Fortuna – Hernán Díaz (Trad.: Josefina Caball)
Si a la frase célebre “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona” li afegim “invisibilitzada i denigrada” podria ben bé ser un resum d’aquest llibre.
Aquesta és la historia de la Mildred, contada quatre voltes en les quatre parts de FORTUNA, un llibre que, en realitat, són 4 llibres: “OBLIGACIONS”, “LA MEVA VIDA”, “MEMÒRIES, RECORDS” i “FUTURS” És una dona amb una alta capacitat intel·lectual, especialment dotada per als negocis als que va accedir inicialment “gestionant”, multiplicant, la fortuna del seu marit.
“Al costat dels beneficis d’aquells anys, la fortuna Bevel original semblava esquifida”
El llibre no abandona en cap moment una mena de critica, a distints nivells segons ens trobem en cadascuna de les seues quatre parts, al sistema capitalista i a la injustícia d’enriquir-se gràcies a les desgràcies alienes. I en un moment del relat apareix una frase, com deixada caure per l’autor en boca d’un dels personatges, que reafirma el seu compromís, i el meu propi, en allò que ha de ser el món financer:
“No hi ha inversió més rendible que l’educació. Encara em guio per aquest principi i em considero un estudiant etern”
L’argument principal d’aquest llibre és la necessitat que té un magnat de les finances, forjat en la crisi del crash bursàtil del 29 als Estats Units, de transcendir la seua pròpia vida. I no troba millor manera que escriure les seues memòries que encomana a una mena de secretària personal que contracta per a l’ocasió. Aquesta secretària entén ràpidament que aquesta biografia que està construint s’emmarca dins el grapat d’autobiografies de gent com Benjamin Franklin, Ulysses S. Grant, Andrew Carnegie, Theodore Roosvelt, Calvin Carlige o, com no, Henry Ford. I sentència que:
“ell, com cadascun d’aquells homes, […] creien que mereixien fer-se sentir, que les seves paraules s’havien de sentir, que s’havia de sentir el relat de la seva vida impecable. I ho deien amb una seguretat infrangible”
Però no és realment aquest el llibre que hem llegit en acabar “Fortuna”. En veritat assistim a la revelació de la personalitat ocultada de la seu dona, primer sota un mantell de locura, després d’altruisme consort i finalment revelada amb la transcripció dels diaris escrits per la mateixa Mildred en primera persona. On es mostra, en dos breus moments de lucidesa, mordaç i clara al respecte del seu marit i d’ella mateixa:
“Ell es va adonar que no podria perpetuar el mite que s’anava formant al seu voltant sense la meua ajuda”
I, uns dies després, ja amb la visió propera del seu final, sense tantes prevencions:
“Se sentia castrat, em va dir una vegada”
Una lectura que és un joc d’espills on hi trobem les distintes versions dels mateixos fets i que, en acabar-lo, fa ganes de tornar a començar sabent el que sabem quan hem arribat al final. De ben segur que si fora una pel·lícula, ningú la veuria menys de dos vegades.
Acabe amb un agraïment a la meua llibretera de capçalera, Eva de FanSet, que es va preocupar de que aquest llibre arribara a les meues mans dins la campanya #sentimlesllibreries, en principi de part d’una amiga invisible que em va fer dedicatòria i tot. Encara que, igual que llegint “Fortuna”, em queda el dubte, que en el fons és una certesa, de si no va ser ella qui va triar el títol que m’arribaria i la dedicatòria que l’acompanyaria.