JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS – Joan-Lluís Lluís
Fa uns mesos vaig llençar una enquesta per xarxes socials demanant a les meues amistats que em recomanaren lectures per a 2022. Una d’aquelles personetes, il·lustrada, culta i amb molt bon gust literari, em va parlar d’aquest llibre. I les deus han volgut que mentre repassava la història d’Ovidi, la seua producció poètica, la incidència dels seus escrits en la política de la Roma del segle I dC. i el seu desterrament a Tomis…, per a preparar una cosa professional basada en els consells per als nouvinguts en això de l’amor que conté “L’Art d’enamorar”, li arribara el torn a “Junil” que és una història que sense Ovidi no tindria sentit.
“Junil a les terres dels bàrbars” és la història d’un viatge, un viatge iniciàtic que conformarà el caràcter de la nostra protagonista, Junil, i arribarà a moldejar el d’alguns dels seus acompanyants adults: “[…] no deus saber fins a quin punt has canviat. No tenies pèl i ara ets tan pelut com qualsevol home d’aquesta colla… Tenies la pell blanca i tova, ara la tens cremada i dura… Tenies panxa i sotabarba i ara… fins i tot la mirada t’ha canviat… I estàs enamorat i des de que ho estàs camines diferent, sembles un guerrer…”. Com en qualsevol viatge no sols els elements, el clima, t’afecten. Sobretot és la companyia la que et fa canviar més profundament.
El llibre té tres parts. En la primera se’ns descriu la vida anterior de Junil. El seu origen, la formació incipient del seu caràcter, la seua determinació i com, perfectament conscient de les seues conseqüències, pren les decisions que ha de prendre per assegurar-se el futur que s’ha imaginat per a ella mateixa. La segona part és el viatge pròpiament dit, la història on llevat d’un “vers” intencionadament avorrit que diu: “…i davant seu, dia rere dia, els paisatges s’obren, s’ofereixen o resisteixen per acabar conduint a d’altres paisatges que també s’obren, s’ofereixen o es resisteixen” és tota una entretinguda aventura on la colla inicial de Junil s’enfronta a diversos fets que els posa a prova i, sempre optimista l’autor, en resulten vencedors d’aquelles entropessades i més forts si cap. El final del llibre és l’arribada a destinació de la colla. La destinació de Junil, que no de la resta del grup, on ens trobem també un desenllaç sorprenent en una novel·la amb un personatge amb una història tan coneguda, o no, com Ovidi.
Un llibre que, com bé va intuir l’amiga que me’l va recomanar, m’ha agradat molt. D’aquells que et costa soltar per fer altres coses perquè vols saber com continua la història. Un llibre amb algunes referències al fet de contar històries. Com el poema de Milicià que recorre tota la segona part del llibre, el paper dels copistes, el narrador oral d’històries que els protagonistes es troben en una de les seus accidentades parades i la potent imatge de l’escola improvisada que empodera al grup. Per no parlar-ne del trencament de la quarta paret que en alguna ocasió ens fa l’autor: “La ment d’Ovidi s’omple de silenci. Millor no afegir-hi res i tancar el capítol”.
No us conte l’original final, trobe que ja us he contat massa. Si teniu ocasió, incorporeu aquest llibre a la pila de llibres pendents de llegir.
Us deixe una entrevista amb l’autor i una altra crítica, d’un lector no tan satisfet com jo però és el que té apassionar-se llegint, o no.
https://www.eltemps.cat/article/15075/entrevista-joan-lluis-lluis