacions cap a Rússia o Xina (igual com al País Valencià podria virar la majoria sociològica cap a posicions més sobiranistes).

El cas valencià
Un dels reptes més importants del nou Consell de la Generalitat Valenciana és assegurar el futur econòmic del País Valencià, que va lligat a 4 factors: l’increment del PIB, la disminució de l’atur, la millora de la inversió de l’Estat Espanyol al nostre territori i resoldre el problema del deute públic.

-Increment del PIB i disminució de l’atur
Els dos primers, íntimament lligats, són de sentit comú i prioritat del nou govern que ja ha assegurat que arriben amb un nou model econòmic. Segons les primeres declaracions Conseller d’Economia Rafael Climent, són partidaris d’un nou model productiu al servei de les persones, prioritzant la reindustrialització ii comptant tant amb els sectors tradicionals del tèxtil, el joguet, el calçat i la ceràmica com amb l’agroalimentari, i posant èmfasi en la innovació bo i potenciant els instituts tecnològics i redirigint la construcció cap a la rehabilitació. Tot plegat prestant atenció també a la innovació i a les energies renovables (que toparan amb el marc regulatori espanyol, totalment contrari a aquest tipus d’iniciatives).

-Millora de la inversió estatal al País Valencià
El Conseller d’Hisenda, Vicent Soler, també ha manifestat ja la seua voluntat de reclamar un finançament just per al País Valencià. Però, és clar, això és de manual, va en el càrrec. És, de fet, inevitable després que, el juliol de 2014, es feren públiques les noves balances fiscals de l’Estat amb les comunitats autònomes elaborades per un equip de confiança del ministeri espanyol d’Hisenda, dirigides pel professor Angel de la Fuente, un dels economistes més crítics amb el nacionalisme perifèric. Aquestes balances situaven el País Valencià a la cua del finançament estatal. La nostra és l’única comunitat autònoma amb una renda per habitant per sota de la mitjana, i és la que rep menys aportacions de l’estat que la resta. L’expert del ministeri espanyol va qualificar el cas valencià, en la roda de premsa de presentació de les balances fiscals, com una “irregularitat”, una “desviació” del model.

Fins i tot Fabra va fer com si ho demanara. Sols cal recordar el sainet d’ara fa un any, curiosament quan es van fer públiques les balances fiscals, quan se li revoltaren els empresaris (en una reunió de totes les associacions empresarials del País Valencià: Cierval, les Cambres de Comerç valencianes, l’Associació Valenciana d’Empresaris, l’Associació Pro-AVE, la Cambra de Contratistes i FECOVAL) exigint les inversions imprescindibles i irrenunciables per al País Valencià que havien d’incloure els Pressuposos Generals de l’Estat (PGE) i, amb la intenció de fer pressió a Madrid demanaren una reunió amb el ministre d’Hisenda que Fabra es va comprometre a gestionar. El cas és que al setembre, amb aquella reunió encara pendent, s’aprovaren els pressupostos i les inversions previstes per als valencians i les valencianes caigueren un 58,9%, malgrat que l’augment de la inversió pública en Espanya va ser del 56,3%. La inversió prevista va quedar en un 6,9%, lluny del 10,40% de la població que el País Valencià representa per al conjunt de l’Estat Espanyol. Finalment al gener de 2015, es va dur a terme aquesta reunió entre empresaris valencians i ministre d’Hisenda, i aquells, ja resignats, es limitaren a mostrar el seu malestar educadament i a demanar que, si més no, s’acompliren els compromisos dels PGE d’inversió en el corredor ferroviari mediterrani. El govern d’Espanya, com a resposta, va promoure la ja coneguda com alternativa atlàntica o corredor central i va aconseguir que la Unió Europea realitzara, el juny de 2015, una dotació important en aquest projecte, que és competència directa del corredor mediterrani. I va deixar pràcticament sense dotació al programa “Connecting Europe Facility”, el tram Saragossa-Sagunt que també era demandat per la classe empresarial valenciana.

-El Deute Públic
Això pel que respecta a inversions, productives i en infraestructures però les despeses que comporten les competències “socials” transferides al govern del País Valencià (sanitat, educació i serveis socials) són la causa d’un altre dels grans problemes que cal que el nou Consell resolga: El deute públic.
Al País Valencià, les despeses en sanitat i educació suposen el 71,7% del total del pressupost de la Generalitat Valenciana. L’altra part de l’equació, els ingressos provinents de l’estat espanyol mitjançant el finançament (la balança fiscal “irregular” i “desviada” entre el País Valencià i Espanya presentada pel Ministeri), és insuficient per atendre aquestes despeses. En 2015, segons els PGE ens arribaran, dels nostres impostos, un 85,23% dels diners necessaris per fer front correctament a la sanitat i educació transferides. I la resta dels diners? S’ha de finançar amb deute públic. I com que aquesta situació no és exclusiva de 2015, sinó que es repeteix any rere any (ja es podia apreciar en les anteriors balances fiscals publicades amb dades de 2008) el deute públic, la necessitat de finançament de la Generalitat Valenciana, és una xifra impossible de pagar. La manera que l’Estat Espanyol té d’evitar la fallida del País Valencià és injectar contínuament diners mitjançant instruments financers que, excepte en 2015, venen carregats d’interessos que s’han de pagar: El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el Pla de Pagaments a Proveïdors o el Fons de Facilitat Financera. Així, el deute públic s’eternitza i els consellers d’Hisenda es veuen obligats a sotmetre’s als dictats del ministeri espanyol d’Hisenda per fer retallades en els aspectes socials, educatius i sanitaris i acomplir així el nivell de dèficit exigit i que condiciona l’arribada de diners mitjançant aquests fons.
L’esperança de l’arribada del canvi social que implica el programa polític dels partits guanyadors de les darreres eleccions que comporta la supressió del copagament a les persones discapacitades, l’obertura de menjadors escolars fins i tot a l’estiu i l’establiment d’una renda bàsica per a la ciutadania, necessita un canvi en el finançament autonòmic valencià i un replantejament del problema del deute públic amb Madrid.
Vist l’èxit d’Alberto Fabra en temes d’inversió, no sorprèn la postura reivindicativa de Ximo Puig: reclamarà una injecció d’urgència de 1.300 milions d’euros per atendre les despeses més peremptòries; farà la seua reivindicació a l’estat independentment del partit que hi governe (no vol caure en el mateix error de la submissió de Fabra al PP o al govern d’Espanya i que, sense dubte, ha pesat en el bac electoral del PP al País Valencià) i insinua una mobilització ciutadana reivindicativa al carrer que es pot fer coincidir amb el Nou d’Octubre. És conscient que mantenir l’statu quo, amb la continuïtat de l’extracció econòmica a la qual està sotmès el País Valencià i la compensació via FLA per tal d’atendre les necessitats primeres de sanitat i educació pagant directament a proveïdors, deixa captiu el territori via pressupost.

El Consell sembla que no està disposat a gestionar la frustració sinó a barallar-se pels diners que eixe canvi necessita, i és per això que es planteja com una possibilitat real una quitança del deute públic, els interessos del qual ofeguen els pressupostos.

(article, editat, publicat al número 299 de la revista LLUITA)