Arxiu de la categoria: d'intriga

ELS MISTERIS DE PARIS – Edgar Allan Poe (Trad.: Ramon Cohen)

Paris_Poe

Aquest llibre, amb pròleg i traducció de Ramon Cohen, és un recull de tres relats de Poe (“Els crims del carrer de la Morgue”, “El misteri de Marie Rogêt” i “La carta robada”) que tenen dos elements comuns: l’investigador Dupin i Paris. Encara que per ser estricte caldria dir que l’assassinat de la perfumista del segon relat l’autor el situa a Paris però narra uns fets ocorreguts a Nova York.

La llicència de Poe en aquest segon relat és comprensible doncs el que volia era dotar d’identitat a un personatge que venia de crear en “Els crims del carrer de la Morgue”, que se n’adia tant al cas de l’assassinat de Nova York que per adreçar-lo tan sols havia de canviar-lo d’escenari. Perquè un dels mèrits de Poe, i que es ve a reivindicar en aquest recull, és la creació de l’arquetip d’investigador deductiu, pare de Sherlock, Lupin, Poirot, Rouletabille i d’altres que estan ja al nostre imaginari detectivesc literari.

El primer dels relats es construeix com un joc de nivells on, després de la preceptiva presentació del personatge de Dupin i el seu alter-ego de qui no sabrem el nom, comença amb un exemple de la lògica deductiva que usa el protagonista per “endevinar” els pensaments del seu company. I una vegada superat aquest, si més no pels personatges, es posa en marxa la mateixa metodologia d’anàlisi dels fets, càlcul d’hipòtesis possibles i raonament deductiu que porten a la resolució d’un doble assassinat en Paris.

Llegint l’hàbil resolució que fa Poe dels casos trobe inevitable recordar la idea central de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman: davant un problema, un enigma, la nostra ment ens fa llençar-nos de cap a la solució més fàcil, més comuna i acceptable segons els nostres prejudicis i la nostra capacitat intel·lectual. Comportament atribuït per Poe al cos de policia de Paris i al seu prefecte i que fa impossible que aquella gent, sense la intervenció de Dupin, siga capaç de resoldre els crims.

Crida l’atenció com han canviat les coses en allò referent a la comunicació interpersonal. En aquests relats Poe ens parla de com ho feien a la seua època: s’assabentaven de les notícies pels diaris, els quals publicaven edicions vespertines del diari en qüestió per si era necessari actualitzar-les, s’escrivien cartes entre persones residents a la mateixa ciutat per poder comunicar-se,… No deixa de ser inevitable, en el meu cas, pensar en els nous lectors i si fora capaç de fer-los llegir aquest llibre si entendrien res de tot això i quant de temps hauria de dedicar a explicar-los les diferencies amb els actuals Discord, WhastApp, Telegram i Twitter. Tot un repte per a la dinamització de la lectura.

(Pot ser siga casualitat, però ha volgut la fortuna que el llibre que he triat per llegir aquestos dies que venim de celebrar els 50 Premis Octubre ha estat editat per Eliseu Climent, el 1998. Encara que és més fàcil provocar les casualitats, quan estats tota una vida amb la teua cultura…)

PENSAR RÁPIDO, PENSAR DESPACIO – Daniel Kahneman

Acabe de llegir aquest extens i dens  però molt interessant i recomanable assaig sobre les decisions, sobre la psicologia de les decisions i com el nostre cervell ens “enganya” per pensar ràpid i, no sempre, decidir bé.

 

El llibre comença amb unes premisses imprescindibles per entendre el plantejament marc de tot ell: que les desviacions del pensament ens porten a una reflexió ràpida i, sovint,  a una conclusió errònia.

La primera: Existeix, en cada persona, un sistema (sistema 1) d’anàlisi ràpid, emocional, reptilià, que decideix sempre recolzant-se  en la intuïció i l’experiència acumulada i un altre (sistema 2) més metòdic i analític, que es basa en dades i càlculs complexos per arribar a prendre una decisió.

A partir d’ací el llibre de Kahneman es desenvolupa identificant altres desviacions del pensament que confonen la ment i que són la font d’alimentació del Sistema 1. Entre d’altres destacaria la llei dels petits números, el prendre en consideració sols el que tenim a l’abast conegut com la regla WYSIATI (what you see is all there is), la fal·làcia de la planificació que influenciada per l’optimisme, la ignorància de la competència i l’excés de confiança deriva en la fal·làcia de la planificació que porta al fracàs, els marcs de referència (les ancores) o, en un altre sentit, tot allò que el Sistema 2, amb poques ganes de treballar segons una personificació que en fa l’autor, no deixa prendre prou en consideració temes elementals com la taxa base, la regressió a la mitja, el considerar que vivim en un mon imperfecte o que el valor material de les coses no és un valor absolut sinó que varia en funció del punt de partida, patrimonial, de cada persona.

A destacar la part de la robotització de les decisions. Bé, és una exageració parlar així però en els temps que corren que la nostra notorietat en xarxes socials depèn d’un algoritme i és també una fórmula matemàtica la que ens recomana música en les app del mòbil no podem negar que la sistematització de les decisions els va resulten més fàcils de calcular a les màquines que a les persones, i una de les recomanacions del llibre va en aquest sentit:

“Sempre que siga possible substituir el judici humà per una fórmula, al menys hem de considerar aquesta possibilitat”

En el sector financer Kahneman és un autor molt respectat i estudiat, no de vades és la portada del mes de novembre de la revista “financieros” i ens parla de les pors i motivacions dels inversors a l’hora de prendre decisions. No sempre ho fan des d’un punt de vista fred i metòdic. I conèixer l’estudi de Kahneman ens pot ajudar a entendre millor la naturalesa humana i els seus mecanismes de decisió.

En definitiva, una lectura molt interessant que no renega de la intuïció com a eina per a prendre decisions però que ens posa en alerta sobre totes les desviacions que la nostra ment pot agafar en un moment determinat per decidir ràpid i, evitant una feina que requereix més esforç, decidir mal.

Un mundo de tres ceros – Muhammad Yunus

He llegit el llibre de Muhammad Yunus. Ha estat una lectura molt inspiradora, m’ha fet reflexionar molt i l’he trobat molt interessant.

No puc deixar d’associar les “empreses socials” de les que es parla al llibre a les “nostres” cooperatives ajudant a identificar-me més en tot l’espèrit del llibre.

He vist la diversitat del “món Yunus” (fundacions, centres d’estudis associats a universitats, el Banc Grameen (encara que la situació actual del banc és la que és),… i m’encantaria formar part d’aquest món. Supose que, per a una persona entusiasta com jo, és una reacció “normal”  després de llegir-lo.

El Grameen Bank és una organització dedicada a la concessió de microcrèdits que fou fundat a Bangla Desh el 1976 per Muhammad Yunus. L’organització i el seu fundador foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau de 2006 pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

El funcionament del banc és senzill. Grups de cinc persones reben diners en préstec, amb molt pocs requisits, però el grup sencer perd la possibilitat de nous crèdits si un d’ells no aconsegueix cancel·lar la seva part. Això crea incentius econòmics per tal que el grup actuï de forma responsable, fent que el banc resulti econòmicament viable.

La majoria de clients del banc són dones i més del noranta per cent dels crèdits són retornats.

Us convide a la seua lectura i, si no teniu temps, mireu el Sant Google una estoneta, es fa adictiu tot el que hi ha publicat al voltant d’una idea tan simple (i tan complexa al mateix temps) com el de la inclusió financera per a les persones desfavorides.

Al voltant del “model Yunus” hi ha opinions de gent experta, visceralment en contra:

Entrevista al sociólogo Carlos Gómez Gil, autor de “El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo”

 

Y efusivament a favor:

Muhammad Yunus: por qué es tan polémica la propuesta del ganador del Nobel de crear bancos para ricos y para pobres
Redacción-BBC News

 

 

Emocionat amb Picasso

Els passats 1 i 2 de març, la que era la meua escola, la que és la meua escola: el Víctor Oroval de Carcaixent, va representar “Emocionant amb Picasso”.

Picasso fou l’artista més important del segle XX. Va revolucionar la pintura i va obrir nous camins expressius. Poques persones del seu temps aconseguiren el que ell va aconseguir: en l’actualitat s’ha descobert que va pintar 45.000 obres. Tenia una vitalitat increïble, era com un volcà en erupció.

Un espectacle multidisciplinar de dansa, música, teatre i declamació que va omplir amb 400 persones, els dos dies, el Magatzem.

I és que de menut ja li agradava pintar, el seu pare era mestre de dibuix i amb 10 anys ja era capaç de dibuixar qualsevol objecte amb gran realisme. Es quedava bocabadat veient com pintaven els mestres i entre els 13 i 19 anys es va dedicar a formar-se com a pintor. Va estar a Barcelona, després a Madrid i en tornar a Barcelona, en 1900, tan sols amb 19 anys, va fer la seua primera exposició.

En l’espectacle aparegueren xiquets i xiquetes de tota l’escola, des del cicle d’infantil fins a l’últim de primària.

L’any següent va viatjar a Paris, allí naixien tots els moviments pictòrics, però la vida allí era molt dura. Fruit dels primers anys és el quadre L’habitació blava. És un dels primers de l’època blava, on es veu la tristesa del pintor, la fam i misèria que passava. En ell veiem referents pictòrics de Van Gogh com és el llit, les flors i el pòster de L’habitació blava.

En l’aspecte musical cap ressaltar la composició Pierrot i l’Arlequí de l’exalumne, pare d’alumne i músic Daniel Vidal, obra creada expressament per a l’ocasió.

Amb el quadre Els tres músics, Picasso es consolida en el moviment cubista i comença el seu triomf. És un trencament radical amb tots els estils pictòrics del moment. Els personatges es veuen de perfil i de front al mateix temps. Enrere queden els anys dolents i la misèria que va passar quan no tenia ni per a menjar i havia de pintar quadres per taure uns diners.

També es van implicar entitats com l’Associació Pictòrica de Carcaixent i persones com Agustí Oliver, professional de la música, mestre de música i director de la banda infantil de la Lira i Casino Carcaixentí, pare d’exalumnes del centre. Per la seua banda el professorat va fer sessions per treballar i crear nous poemes amb l’alumnat de la mà d’Anna Ballester, experta en animació lectora i poesia.

Picasso també és famós per altres aspectes de la seua vida distints de la seua creació artística. La relació amb les nombroses dones a les quals va voler va ser una de les seues grans inspiracions. Part de la seua obra està dedicada a elles, a les seues dones: Fernande Olivier, Eva Goel, Olga koklowa, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jaqueline Roque… Les senyoretes d’Avinyó.

Dona davant l’espill: Sabeu qui és ella? Una de les seues amants! Marie-Thérèse Walter. Amb ella va tindre una filla, Maya. Però va tindre altres fills més: Paul, Claude I Paloma.

Va ser inestimable la participació de Blanca Casterà, també exalumna i ara professora de dansa i coreògrafa, que va coordinar tot l’espectacle.

Altres dels motius que també caracteritzen Picasso són els coloms. Ja des de menut el fascinaven. I és que un dia va pintar un quadre, amb tan sols 10 anys, on apareixien dues colomes, i de sobte una li va desaparèixer! On estava? Des d’aquell moment, ell sempre anava buscant la colometa que havia perdut. La trobarà en algun moment de la seua vida?

Les famílies de l’alumnat van col·laborar ajudant en el vestuari des de casa i animant xiquets i xiquetes a participar d’aquesta increïble experiència artística i pedagògica.

A més de pintor era escultor, il·lustrador de llibres, ceramista i gravador, i fins i tot va escriure obres de teatre i llibres de poemes, va dissenyar vestuaris per a ballets, i el quadre que ara veureu és el teló que es va gastar per a un dels actes del ballet modernista Le train Bleue.

Tot el claustre es va emocionar des del moment en què la mestra Loles de la Asunción va plantejar els fonaments d’un projecte realment il·lusionant.

Picasso té molts amics, gent important de l’època: cineastes, directors de ballet, escriptors, actors i músics com Manuel de Falla, Stravinsky… Amb el quadre Guitalla i mandolina volem recordar la relació que va tindre amb tots ells.

A les representacions van estar convidades les autoritats educatives locals (que donaren totes les facilitats per a l’ús de l’espai públic i emblemàtic que és el Magatzem) i autonòmiques així com les persones voluntàries dels grups interactius que l’escola té en funcionament des de fa dos anys i les diverses AMPA dels centres públics de Carcaixent.

Amb 63 anys, Picasso s’afilia al partit Comunista i la República Espanyola el fa director del museu del Prado. En abril de 1937, l’aviació alemanya bombardeja un poble del país Basc, Guernica. Pablo es troba a Paris. Durant 45 minuts el poble és bombardejat. Quin horror! Commocionat per totes les notícies que li arriben a Paris sobre la Guerra Civil Espanyola, Picasso pinta eixe drama en un enorme mural que va mostrar en l’exposició Universal de Paris. Picasso es nega al fet que el quadre viatge a Espanya mentre no hi haja democràcia. El quadre és converteix en un símbol a nivell mundial.

Ens troben a l’any 1945, Picasso encara continua buscant aquell colom que de menut havia perdut. No el troba per cap lloc. S’havia acabat la II Guerra Mundial, i era un artista molt cotitzat. Aleshores li encareguen que dissenye el cartell per al Congrés de la Pau.

I sabeu que va dibuixar? Un colom! Per fi va trobar allò que tants anys li va costar trobar!

Des d’aquell moment, quan imaginem la pau, moltes persones de segur que tenim a la nostra imaginació el colom de la Pau de Picasso. És un dels símbols universals de la Pau.

Fins ací la breu crònica descriptiva del que va ser la cosa, acompanyada dels textos que es pogueren escoltar al llarg de la representació a mode de guió. Ara us voldria fer tres reflexions.

Tota aquesta feinassa va ser encapçalada i va recaure fonamentalment sobre les esquenes de mestres del nostre centre. I no es tractava d’una activitat inclosa dins la programació “habitual” de les escoles com la Trobada d’Escoles en Valencià, el Carnestoltes ni l’espectacle de fi de curs. Es tractava d’una activitat, i una feina extra, a banda de totes aquestes. Que a més a més o s’han realitzat o es van a realitzar igualment. Un 10 per a l’esforç d’aquest cos docent que s’ha fet càrrec de tota l’organització.

Rellegint els meus paràgrafs inicials haureu vist la diversitat de gent que hi va participar. La cosa va anar, ja fa temps que anem, més enllà del típic binomi famílies-mestres. L’escola Víctor Oroval de Carcaixent és ara una Comunitat d’Aprenentatge en construcció i més enllà de les transformacions més cridaneres, com l’impressionant mural exterior que ara identifica la nostra escola des de l’avinguda de l’Apotecari Bodí, ha estat capaç d’aglutinar persones de fora de l’escola afins al projecte. L’escola s’està obrint al barri i a la societat de Carcaixent en general, creixent i agafant una volada difícilment imaginable en altres moments, mirant cap al futur i l’educació de qualitat.

I és que no sols eduquem les famílies i els mestres, la societat de la informació i l’entorn també educa. És el moment de fer passes endavant, obrir i traspassar els murs per formar futurs ciutadans crítics, sensibles, capaços de prendre decisions que seran consensuades i no imposades.

En aquest sentit no vull que penseu que la docència, la pedagogia, se’n ressenteix. El Víctor Oroval serà el proper curs un centre plurilingüe avançat segons la nova classificació d’escoles que ha fet la Conselleria d’Educació, ja que comptem amb un reforç en llengua estrangera (anglès) i tot això sense renunciar al nostre ADN (de sobra conegut) de defensa i ús pràctic del valencià en l’ensenyament. A més a més, es tracta d’un centre amb molt bones pràctiques, que any rere any van consolidant-se.

Un gust formar part d’aquesta Comunitat d’Aprenentatge que és el Víctor Oroval, i que persones com les meues mestres impulsen cada dia. I és que clar, la llavor que es va sembrar, segur que tindrà molts bons fruits en un futur pròxim. I no serà sols per la tasca que fem les famílies, sinó perquè tenim la sort de poder participar en l’educació dels nostres fills, portant-los a una escola com el Víctor Oroval de Carcaixent.

Publicat a La Veu del País Valencià el 7/3/17

‘Mansplaining’ per a homes

Des que vaig veure (sóc fill cultural de les imatges en sèries i pel·lícules, a més dels llibres) aquella escena en la películ·la biogràfica de Malcolm X on una estudiant rossa, blanca i d’ulls blaus es precipitava a Malcolm X i al seu sèquit d’homes negres, que avançaven decidits, i on Malcolm rebutjava, cruelment, l’oferiment de la xicota per a participar de la seua lluita antiracista, m’he preguntat si tot ha de ser així o si hi ha matisos en l’activisme cívic i social.

Els darrers assassinats masclistes de dones a l’Estat espanyol han catalitzat la lluita feminista i l’han portat a la primera plana de l’actualitat. Les protestes contra aquestos assassinats són la punta de l’iceberg d’un comportament masclista generalitzat a la nostra societat. Perquè, quan un home mata una dona, és la culminació d’una situació de dominació masculina continuada amb menyspreu per la dona. I aqueixa situació es construeix. No apareix els primers dies de festeig entre una parella heterosexual, ni el dia que la mata.

I la societat, la part de la societat que formem el conjunt d’homes privilegiats sobre les dones, és qui construeix aquesta situació de dominació. Com a exemple podem citar allò de “Per a quan el dia de l’home?” que sempre repeteixen els homes que se senten amenaçats per una reivindicació anual (anual!) que fan les dones. Mireu la foto 18 d’aquesta recopilació en què els picos indiquen quan es tuiteja més aquesta frase:  tot just quan les feministes reivindiquen el dia de la dona (març) i el dia contra la violència masclista (novembre). Els homes reaccionen quan se’ls trau un privilegi, quan les dones reivindiquen el seu lloc a la societat, el dret de la dona treballadora i el dret a no ser assassinades. L’home veu amenaçada la seua posició de dominació. Ningú dirà que el contingut ideològic de la fal·làcia “ni masclisme ni feminisme, igualtat” porta a un assassinat, però no seré jo qui el vexe lliure de tota responsabilitat. El feminisme treballa per la igualtat i no es pot criminalitzar posant-lo al mateix nivell que el masclisme. Això és un micromasclisme, una part més de la base de la piràmide feminicida.

I què podem fer nosaltres, homes, al respecte? Com diu l’inspirador article “Una carta abierta a los hombres (feministas)” d’Alexander Ceciliasson: callar i quedar-nos al costat.

Sabeu què és el ‘Mansplaining’? És aprofitar la posició dominant que tenim com a homes per a imposar-nos sobre les dones. El terme prové de Rebecca Solnit una escriptora a qui un home va intentar explicar un llibre que havia escrit ella! Podeu consultar aquesta guia, amb un toc d’humor, (de vegades els drames cal prendre-se’ls amb humor) on es parla del tema.

Com a home feminista trobe encertat, encara que difícil, adoptar la postura que proposa Ceciliasson al seu article. Sóc un home postulador i sempre em costa estar callat, però hem de començar a reconèixer (ací la meua dosi de ‘mansplaining’ per a homes) que, de vegades, haurem de callar. Si la dona a qui tenim al costat sap més que nosaltres, per experiència, coneixements o per les dos coses, hauríem d’escoltar i reforçar els seus arguments; ni tan sols matisar-los. Perquè, així, el que farem, també, és donar-li la importància justa a allò que ens està transmetent, precisament, perquè ve d’una dona que és subjecte d’experiència i de coneixements, més que nosaltres en ambdós casos.

Respecte al “sentem-nos” encara ens costarà més de fer, la tendència natural no és sols a voler semblar superiors a les dones sinó a fer-ho de manera instintiva. Seguint amb reforços visuals, us recomane aquest breu vídeo del Facebook.

Nosaltres no hem de donar res a les dones, sols hem de renunciar als nostres privilegis i treballar per una societat amb igualtat d’oportunitats. No ens volen traure els nostres drets, volen traure’ns els nostres privilegis. I ser iguals.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 17/7/2016)

Viatge a Avinyó

maridatge5El passat 23 de gener vaig tindre el gust de conduir un maridatge de vins i poesia. Organitzat pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent i l’editorial El Petit Editor, gaudirem de les motivacions i emocions que van dur a les germanes Roig a escriure i il·lustrar “Viatge a Avinyó, versos dibuixats” – Rosa i Manola Roig” (El Petit Editor – 2015).

L’acte va estar introduït i presentat magistralment per Vicenta Llorca. Va ser una experiència inolvidable escoltar com dos dones valentes han decidit fer front a una pena, al dolor de la pérduda de la seua gent (“seua” en el sentit més íntim i familiar) i ho han transformat en art, fent un exorcisme que ens convida, a qui ho vullga llegir, a entendre la vida com una oportunitat rere d’una altra i a enfrontar les corbes de la vida amb dolor, sí, però amb optimisme també.

Un poemari altament reconamable.

maridatge2 maridatge3 maridatge4 maridatge6 maridatge7

 

CZbtW1hWcAAYlug

 

 

CLASH OF CLANS A CASA MEUA

 

CoC

 Tinc dos fills, els diré “Espanya” i  “Països Catalans” per preservar la seua privacitat.

Ara els tenim a casa amb un joc de moda entre gent de la seua edat: Clash of Clans, que es juga sobre dispositius mòbils (ordinador, smartphones o tauletes) i que consisteix a construir una ciutat i dotar-la de serveis (Ajuntament, castell, sistemes d’avituallament i de generació de riquesa, sistemes de defensa i infraestructures, etc) i progressar amb ella. El cas és que el joc es desvia de les bondats dels plantejaments inicials introduint el factor “exèrcit” que li permet al gestor d’una ciutat fer-la créixer més ràpidament dirigint saquejos cap a altres ciutats i repatriant diners i recursos. Els meus fills li han donat una volteta al joc: Espanya, que és més gran i forta, domina el joc i ha convençut a Països Catalans que s’instal·le l’aplicació del joc en un altre dels dispositius mòbils de casa, s’organitze una altra ciutat, que la faça progressar… i quan Espanya la veu “bé´” de recursos l’ataca, la saqueja i s’emporta els recursos de Països Catalans a Espanya. Després intenta convèncer-la  que “es cosa del joc” i que ha d’intentar tornar a progressar i crear riquesa, encara que siga amb menys recursos (els que li acaba de detraure Espanya) i quan Països Catalans, submís i confiat amb Espanya, li fa cas es troba amb un nou saqueig. Això de moment està durant i està permetent a Espanya fer créixer la seua ciutat mentre Països Catalans veu com la seua no alça el cap i tot el que pot fer és administrar els pocs recursos que li deixa Espanya per fer anar, de mala manera, la seua. (la ciutat una vegada dotada d’infraestructures necessita recursos com els que Espanya li lleva periòdicament).

Espanya està veient com el cabreig de Països Catalans és directament proporcional als saquejos que li fa, però tanmateix  no veu que la intensitat de la indignació de Països Catalans siga tanta com per tallar la relació. I així es manté l’status quo. El cas és que la situació no pot durar molt més així. Jo que vull fer d’observador imparcial, atenc les protestes de Països Catalans però el veig amb poca voluntat de canviar les coses, al cap i a la fi una i altra vegada es deixa seduir per les explicacions d’Espanya i continua gestionant com sempre: generant recursos i sent víctima d’Espanya.

Jo pènse, i així li ho explique a Espanya, que el dia que Països Catalans entenga que trencar amb aquest joc, no amb aquesta dinàmica de joc, sinó amb el joc: protestar enèrgicament contra l’espoli, trencar la baralla, desinstal·lar l’aplicació i buscar un altre joc on Espanya i Països Catalans juguen cadascú amb els recursos propis i es dediquen a jocs més cooperatius i “de compartir” , se li acabarà l’avantatge.

I arribar a aquesta nova situació de futur, vista la personalitat i les diverses manifestacions tímides i més bé lúdiques fins ara de Països Catalans, potser està més a prop del que tots pensem. Però tot depèn de l’actitud de Països Catalans: si vol superar el tema de les protestes més bé folklòriques i inofensives per a Espanya i es posa ferm, per exemple establint un pla per assolir la independència que necessita per evitar el saqueig de recursos i que ja fa temps que reclama. Ara, de moment, la cosa va a un ritme que a Espanya no li preocupa massa I a mi em té un poc decebut. M’agradaria que Països Catalans accelerara les coses fent més visible la seua voluntat ferma de no deixar-se explotar per Espanya.

Youtube i l’educació de les criatures

 

youtube i criatures

Fa uns dies he recordat una conversa amb mon pare. Fa mil anys (jo en tindria 8 o 9), estava assegut a terra als seus peus, ell, a la cadira; miràvem els dos la TV, les notícies. I el presentador va dir: “ara van a veure unes imatges de la violació d’una dona, gravades en una pel·lícula que no ha tingut escrúpols a incloure aquesta escena”.  I jo vaig pensar: “mira, vaig a veure què és violar una dona”. I aleshores, en un microsegon, mon pare em va aventar un “David, ves a jugar a un altre lloc, i no tornes fins que jo t’ho diga”. Jo, obedient, me’n vaig anar.

Mon pare, peó-collidor del camp, sense estudis de cap classe, m’estava educant. Quan em va donar permís vaig tornar als seus peus a seguir mirant les altres notícies.

He recordat aquesta conversa amb mon pare després de llegir l’article “Violència y Sexo en el videoclip” de Juanjo Payá, publicat al diari Levante-EMV el  15-12-14. I és que l’article parla de com alguns dels videoclips actuals inclouen dosis excessives, a criteri de l’autor de l’article, de sexe i violència, tant en la lletra de les cançons:

Tú te apoderas de mis sentidos cuando me miras,

cuando me tocas yo comienso a temblar

Un beso tuyo es como mi medisina,

Llévame al sielo a volar

com en les imatges de balls i coreografies.

L’article se centra primer en dir que tot aquest contingut està fora de cap tipus de control ni censura (mala cosa, per a ell, si no hi ha censura) i a l’abast de qualsevol. De les nostres criatures, també.

Després parla de com els i les mestres actuals no estan “al dia” d’aquestos continguts. L’article pren com a base una tesi doctoral sobre la violència, el masclisme, el sexisme, el culte al cos i l’ostentació dels diners, i l’autor de la tesi alerta que hi ha una “bretxa intergeneracional” entre alumnes i professorat. com alertant-nos de l’apocalipsi que se’ns acosta amb la nostra xicalla, donat que els i les docents no estan “al dia” i la “doble cara” d’artistes com Shakira, que col·labora amb Unicef i realitza també “calientes apariciones en la música”… Com si ser sensual i eròtic estiguera barallat amb ser una bona persona.

I torne a recordar a mon pare.

No recorde els meus mestres (que n’he tingut molts i molt bons), en aquest aspecte de la meua vida (canviant el Youtube i la PlayStation per la TV de l’època), recorde als meus pares indicant-me els continguts que podia veure i els que no.

I es que l’escola i l’institut ensenyen, però “educar”, educa la família.

Sibérie m’était contée (9/20) Si loin de toi

9-Si loin de toi

Hui és el 6é aniversari de Renat, la data és una de les casualitats que ens va oferir l’adopció. Recorde, en els moments finals del judici d’atorgament de la seua custòdia, com la jutge ens va oferir canviar la seua data de naixement als registres (costums un poc estanlinistes que encara queden per allà supose, perquè no puc concebre com canviar en un registre la data de naixement d’una persona) i com estava de content de que el meu nou fill havera nascut un 11 de Setembre. Per a “ells”, el dia 11 era, és, “el dia de les Torres” però ja s’ho faran, cadascú té els seus referents i el meu és, des de fa temps, la independència de la meua nació. Així que educadament, la traductora va dir que no, que eixe dia bo, sense estridències, per no fer-se notar i sense mostrar el petit moment d’alegria.

D’aquells dies també recorde les dormides amb ell. Eixes dormides eren un dels somnis recurrents que tenia des de casa: ell tan lluny i pensava que un dia el tindria tan a prop. Van ser poques, quan va ser possible fugirem d’allà. I és que malgrat les comoditats que ens oferia la civilització a Moscú (s’agraia la calefacció d’una habitació climatitzada amb una temperatura exterior de 0 graus) les ganes de tornar a casa eren immenses. A la nit dormiem tots a un llit, com per por a que s’escapara i allà, com diu Manu Chao, jo dormia despert, mirant-lo i sense acabar de creure’m que tot estava a punt d’acabar.

Però malgrat l’experiencia de la paternitat no tenia jo molt clar que la cosa no acabava ahí, sino que començava. Començava un camí amb ell que, per sort no serà com el de “La Carretera” de Cormac McCarthy perquè no se si passariem de la primera corba en una situació com aquella, un camí que no se on ens durà però que pinta bé, molt bé. Perquè tot està per fer i tot és possible.

M’agrada imaginar aquell 11 de Setembre de 2008 a un paritori de Sibèria, no estava allà però aquell dia començàrem a caminar junts.

Si loin de toi…Je te joue

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Ce soir je dors pres de toi

dans la meme chambre

sous le meme toit

ce soir je dors reveillé

l’esprit dehors je t’entrevoie..

ce soir je dors près de toi

comme à chaque fois

je ne m’y fais pas…

Si loin de toi mon amour

Si loin de toi X2

ce soir je dors pres de toi

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Si loin de toi mon amour

Si loin de toi X2

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…