LLegir no és fugir

He llegit l’”informe de situació” del País Valencià, a càrrec de 13 intel·lectuals (comptant a Vicent Olmos que signa amb Gustau Muñoz la introducció al llibre) publicat per l’Editorial Afers.

El llibre acaba amb una reivindicació continguda al capítol que escriu Anna Esteve: “La literatura […] és un discurs subjectiu sobre el món i l’experiència humana que ens ajuda, com diu Todorov en el seu assaig El perill de la literatura a “descobrir dimensions desconegudes del món”, que incita a pensar i ens ajuda a viure: “Lluny de ser un simple afegit, una distracció reservada a les persones educades, permet que cadascú responga millor a la seua vocació d’ésser humà”

En clara consonància amb Fuster: “Llegir no és fugir…”

Per deformació professional em quede amb la part econòmica del llibre, i vinc a destacar molt l’assaig “Noves oportunitats per a l’economia valenciana” que escriu Ernest Reig, catedràtic d’Economia Aplicada i membre de l’ Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques.

En aquest assaig es fa un diagnòstic de la dolenta situació econòmica actual del País Valencià. En allò que fa referència al món de l’empresa destaca, en un brot d’optimisme, alguns elements que el País Valencià pot aportar en la millora econòmica: “Una natalitat empresarial més puixant que a la resta de l’Estat Espanyol, una cultura comercial i emprenedora molt estesa, una bona posició geogràfica per a activitats logístiques (pendent sempre de la construcció del Corredor Mediterrani), un sistema urbà bastant equilibrat i una estructura productiva diversificada. No enfrontar-se a curt termini a una decadència demogràfica. Creixement dels nivells educatius acompanyats d’iniciatives institucionals i la consciència, cada vegada més arrelada en el món empresarial, de la necessitat d’innovar.”

Aquestos bris d’esperança i la confiança en que els fons Next Generation de la UE actuen com un contrapoder econòmic a un sistema administratiu espanyol massa centralista i radial, sense oblidar la imprescindible solució al problema del sistema de finançament autonòmic que no beneficia per a res el nostre territori, són els que li donen la confiança a Reig per a pensar que hi ha solucions al mal crònic que des de 1985 s’ha instal·lat en el País Valencià.

Em quede també amb altres dos aspectes d’aquest llibre: Un l’optimisme majoritari que impregna els diferents capítols. Com a mostra un fragment de l’assaig “La literatura en català: un model d’esplendor” que escriu Anna Esteve: “Potser les inseguretats es tornarien fortaleses si pensem que malgrat totes aquestes circumstàncies negatives –certes, reals, innegables– la literatura catalana ha aconseguit ser en els segle XXI na literatura potent i rica com qualsevol altra”.

L’altre, ja l’he dit, la importància de l’economia en tots els aspectes que es consideren en el volum d’Afers. Des de la reivindicació de la dotació pressupostària en aspectes culturals de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, que fa Xavier Aliaga en “Una cultura sòlida i compartida: un viatge a les beceroles” a la reivindicació per un finançament just que plana, no sols en el capítol d’Ernest Reig sinó també quan Adolf Beltran escriu “Espanya en els seus laberints” o quan Xavier Aliaga atribueix a l’infrafinançament una part de la causa de no poder situar una de les institucions culturals valencianes en els deu primers llocs de l’elit cultural estatal.

També és parlar d’economia quan es fa referència a un altre tema que trobe molt interessant: El Corredor Mediterrani. Gustau Muñoz en “Compartir polítiques” escriu:

“…després de sis anys de govern del Botànic no s’ha avançat gaire. Continua sense arribar TV3 (al País Valencià), no hi ha integració a l’ Institut Ramon Llull. […] pocs passos pràctics i escasses o nul·les propostes teòriques sòlides. Amb l’excepció del Corredor Mediterrani, en termes ferroviaris, que compta amb un ferm suport del món empresarial, per raons òbvies”.

I Vicent Flor en “El país imaginat i el país real: la societat valenciana en temps d’incerteses” diu: “…l’eix mediterrani abasta des d’Andalusia fins a Catalunya […] és un important eix de trànsit terrestre, de mercaderies i també de persones.[…] cal una bona connexió ferroviària per reduir la distància entre Alacant i Girona i (també) cal una xarxa de transport metropolitana […] d’Alacant-Elx, així com millors connexions amb les comarques que estan despoblant-se”

Una lectura molt enriquidora i que dona una visió del present del País Valencià en molts dels àmbits que ens haurien de preocupar als qui l’habitem: literatura, arts escèniques, audiovisual, territori (Alacant, Espanya, Barcelona) i economia, clar.