TÒQUIO BLUES – Haruki Murakami (Trad.: Albert Nolla)
Quan li demanes consell a una amiga a propòsit de quin llibre llegir corres el perill que t’aconselle un bon llibre. “Llig Tòquio Blues” em va dir. I m’ha encantat.
Bàsicament Tòquio Blues és una història d’amor dels anys seixanta entre adolescents japonesos, bé adolescents transitant cap a l’edat adulta. D’entrada, i així va ser durant molts anys, amb aquesta sinopsi el llibre es va quedar en la llista de pendents. Però la meua amiga em coneix i amb eixa premissa em vaig capbussar en la història. Genial!
Vaig llegir el llibre els dies aquells en els que estava d’actualitat per les xarxes socials la problemàtica de les malalties mentals a propòsit d’una desafortunada intervenció d’un diputat al Congreso de los Diputados i no va poder ser un entorn més propici per entendre millor a Naoko, Kizuki, Reiko, Hatsumi o Nagasawa. Perquè inclús aquest, que se’ns presenta com a “normal”, deixa entreveure un problema mental. I és que una de les premisses de l’autor vindria a ser que no (sols) es pot jutjar una persona per la seua estabilitat i control de l’entorn, perquè això, en definitiva tampoc ens aporta la plenitud que busquem en aquest món.
“Tots (vull dir tant les persones més normals com les que no ho som tant) som éssers humans imperfectes que vivim en un món imperfecte. No vivim mesurant constantment les línies i els angles amb regles i transportadors, ni seguint un registre tan precís com el d’un compte bancari, ¿oi que no?”
Els personatges ens mostren, amb els seus condicionants mentals, els anhels que qualsevol jove, o adult, japonès o no, pot sentir. Són sentiments, emocions i comportaments universals que no et deixen indiferent. El protagonista, per exemple, no entén com li poden passar les coses que li estan passant. És allò del ‘perquè a mi?’ que també em pensat nosaltres alguna vegada, no?
“Estic confús. No em vull justificar, però em sembla que sempre he viscut sent sincer amb tothom, sense enganyar ningú. Sempre he anat amb compte de no fer mal als altres. No entenc com, malgrat els meus escrúpols, em puc trobar en un laberint com aquest.”
Un altre aspecte que em va sorprendre del llibre és la seua reivindicació de la vessant formadora de les persones. Allò d’ajudar a créixer el talent que orbita al teu voltant, essent conscient de les teues limitacions i al temps del teu potencial ajudant la resta a fer servit les seues capacitats.
“—Tinc molta més paciència amb els altres que no pas amb mi mateixa, i sé veure més les qualitats dels altres que no pas les meves. Sóc així, com una esca. Però ja m’està bé. No em fa res. M’estimo més ser una esca de primera que no pas un llumí de segona.”
La història m’ha encantat, ja ho heu llegit més a dalt, però és que hi ha multitud de cites que faria pròpies. Us deixe una amb la que, perfectament, podria acabar qualsevol dels meus llibres:
“Si alguna de les coses que he escrit t’ha molestat et demano perdó. Tal com he dit abans, sóc molt més imperfecta del que et puguis imaginar.”
Per si voleu saber més, i no teniu por a que us avancen la història, he trobat aquesta ressenya molt més complida que la meua:
