LLegir no és fugir

Publicar la “llista de la vergonya” ha fet que reflexione
sobre el compromís i la responsabilitat. No he estat sol, clar. En quan algunes
víctimes (aquelles persones que són propietàries dels llibres) han vist publicats
en el meu bloc llibres que pensaven perduts… d’una banda s’han alegrat, no de
retrobar-los (no els he tornat) sino de localitzar-los. I d’altra han insistit,
vehements de nou, com quan em recomaren els llibres, en que els llegira. No els
puc defraudar.

He pensat
en un ordre cronològic, total qui em va deixar “Júlia” ja el dona per perdut,
de fet un dia em va dir, mentre em deixava un altre llibre (és reincident) que
se l’havia tornat a comprar. Li agradava massa per no tindre’l a la seua biblioteca i havia
fet promesa de no demanar-me’l fins que no el llegira. Crec que vol que el comentem i
tot. O siga que igual li té esperar un altre més. En canvi qui em va deixar el
de l’erizo (La elegancia del erizo. Muriel Barbery. Seix Barral / Biblioteca Formentor)
no em coneix tant. Encara té massa bon concepte de mi, de la meua formalitat i
de la meua responsabilitat. El que volia dir abans: per no defraudar-la (again) me l’he llegit i li
l’he tornat. Així no quede tan mal…

I qué tal
el llibre? Direu… Doncs mira, no se. Lento. Al principi, molt lento. Quina descripció de personatges,
quin enrrotllar-se pel coll amb Tolstoi, amb l’existencialisme, amb la
gramàtica (la gramàtica!), amb la cultura oriental (el manga, els haikú,
Yasujiro Ozú) I tot des d’una porteria d’un edifici de francessos rics… un punt
de vista un poc inversemblant (increïble), però clar això quasi no s’hauria de
criticar, ès la gràcia del llibre: com una persona de classe baixa pot accedir
a totes aquestes referències. La
Barbery ens fa una revelació sorprenent: les biblioteques
públiques estan ahí, al nostre abast… per fer de nosaltres (també dels qui
formem part de la classe treballadora) persones cultes.

Però bé, i sense ànim
de destapar, massa, el final. Al remat es tracta d’una història d’amor impossible interclassista.
I no acaba bé. Clar.

La darrera intervenció del govern de l’Estat en el tema
de la crisi econòmica, feta totalment en clau política i encarada a batre al PP
en cadascuna de les seues declaracions, l’he llegida al diari CincoDias que
reproduïa una entrevista feta per Puntoradio a José Blanco. Les seues
declaracions volien fer l’efecte d’un bàlsam curador que esmortira el dolor de
les ferides que la fallida, perdó el concurs de creditors, d’una de les
inmobiliàries més importants de l’Estat està provocant en l’imaginari social.
Veure la caiguda d’una de les empreses que han estat bandera del progrés
econòmic de l’estat no pot deixar d’impactar a ningú. Ni els qui estan a favor
d’aquest sistema ni els qui n’estem en contra. I més quan alguns de nosaltres sospitem
que no serà la darrera.

Amb aquesta pressumpció s’ha obert un fals debat: cal que
l’estat ajude les pobres empreses en dificultats? Sí. Rotundament. Articulant
línies de prèstecs blans per a comprar
maquinària, facilitant inversions per modernitzar les empreses (productives o
de serveis), incentivant el canvi de contractació de treballadors i
treballadores amb fórmules que permeten augmentar la productivitat i al mateix
temps deixen més temps per a l’oci, el temps lliure o la família. El govern, i
l’oposició majoritària, però, han llegit la resposta d’una altra forma: “Hay que ayudar a las inmobiliarias con
dificultades” . Carai, que no era això. Senyors, i senyores, del govern. No recorden vostés quan la cosa
anava bé? Fa un anyet? Hi havia donacions desinteressades de les inmobiliàries
a la societat civil? Es multiplicaven les fundacions i els patronats d’empreses
en foment de la cultura o de l’oci? S’invertia amb recursos propis a
modernitzar les empreses? Es capitalitzaven els beneficis, creant reserves,
exagerats en previsió que, algun dia, llunyà o no, la cosa canviara i anara
mal?

La societat liberal, i si no li pregunteu a Xavier Sala
que ens dóna sovint lliçons de les bonheures
del sistema capitalista sense regulació estatal de cap tipus (ni impostos tan
sols!) té la gràcia que és partidària de quedar-se els beneficis per als
gestors dels guanys (membres del consell d’aministració, gerents, alts
directius, grans propietàris,…) i
socialitzar, entre tots i totes, les pèrdues.

Sabeu on estaria la gràcia? Doncs que com la mesura
estrella del govern serà comprar el sol a les inmobiliàries amb dificultats per
promoure vivenda protegida, doncs que es comprara al preu que figuren als
balanços que s’han maquillat (valorant a la baixa els actius) per afavorir el
concurs de creditors, o pagant el preu que figure a les escriptures de compra
dels solars… on comprador i venedor oblidaren, convenientment, reflectir els
diners negres que hi circul·laren. Això seria una mena de justícia liberal, no?

18 de juliol: Un dia de vaga
de mirar Telecinco

M’ha arribat aquest
correu:

La
cadena de televisió Telecinco s’ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va
presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid.

Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que
consisteix a no mirar Telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho.

Podria ser una
protesta més contra l’espanyolisme cultural… Però trobe que una vaga “de no
mirar Telecinco” no és factible, fins a quan voleu que dure la vaga? Al remat
faran algun programa interessant i què farem? No el mirarem? O el mirarem
d’amagadetes? Amb vergonya? Però, els hem de fer mal. I si ens organitzem? Per què no quedem un dia i
n’armem una grossa? Per exemple, aclarim un dia de no mirar Telecinco. Això els
faria mal? Probablement no, econòmicament no. Però deixaria emprempta. Pot ser una forma de dir-los que no, que per aquí
no. Als de Telecinco i als del manifest. No oblidem que no anem contra la
televisió, contra un mitjà de comunicació, que això fa lleig i feixista, sinó
que anem contra determinats comportaments anticatalans d’una empresa. Ni més ni
menys.

I quin dia us vindira bé? Un divendres? El divendres 18 de juliol? Bona
data, eh? Identifiquem comportaments i fem palés el nostre rebuig. No a la
imposició de l’espanyol, volem ser un poble lliure, volem viure en català!

El 18 de Juliol no mireu Telecinco.

He
rebut la invitació als actes commemoratius del XV premi de literatura eròtica
que organitza la
Mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida. Hi ha
(dimecres 25 de juny) un Recital musicofotogràfic de poemes de dones “Eròtiques
i despentinades”, hi ha (dijous 26 de juny) la presentació del llibre “Pell de
pruna” de Joan Olivares, guanyador de l’edició de l’any passat i exposició
d’il·lustracions (les del llibre) de Jordi Albinyana i, finalment, hi ha l’acte
de concessió del premi d’enguany (divendres 27 de juny, a les 20.00h a
l’Auditori “Luis Peiró” de Montaverner).

És
sorprenent la distància que hi ha entre la producció de literatura eròtica al
nostre país, en la nostra llengua (català vull dir) i l’escasesa de premis de
literatura eròtica que se’n convoquen: UN. Aquest. Un poc desproporcionat, no?
Que no hi ha lectors i/o lectores? Sí. Que no hi ha gent que n’escriga? Sí,
centenars. Que tinc els ulls cremats de vore a la pantalla de l’ordinador com
la gent expressa a internet les seues ganes de divertir-se amb les més diverses
històries. A mode d’exemple us posse dos blocs (www.lucreciadeborja.blogspot.com i www.la-cuca-al-cau.blogspot.com)
i d’ahí ja podeu tirar d’enllaços i no us ho acabareu, no.

Un concurs literari com aquest és necessari, s’ha de mantindre, no sols pel
número d’obres presentades (enguany una vintena) que el número pot ser variable
però la qualitat sempre es bona. De fet Bromera publica sempre l’obra guanyadora (és part
del premi) i el llibre es ven, o siga que es llig. Clar.

La
cultura de dretes, amb l’excusa de la decència, fa temps que persegueix aquesta
convocatòria, per suprimir-la. I com amb un atac frontal tindria més
resistència de la que voldria doncs va buidant-se de contingut any rere any. Es
retalla el pressupost i els tècnics de la Mancomunitat fan
malabarismes econòmics: un any es suprimeix l’espectacle, un altre es canvia el
sopar per un refrigeri,… buidar de glamour un premi de literatura eròtica és una
manera molt sibilina d’acabar amb ell. D’ahí a qualificar-lo de pornogràfic i a
la gent que li fem costat de pervertits hi ha un pas! Estem atents i esperem
amb ànsia la convocatòria de l’any que ve. (I enhorabona a la persona
guanyadora d’enguany i ànim als participants que no han guanyat, que continuen
practicant!)

Dissabte passat em vaig
trobar amb les taules petitòries de donatius per (en contra de la malaltia de)
al càncer…

A vosaltres també us passa que sempre vesqueu
dones allà? Però no dones qualsevol
sino “lo milloret” del poble: La dona de l’alcalde del poble quan l’alcalde és
un home, la dona del regidor de torn, la junta directiva de les Tyrius, les
dones d’empresaris insignes del poble,… Fa una olor rància tot allò, no?

Vull dir: ¿Si hi ha
empresàries per què no estan demanant elles també? Perquè estaran treballant. I
per què no estan els seus marits?… Si hi ha alcaldessa per què no hi vesquem
al seu home demanant?

I després l’enganxina eixa
patètica que et possen, que és com una senyal per a que no et molesten la resta
de la seua reala que està escampada per tot el poble… I la categoria de
recompenses que et donen (si dones un bitllet et donen un banderí per al cotxe,
si unes monedes sols el sals-conduït per passetjar tranquil·lament pel teu
poble), tot jerarquitzat en funció dels diners: tanto tienes, tanto vales…

És com si una volta a
l’any la “classe alta” del poble, però la seua part femenina, porgara els seus
pecats demanant per als necessitats. I ens recordara a la resta dels mortals
que elles estan allà demanant perquè són millors que tú. Per què anem a vore…
qui les convoca? A algú/na de vosaltres us han convidat alguna volta a
participar en la campanya? Com ens han de convidar…? Si no formem part del
seu món, si no saben que existim fins que no ens veuen passar pel carrer, eixe
dia, i ens demanen la monedeta.

M’entren
ganes de passar de llarg, de no donar-los els meus vint cèntims, de fer com si
no les havera vist… igual que fan elles amb mi la resta de l’any.