FUNDACIÓ – Isaac Asimov (Trad.: Octavi Gil Pujol)

General

Us còpie un fragment del llibre que estic llegint, del capítol ELS PRÍNCEPS COMERCIANTS (Hober Mallow va ser el primer dels prínceps comerciants que van governar la Fundació). És el monòleg de Mallow que escolta el seu camarada, parla del l’estratègia de la Fundació, comandada per ell mateixa, en la seua guerra contra el planeta veí Korell que els amenaça amb les armes facilitades per l’Imperi Galàctic.

Us propose un exercici: substituiu Korell pel cor d’Europa + aquell país que està al seu confí, la Fundació per Rússia, l’energia nuclear pel gas i l’Imperi per… l’Imperi.

 

“Penseu que fins ara el poder del comerç ha estat completament infravalorat. […] El comerç té el poder suficient, i de sobres! Simplifiquem-ho: Korell està en guerra amb nosaltres, i , consegüentment el nostre comerç amb ells s’ha interromput. Ara bé, i fixeu-vos que estic simplificant, el últims anys Korell cada vegada ha basat més la seua economia en les tècniques nuclears que hi hem introduït nosaltres mateixos i que només nosaltres podem continuar subministrant-los [a un preu que faça la seua industria competitiva]. Què creieu que passarà quan els petits generadors nuclears comencin a fallar i els aparells comencin a quedar fora de servei l’un rere l’altre?

Els electrodomèstics petits seran els primers. Al cap de mig any d’aquest estancament, els ganivets nuclears deixaran de funcionar. Els començaran a fallar els forns. Les rentadores ja no els faran net. Els termòstats de casa els fallaran en un fred dia d’hivern. Què passarà llavors?

[…]

La gent envía els fills a cabassos cap a unes morts horribles, embotits en naus espacials atrotinades La gent suporta els bombardejos enemics encara que això impliqui viure a base de pa ranci i aigua bruta en coves enfonsades a mig quilòmetre de profunditat. Però resulta molt més difícil suportar petites incomoditats quotidianes quan el furor patriòtic del perill imminent no fa acte de presencia. Perquè no serà més que un estancament. Als seua ccarrers no hi haurà morts, ni bombardejos, ni batalles.

Només hi haurà un ganivet que no talla, un forn que no escalfa i una casa que es congela a l’hivern. No seran més que molèsties, i la gent es queixarà.

El que m’espere que passe és crear un rum-rum d’insatisfacció i de reclamació que posteriorment s’estendrà a col·lectius més importants: Els productors, els propietaris de les fabriques, els industrials de Korell.

Quan hagen passat dos anys d’estancament, les màquines de les fabriques començaran a fallar l’una rere l’altra. Aquestes industries, que s’hauran modernitzat de la primera a l’última amb la nostra tecnologia nuclear, s’arruïnaran en un tres i no res. Les industries pesants es quedaran sense ni un xavo en massa, propietàries de res més que d’una pila de ferralla inservible.

Aquesta guerra és una batalla entre els dos sistemes, entre l’Imperi i la Fundació, entre el gran i el petit. Per conquerir ells els subornen amb naus immenses i armament que no tenen cap mena d’impacte econòmic. Nosaltres, en canvi, els subornem amb aparells menuts, aparells que no serveixen per fer la guerra, però que són vitals per a la prosperitat i el benefici econòmic.

Un rei, o un comdor, es quedarà les naus i les armes i fins i tot es llançarà a la batalla. Els governants arbitraris de tota la historia han bescanviat el benestar dels seus súbdits pel que ells consideren l’honor, la glòria i la conquesta. Però les coses importants continuen sent les més senzilles, i el comdor sucumbirà davant la depressió econòmica que engolirà tot Korell d’aquí a dos o tres anys.

El control econòmic ha pres el camí de l’èxit. I, parafrasejant aquell epígraf de Salvor Hardin que tan tus agrada, és un canó atòmic ben senzill que no apunta cap als dos costats. Si Korell prospera amb el nostre comerç, també ho fem nosaltres. Si les fabriques korellianes fan fallida sense el nostre comerç i la prosperitat del món s’esfuma amb l’aïllament comercial, les nostres fabriques igualment faran fallida i la nostra prosperitat s’esfumarà.”

 

EPÍLEG (apòcrif):

“-Això vol dir que ens convertireu en un planeta de comerciants i prínceps comerciants.

-Ja ho som, amic, ja ho som”

 

Per a mi és inevitable intuir  a les prestatgeries dels assessors de Putin la novel·la d’Asimov. I espere que sorgisca alguna figura de latituds ben allunyades del conflicte, digues-li Gustavo Petro o López Obrador, que ens porte a la solució del conflicte amb una negociació de la pau com la que Hober Mallow va imaginar per al seu conflicte.

LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS – David Foenkinos (Trad.: Mercè Ubach)

General

SINÒPSI:  Una parella formada per un escriptor sense gaire èxit i una editora amb aspiracions localitzen un manuscrit del que pronostiquen va a ser un èxit en la França literària de l’època, no tant per la seua qualitat sinó per la història que hi ha al darrere.

Un bibliotecari de Crozon, una xicoteta ciutat bretona de 7.500 habitants, còpia a un americà, la idea de crear a la biblioteca local una secció de llibres rebutjats. I allà és on la literària parella protagonista troba un manuscrit amb qualitat suficient per desentonar amb la resta de manuscrits, ser publicable i arribar a ser un best-seller.

En el moment del descobriment tant la persona que signa el manuscrit com el bibliotecari són, oportunament, morts i això permet organitzar a l’editorial de Delphine, la nostra editora amb aspiracions, una molt gran i molt bona operació de màrqueting promocionant aquest manuscrit ara ja convertit en llibre.

Sense acabar-se del tot el hype del llibre entra en escena un periodista literari en decadència professional, i personal, que posa en qüestió l’autoria del manuscrit i fussa entre l’entorn de la família i de Crozon buscant respostes a una troballa tan casualment exitosa.

El final del llibre es pot dir que és previsible, encara que com a lector es manté l’esperança d’un canvi de les circumstàncies que no arriben a donar-se. Però, no content amb aquest final Foenkinos ens regala un epíleg impagable amb un final alternatiu que, pot ser, els entesos en l’intricat món editorial, haurien intuït moltes pàgines enrere.

 

OPINIÓ: Un llibre molt recomanable, he tingut una lectura molt fluida. M’ha agradat l’explicació del món interior que hi ha al darrere de la publicació d’un llibre. S’hi parla dels processos intrínsecs de l’edició. De la cerca de “bon” material a publicar, de com s’ha de convèncer un consell assessor a una editorial, de com organitzar una campanya de màrqueting, de com d’important és la relació amb els mitjans de comunicació…

Trobe un encert presentar la història com una enquête detectivesca on no hi ha cadàver, bé hi ha dos, però no hi ha assassinat ni assassí que buscar. On la investigació es dirigeix cap a l’autoria del manuscrit i que aprofita per fer una radiografia, amb resultat prou més negre que blanc, de les relacions de parella dels personatges.

 

CURIOSITAT_1: Les notes al peu. En aquest llibre tenen una doble funció, la primera és l’habitual: ampliar informació sobre un fragment del text, aclarint el motiu d’alguna traducció feta o donant dades que contextualitzen el fragment. Però en d’altres l’autor busca trencar la “quarta paret” i s’adreça al lector directament amb reflexions personals com “No hi ha ningú que sigui mai entès, i naturalment els escriptors tampoc. Vagaregen per reialmes d’emocions fràgils, i gairebé no s’entenen ni ells mateixos”.

CURIOSITAT_2: Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que a la contraportada, a mode de reclam, hi apareix una breu ressenya que una lectora (Alexandra) ha deixat en Amazon fr. Sense dubte, un signe dels temps…

CÓMO FRACASAR EN CASI TODO Y AÚN ASÍ TRIUNFAR – Scott Adams

General

El problema de ser un lector habitual de la literatura d’auto ajuda professional és que segons incorpores “hores de vol” en llegint-les vas esgotant les novetats. Són les sorpreses en el tractament del text,  l’interès per l’autor o una bona recomanació el que et porta a llegir un nou títol. En aquest cas el llibre venia ben recomanat per una amiga, lectora també d’aquesta literatura, i l’autor, el creador de Dilbert, era interessant.

De les “lliçons” que ens vol aportar el llibre jo n’he identificat una que no m’apanya , tres que ja coneixia i dos que, per sentit comú, ja sabia. La que no m’apanya és un imperceptible flirteig amb l’Església de la Cienciologia, poca cosa, 150 paraules, que usa com a punt de referència d’altres reflexions que, per a mi, fa que perden validesa. Ara bé, com es sol dir la llibertat de religió és un dels drets humans i no seré jo qui invalide tot un llibre per un dels seus paràgrafs.

Les lliçons que ja coneixia, però que trobe molt interessants i recomane aprofundir en elles,  són les que parlen de:

  • Els 7 hàbits de la gent altament efectiva, de S. Covey,
  • De buscar la millora a través d’un sistema i no de metes (part central del llibre “Atomic Habits” publicat en posterioritat a aquest de Scott Adams, amb la qual cosa es podria dir que va ser inspirador, en part, d’aquell.)
  • Una referència a la psicologia com a eina imprescindible per a assolir l’èxit, fent especial menció als esbiaixos de la ment per a portar-nos a sol·lucions incorrectes. Que és l’essència de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman

Les dos que són de sentit comú són les que et recomanen una vida sana amb una bona dieta i fer exercici.

Tornant a dalt: recomanaria aquest llibre? No se; si eres una persona assídua a aquesta literatura… no, t’aportarà poques coses noves. Si comences en aquest món és un llibre entretingut i que fa algunes aportacions molt interessants.

Quines? Aquelles que parla de la sort. No estaria ben resumit però vindria a ser un aforisme tipus “la bona sort és la que et fas” i que parla de desenvolupar les habilitats per a les que estem més qualificats i practicar diverses disciplines que ens ajuden a eixamplar la nostra base d’actuació. Una altra podria ser buscar patrons en la vida, considerant els humans com a “robots humits” que responen (quasi) sempre de manera similar a determinats “inputs”  i que t’ajuden a trobar abans la felicitat que si vas experimentant sense criteri. Per finalitzar l’autor també ens parla d’usar els errors com aprenentatges, més enllà de la manida “una crisi es pot veure com una oportunitat”, en cada cosa que no ix bé es poden aprendre moltes coses. Eixa pot ser, siga una de les claus d’aquest llibre.

EL PODER DEL PERRO – Don Winslow

General

El llibre de Don Winslow forma part d’una trilogia (amb “El Cártel” i “La Frontera”) que ens parla sobre la “guerra” dels Estats Units contra el tràfic de droga provinent de, o que passa per, Mèxic.

La història de “El poder del perro” ens porta des de 1975 fins a 2004 amb els intents, infructuosos, de parar el fluxe de la droga que arriba als Estats Units. Començant a llegir ens situem, obviant l’impactant pròleg, en 1975 quan es transforma el paper dels càrtels de la droga a Mèxic de cultivadors d’amapola i exportadors d’heroïna a transportadors de la cocaïna colombiana.

“La Federación abandonó el negocio de cultivar droga y lo cambió por el negocio del transporte. Lo mexicanos reciben el cargamento de coca de los colombianos, lo transportan a zonas de almacenamiento cercanas a la frontera y lo trasladan a pisos francos de Estados Unidos donde los colombianos recuperan su coca y los mexicanos cobran por kilo transportado”

Com tots els bons llibres té una lectura polièdrica, on ens podem quedar en les parts d’acció, d’investigació, de com els prínceps construeixen el seu imperi de la delinqüència a costa de derrocar el seu propi rei i n’actualitzen els mecanismes delictius (El “Tio” Barrera contra Don Pedro i després Adán contra el seu “Tio”), de les motivacions dels personatges per enfrontar una vida determinada per la violència o de les tècniques usades en les investigacions:

Una relación con un soplón es como una relación con el sexo opuesto. Flirteas, seduces, tientas. Les haces regalos, les dices cuanto los necesitas, no puedes vivir sin ellos. Y si se acuetan contigo, no lo cuentas, sobre todo a los chicos de los vestuarios. Almenos, hasta cerrar el trato, y cuando ya lo sabe todo el mundo, el asunto suele haber terminado

Plana per tot el llibre un fatalisme i una sensació de no poder avançar en la lluita contra el tràfic de drogues, contra la violència imperant en eixe món, en un inevitable desenllaç en forma de mort que de vegades deixa en un segon pla les decisions que els personatges puguen prendre. Hi ha qui és prostituta i els consells que rep són de com gestionar el seu paper de puta, no de provar a eixir d’eixe món:

“Aléjate de la droga, no dejes que te jodan la cabeza. Sobre todo, ahorra dinero. Podrás ganar dinero entre diezyi doce años, siempre que te cuides. A tope. Después, la decadencia. Así que deberás acucumular acciones, bonos fondos de inversión. Bienes raíces. Te pondré en contacto con mi asesor financiero”

La història és també un recorregut per totes les guerres brutes que els Estats Units han mamprés al llarg del globus, sobre tot en sudamèrica. Les operacions, campanyes de guerra encoberta adreçada contra civils, “Fénix”, “Cóndor” o “Niebla Roja” que armaren grups de paramilitars, quan la intervenció directa de l’exèrcit americà no era acceptable, i que es van recolzar en els governs corruptes que aprofitaren la guerra contra la droga per fer una purga contra la dissidència:

[La operación Niebla Roja” consistía en organizar la limpieza de guerrilleros, comunistas, líderes sindicales, agitadores, toda esa basura, mediante la implantación de campos de entrenamiento militarizados repartidos por toda Colombia. […] Además de a los comunistas, la limpieza se hizo extensiva a mucha otra gente: niños de la calle, homosexuales, drogadictos, alcohólicos,…”

Hi ha un aspecte interessant en la història i és l’actualització dels actors en el teatre del  tràfic de droga. Cap al final del llibre, en l’època més propera a la nostra, el càrtel mexicà de delinqüents es vol modernitzar i deslligar-se de la seua dependència colombiana. La nova parella de ball que trien és una que fa la impressió que sempre ha estat ahí, esperant la seua oportunitat sense que se n’adonàrem fins ara i que té la seua pròpia agenda oculta:

“Los chinos, no solo está construyendo instalaciones en los puertos de San Pedro y Long Beach, también las está construyendo en Panamá. Y comprando enormes extensiones de tierra a lo largo del canal, […] a horcajadas sobre las dos insurgencias izquierdistas emergentes de Centroamerica: la guerra de las FARC en Colombia y la insurrección zapatista en el sur de México. Que los norteamericanos se ocupen por una vez de su propio hemisferio. Que se preocupen más de los apuros de Panamá que de eso llamado Taiwán.”

Llegiu-lo, enganxa malgrat que deixa un cert desassossec en acabar-lo.

JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS – Joan-Lluís Lluís

General

Fa uns mesos vaig llençar una enquesta per xarxes socials demanant a les meues amistats que em recomanaren lectures per a 2022. Una d’aquelles personetes, il·lustrada, culta i amb molt bon gust literari, em va parlar d’aquest llibre. I les deus han volgut que mentre repassava la història d’Ovidi, la seua producció poètica, la incidència dels seus escrits en la política de la Roma del segle I dC. i el seu desterrament a Tomis…, per a preparar una cosa professional basada en els consells per als nouvinguts en això de l’amor que conté “L’Art d’enamorar”, li arribara el torn a “Junil” que és una història que sense Ovidi no tindria sentit.

“Junil a les terres dels bàrbars” és la història d’un viatge, un viatge iniciàtic que conformarà el caràcter de la nostra protagonista, Junil, i arribarà a moldejar el d’alguns dels seus acompanyants adults: “[…] no deus saber fins a quin punt has canviat. No tenies pèl i ara ets tan pelut com qualsevol home d’aquesta colla… Tenies la pell blanca i tova, ara la tens cremada i dura… Tenies panxa i sotabarba i ara… fins i tot la mirada t’ha canviat… I estàs enamorat i des de que ho estàs camines diferent, sembles un guerrer…”. Com en qualsevol viatge no sols els elements, el clima, t’afecten. Sobretot és la companyia la que et fa canviar més profundament.

El llibre té tres parts. En la primera se’ns descriu la vida anterior de Junil. El seu origen, la formació incipient del seu caràcter, la seua determinació i com, perfectament conscient de les seues conseqüències, pren les decisions que ha de prendre per assegurar-se el futur que s’ha imaginat per a ella mateixa. La segona part és el viatge pròpiament dit, la història on llevat d’un “vers” intencionadament avorrit que diu: “…i davant seu, dia rere dia, els paisatges s’obren, s’ofereixen o resisteixen per acabar conduint a d’altres paisatges que també s’obren, s’ofereixen o es resisteixen” és tota una entretinguda aventura on la colla inicial de Junil s’enfronta a diversos fets que els posa a prova i, sempre optimista l’autor, en resulten vencedors d’aquelles entropessades i més forts si cap. El final del llibre és l’arribada a destinació de la colla. La destinació de Junil, que no de la resta del grup, on ens trobem també un desenllaç sorprenent en una novel·la amb un personatge amb una història tan coneguda, o no, com Ovidi.

Un llibre que, com bé va intuir l’amiga que me’l va recomanar, m’ha agradat molt. D’aquells que et costa soltar per fer altres coses perquè vols saber com continua la història. Un llibre amb algunes referències al fet de contar històries. Com el poema de Milicià que recorre tota la segona part del llibre, el paper dels copistes, el narrador oral d’històries que els protagonistes es troben en una de les seus accidentades parades i la potent imatge de l’escola improvisada que empodera al grup. Per no parlar-ne del trencament de la quarta paret que en alguna ocasió ens fa l’autor: “La ment d’Ovidi s’omple de silenci. Millor no afegir-hi res i tancar el capítol”.

No us conte l’original final, trobe que ja us he contat massa. Si teniu ocasió, incorporeu aquest llibre a la pila de llibres pendents de llegir.

Us deixe una entrevista amb l’autor i una altra crítica, d’un lector no tan satisfet com jo però és el que té apassionar-se llegint, o no.

https://www.eltemps.cat/article/15075/entrevista-joan-lluis-lluis

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/aventura-fundacional-joan-lluis-lluis-publica-junil-terres-dels-barbars_1_4103478.html

 

PAÍS VALENCIÀ. PRESENT I FUTUR – Gustau Muñoz, Vicent Olmos (eds)

General

He llegit l’”informe de situació” del País Valencià, a càrrec de 13 intel·lectuals (comptant a Vicent Olmos que signa amb Gustau Muñoz la introducció al llibre) publicat per l’Editorial Afers.

El llibre acaba amb una reivindicació continguda al capítol que escriu Anna Esteve: “La literatura […] és un discurs subjectiu sobre el món i l’experiència humana que ens ajuda, com diu Todorov en el seu assaig El perill de la literatura a “descobrir dimensions desconegudes del món”, que incita a pensar i ens ajuda a viure: “Lluny de ser un simple afegit, una distracció reservada a les persones educades, permet que cadascú responga millor a la seua vocació d’ésser humà”

En clara consonància amb Fuster: “Llegir no és fugir…”

Per deformació professional em quede amb la part econòmica del llibre, i vinc a destacar molt l’assaig “Noves oportunitats per a l’economia valenciana” que escriu Ernest Reig, catedràtic d’Economia Aplicada i membre de l’ Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques.

En aquest assaig es fa un diagnòstic de la dolenta situació econòmica actual del País Valencià. En allò que fa referència al món de l’empresa destaca, en un brot d’optimisme, alguns elements que el País Valencià pot aportar en la millora econòmica: “Una natalitat empresarial més puixant que a la resta de l’Estat Espanyol, una cultura comercial i emprenedora molt estesa, una bona posició geogràfica per a activitats logístiques (pendent sempre de la construcció del Corredor Mediterrani), un sistema urbà bastant equilibrat i una estructura productiva diversificada. No enfrontar-se a curt termini a una decadència demogràfica. Creixement dels nivells educatius acompanyats d’iniciatives institucionals i la consciència, cada vegada més arrelada en el món empresarial, de la necessitat d’innovar.”

Aquestos bris d’esperança i la confiança en que els fons Next Generation de la UE actuen com un contrapoder econòmic a un sistema administratiu espanyol massa centralista i radial, sense oblidar la imprescindible solució al problema del sistema de finançament autonòmic que no beneficia per a res el nostre territori, són els que li donen la confiança a Reig per a pensar que hi ha solucions al mal crònic que des de 1985 s’ha instal·lat en el País Valencià.

Em quede també amb altres dos aspectes d’aquest llibre: Un l’optimisme majoritari que impregna els diferents capítols. Com a mostra un fragment de l’assaig “La literatura en català: un model d’esplendor” que escriu Anna Esteve: “Potser les inseguretats es tornarien fortaleses si pensem que malgrat totes aquestes circumstàncies negatives –certes, reals, innegables– la literatura catalana ha aconseguit ser en els segle XXI na literatura potent i rica com qualsevol altra”.

L’altre, ja l’he dit, la importància de l’economia en tots els aspectes que es consideren en el volum d’Afers. Des de la reivindicació de la dotació pressupostària en aspectes culturals de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, que fa Xavier Aliaga en “Una cultura sòlida i compartida: un viatge a les beceroles” a la reivindicació per un finançament just que plana, no sols en el capítol d’Ernest Reig sinó també quan Adolf Beltran escriu “Espanya en els seus laberints” o quan Xavier Aliaga atribueix a l’infrafinançament una part de la causa de no poder situar una de les institucions culturals valencianes en els deu primers llocs de l’elit cultural estatal.

També és parlar d’economia quan es fa referència a un altre tema que trobe molt interessant: El Corredor Mediterrani. Gustau Muñoz en “Compartir polítiques” escriu:

“…després de sis anys de govern del Botànic no s’ha avançat gaire. Continua sense arribar TV3 (al País Valencià), no hi ha integració a l’ Institut Ramon Llull. […] pocs passos pràctics i escasses o nul·les propostes teòriques sòlides. Amb l’excepció del Corredor Mediterrani, en termes ferroviaris, que compta amb un ferm suport del món empresarial, per raons òbvies”.

I Vicent Flor en “El país imaginat i el país real: la societat valenciana en temps d’incerteses” diu: “…l’eix mediterrani abasta des d’Andalusia fins a Catalunya […] és un important eix de trànsit terrestre, de mercaderies i també de persones.[…] cal una bona connexió ferroviària per reduir la distància entre Alacant i Girona i (també) cal una xarxa de transport metropolitana […] d’Alacant-Elx, així com millors connexions amb les comarques que estan despoblant-se”

Una lectura molt enriquidora i que dona una visió del present del País Valencià en molts dels àmbits que ens haurien de preocupar als qui l’habitem: literatura, arts escèniques, audiovisual, territori (Alacant, Espanya, Barcelona) i economia, clar.

HABITOS ATÓMICOS – James Clear

General

El llibre és un manual de modelatge de la personalitat a partir de xicotets esforços que, aplicats de manera continua, tindran un resultat exponencial.

Com molts llibres d’auto-ajuda comença amb la història personal de superació de l’autor. De com va superar una lesió que el va apartar del beisbol professional però el va ajudar a ser un super-vendes. I alimenta cada capítol amb un exemple real que il·lustra el contingut i fa la lectura molt entretinguda.

Tot el procés d’adquisició dels nous hàbits parteix d’un procés “de dins cap a fora”. L’autor ens adverteix que cal canviar/definir la nostra identitat (la que volem adquirir amb els nous hàbits), decidir el procés mitjançant el qual ho aconseguirem i establir els resultats que volem obtindre.

A l’hora d’adquirir un nou hàbit l’autor ens defineix el cicle dels hàbits que consisteix en partir la conducta en quatre fases la fase de motivació advertint-nos que si no s’acompleix una d’elles la conducta que iniciem no es convertirà en un hàbit. Les quatre pases són:

 

SENYAL – ANHEL – RESPOSTA – RECOMPENSA

 

La senyal desencadena l’anhel, l’anhel motiva l’obtenció d’una resposta i la resposta en brinda una recompensa. I així s’assegura la repetició de la conducta per convertir-la en un hàbit.

A partir d’ahí James Clear estableix quatre lleis de formació d’hàbits que ens portaran a moldejar la nostra personalitat i també ens dona una ajuda per eliminar hàbits que no ens van a ajudar mitjançant la inversió d’aquestes mateixes quatre lleis:

 

1a Llei Fer-ho obvi /Fer-ho invisible

2a Llei Fer-ho Atractiu / Fer-ho Poc atractiu

3a Llei Fer-ho Senzill / Fer-ho Difícil

4a Llei Fer-ho Satisfactori / Insatisfactori

 

Hi ha dos capítols que m’han agradat especialment.  El Cap 8 “Com aconseguir que un hàbit siga irresistible.” on parla de la química de l’amor amb tot allò de la dopamina, la feiletilamina, l’oxitocina i les endorfines que ajuden les nostres neurones per a repetir conductes i convertir-les en hàbits i el Cap 18 “La veritat sobre el talent. (Quan la genètica importa i quan no)”. Que trenca un mite sobre la genètica: Que no és tant que ens condiciona a allò que estem predestinats a ser sinó que ens determina en quins ambients podem arribar a destacar millor. Un xicotet canvi de paradigma sobre la millor forma d’aconseguir els nostres objectius, com podria ser triar l’àmbit correcte per desenvolupar les nostres capacitats.

Un llibre recomanable, el títol del qual ens pot dur a confusió amb aquell famós “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” però després de llegir-lo es pot dir no té a veure, més enllà de les inevitables referències comunes.

CICLE DE TERRAMAR – Ursula K. Le Guin (Trad. Blanca Busquets)

General

Que J.K. Rowling no havera escrit “Harry Potter” sense que el cicle de Terramar havera estat escrit ja s’ha dit. Que jo ho haja descobert ara és imperdonable. Si podeu, a vosaltres que no us pase igual. El millor homenatge que li podem fer a K. Le Guin és llegir-la i reivindicar-la. (“Hi ha tant per llegir que triar és com trair.“)

 UN MAG DE TERRAMAR

 

Un jove descobreix que té poders latents, un vell bruixot l’acull després de perdre els seus pares i l’envia a una escola de mags. Allà fa amistat amb algun alumne, topa amb d’altres, és objecte de menyspreu pel seu origen humil,… S’enfronta a una força obscura i sobrenatural però sobreviu gràcies als seus poders que no sap controlar. Rep una cura d’humilitat, estudia, es forma, maura i continua la búsqueda d’aquella força obscura a la que no va vèncer i que l’atormenta contínuament.

 

Ursula va explicar que volia fer un llibre juvenil, contant com havera pogut ser la joventut de Merlí o Gandalf però sense l’èpica violenta de les batalles artúriques ni la guerra contra els deformes trolls de Mordor. Com un jove pren consciència del seu poder, de la seua personalitat, i s’hi enfronta amb l’ajuda d’amics i mestres.

LES TOMBES D’ATUAN

 

Una xiqueta (atenció a ella: va a ser un personatge important a la saga d’ací a dos llibres) és segrestada per una ordre religiosa a causa que va néixer el mateix dia que va morir l’anterior suma sacerdotessa de l’ordre. És traslladada a un recinte on hi ha monuments funeraris i un immens laberint que el recorre i amaga, com no, un tresor. Un mag el profana i la nova summa sacerdotessa li s’enfronta. Perills humans, i no tan humans, els acacen mentre ella sofreix una desil·lusió religiosa.

 

En aquesta història Úrsula li dona el protagonisme a una dona per primera vegada. Les Tombes… es pot dir que és la primera història en la que la dona té un paper preeminent i gens supeditat a una figura masculina. El mag i ella comparteixen angoixes, aprenentatges (altra volta l’Esparver ha d’aprendre), lluites i… més coses. Úrsula no ens presenta una heroïna que assumeix el rol masculí i el feminitza, sinó que li dona el paper que en una societat retrasada  tindria i l’allibera, li dona els instruments, els coneixements, per a que s’allibere. La fantasia per a l’autora, en les seues paraules, “no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar [la nostra societat] i de reflectir-hi la realitat [masclista]”. “Les tombes d’Atuan” és, en 1969, una de les primeres pedres llençades contra el patriarcat.

LA COSTA MÉS LLUNYANA

 

El nostre fetiller, ara (#spoiler) convertit en Arximag de Terramar s’atorga el deure de trobar la font de l’esgotament de la màgia, i de l’art en general, que avança sense pausa per totes les illes conegudes deixant la gent sense la protecció dels seus mags i sense poder gaudir de les pròpies arts. Empren un viatge, junt a l’hereu al tro d’Havnor. Un viatge que també serà al mateix temps el seu procés d’iniciació i de conversió de xiquet a home.

Lllegint aquest tercer volum no he pogut evitar el joc de referències creuades. Diria que a Ursula K. Le Guin la va inspirar la història d’Odisseu i el seu viatge de tornada a casa, encara que en “La costa més llunyana” l’Esparver i L’Arren, el seu acompanyant, sols fan en vaixell el viatge d’anada. Respecte a la tornada ha estat també inevitable trobar una referència que ben segur va inspirar en George R.R. Martin i per a la seua “Joc de Trons” i el protagonisme dels dracs.  Una lectura molt recomanable per a una vesprada d’evasió que permet gaudir de bona literatura.

TEHANU

 

La vídua del granger Pedrenyera de la Vall del Mig és la protagonista del quart volum del cicle de Terramar. El principi del llibre enganya, com tot ell si ens atenem al sorprenent final, i prompte sabem el  seu nom: Tenar. Ens trobem amb la història d’una dona que salva una criatura d’una mort segura i que veu com els seus referents van caient, uns moren, altres queden desposseïts de la seua màgia i és ella qui es converteix en ama del seu destí.

Ursula K. Le Guin escriu, divuit anys després, el quart llibre de la sèrie Terramar. Han passat dos dies des de que el drac Kalessin portara el nostre fetiller Ged a l’illa de Gont. I vint-i-cinc anys des de que Ged va alliberar Tenar de les Tombes d’Atuan. Aquesta història és distinta, tenim a Tenar empoderada, enfrontada a un món d’homes amb les normes fetes per ells i al seu favor. Normes fetes per sotmetre a les dones i que Tenar posa en qüestió més d’una vegada. Una història diferent a les tres anteriors on la màgia va va desapareguent i un nou món emergeix. Un món on Tenar reclama el lloc de les dones.

 

Propera parada…

CONTES DE TERRAMAR

L’ALTRE VENT

EL GUIÓ STORY – Robert McKee

General

Aquest és un assaig dens, llarg (500 pp) i molt complet sobre l’art d’escriure guions cinematogràfics. Ve a trencar aquell axioma de la creativitat “Alguns [autors] temen que el coneixement de com fan el que fan els talli l’espontaneïtat, i mai analitzen el seu ofici” i a donar-nos instruments per escriure millor i més bé.

Albert Sánchez Piñol, autor de “Les estructures elementals de la narrativa” fa una de les crítiques que ha rebut el llibre de McKee: No és un mètode per escriure guions, sinó que ha agafat unes pel·lícules d’èxit i ha explicat com s’han escrit els seus guions. Si bé és cert que l’autor es centra molt en tres films (Chinatown, Casablanca i Kramer contra Kramer) també és cert que fa referències a més de 350 pel·lícules i en cadascuna hi ha un exemple del que ens vol explicar. Centrar-se en aquelles tres pel·lícules facilita poder veure, en el sentit literal, allò que ens explica i us confesse que jo he anat a buscar entre la meua col·lecció de CDs per remirar a Rick i Ilsa i donar-li un bon final al llibre.

Aristòtil és una altra de les referències constants en “El Guió Story”, considerant-lo poc menys de ser l’autor del primer manual per aprendre a interpretar les històries, i escriure-les millor:  “Des de que fa vint-i-tres segles Aristòtil va escriure la seva reflexió Poètica, els “secrets” de la narrativa són tan públics com els llibres de la biblioteca del barri”.

En un altre punt del llibre. A la tercera part “Els principis del disseny narratiu” al capítol 9 “El disseny dels actes” McKee ens fa referència a que, en aquell mateix Poètica, Aristòtil assegura que hi ha una relació entre la mida de la història i el número de punts d’inflexió necessaris per explicar-la: Com més llarga és una història, més canvis majors ha d’incloure. I es que aquest assaig no deixa de ser un manual, un llibre de consulta per escriure.

La meua tria d’aquest llibre no ve tant per com pot ser d’interessant llegir-se’l i aprendre, sinó per tindre’l a mà i anar-hi a fer consultes de quan en quan. Entre els seus capítols ens parla de termes obvis: argument, personatges, caracterització, escenes, plànols, etc. Però també està farcit de tècniques, amagades entre consells: “El clímax de l’últim acte és el teu major salt imaginatiu. Sense això no tens història. […] Una vegada tinguem el clímax controlat, escriurem la història principalment cap enrere, i no cap endavant”.

Confesse que he vingut a aquest llibre no per a aprendre a escriure millor les meues històries, sinó per a trobar la millor manera de passar les aventures de Marc i Alícia a una sèrie. No amb la pretensió que això arribe a realitzar-se però sí amb la idea de saber com hauria de fer per a que la història continguda en Maduresa, Cremallera, Alícia i Firenze es podera veure a Netflix. Guionitzar això comporta un treball difícil “El principal problema de l’adaptació [d’una obra literària a audiovisual] és que la teva tasca no consistirà a adaptar, sinó a re inventar.” I acaba amb un “Assumeix el risc que [les teues lectores] t’acusen que “aquesta pel·lícula” no és com les novel·les”. M’arriscaré: vols llegir el meu guió?

MOONSHOT THINKING – Ivan Bofarull

General

Aquest és un llibre interessant en el sentit que ens porta un sistema per a innovar. És a dir vol sistematitzar la innovació. Jo no diria que la innovació i la creativitat vagen de la mà de les normes, però Ivan sí.

La premissa del llibre és: “Mira amunt, més amunt, cap a la Lluna i fixa allà el teu objectiu”. Així ho va fer Kennedy i no li va anar mal. I amb ell comencen les referències d’empreses d’èxit que han aplicat, d’una manera o altra, el “Moonshot thinking”. Encara que sense saber-ho, perquè els exemples són d’empreses que han triomfat abans de que el llibre es publicara. El llibre no és, o no vol ser-ho, una relació d’èxits sinó “…un llibre sobre com aplicar a la teua empresa i en la teua forma de pensar els aprenentatges que es deriven d’eixa tipologia de fites”, en paraules de l’autor. També ens adverteix, cap al final del llibre que “Hem convertit en empreses de culte a les que tractem d’imitar, i per tant, tota recepta per a la transformació ha de ser considerada amb prudència”.

Ens vol donar un sistema per a pensar de manera disruptiva per a que quan ens parem a pensar en l’incremental dels objectius per a la nostra empresa, per a la nostra unitat de negoci, no ens parem a pensar en el 10% de sempre sinó que ens atrevim a plantejar-nos uns resultats de 10x. Increïble, no? Bé doncs amb eixa premissa, que Bofarull considera normal des de la pàgina 34 del llibre, la primera cosa que canviem és l’actitud. I pot ser no arribem al 10x però segur que anem a millor.

A destacar també d’aquest manual la metàfora de la banyera de Safi Bahcall, físic teòric graduat per Harvard i Stanford, que dibuixa un model d’organització ideal com aquell que combina les idees innovadores que flueixen com l’aigua en la profunditat relativa d’una banyera a molt baixa temperatura. Però que manté una estructura superior (i protectora) amb una fina capa d’aigua congelada, rígida, que serveix per a contindre l’entusiasme d’aquesta eufòria líquida.

El llibre acaba amb 12 recomanacions, bé una recomanació: cal implementar en la nostra agenda aquestos 12 hàbits que ens permetran reinterpretar el nostre punt de vista sobre la disrupció i transformar les crisi en oportunitats. Sí, crisi es pot llegir com oportunitat, diu el llibre.

 “Res és més fort que l’hàbit”.

(Ovidi)

    1. Dedica temps a pensar.
    2. Del futur cap al present
    3. Compren la tecnologia abans de que aquesta et comprenga a tu, a la teua empresa o al teu sector.
    4. Atenció a les situacions de síntesi.
    5. Fes scouting
    6. Fes també anti-scouting
    7. Comença pel problema i des de zero, no pel producte actual
    8. Connecta els teus recursos infinits.
    9. Crea principis no lineals.
    10. Sítua’t a la frontera
    11. Experimenta: introdueix un biaix a favor del sí.
    12. L’anti-hàbit: autocomplaença. Evita-la.

 

Us deixe ací part de la bibliografia recomanada al llarg dels capítols del llibre, molt interessant:

Carse, James P. – Finite and infinitive games

Dalio, Ray – Principios

Kahneman, Daniel – Thinking fast ans slow

Kim, W. Chan i Mauborgne, Renée – Blue ocean strategy

Taleb, Nassim Nicholas – Antifragile. Things that gain from disorder

DISPARU À JAMAIS – Harlan Coben (Trad., al francès, Roxane Azimi)

Per al meu darrer repte lector de 2021 he llegit aquesta novel·la en la que s’ha basat una sèrie de Netflix. Jo, per a una cosa, estava molt interessat en veure com s’havia fet aquesta adaptació, perquè no sols parlem d’allò de “passar a la pantalla un llibre” sinó que els productors francesos han transportat l’acció des de diversos escenaris americans (New York, Las Vegas, Nebraska,…) fins a la Côte d’Atzur francesa. (Friendly reminder: els nacionalismes són roïns a no ser que siguen els nacionalismes dels estats.) Això ha fet la lectura més difícil perquè, al veure primer la sèrie i després llegir el llibre, m’ha costat canviar el marc geogràfic de la història. Però he comprovat que la història pot transcendir el lloc on l’autor l’ha pensada, traslladar-la a un altre indret i seguir funcionant.

Harlan Coben és un escriptor nord-americà, nat el 1962, diplomat en ciències polítiques i autor de nombrosos llibres de literatura negra. Parlem de més d’una vintena des de 2003 i alguns d’ells han estat  adaptats al cinema i, ara, al món de les sèries i les mini-sèries. A risc d’equivocar-me trobe que fa una literatura molt semblant a la de John Grisham: Best-sellers, d’acció trepidant, lectura ràpida, multitud de situacions inesperades i finals amb girs d’argument que donen sentit a parts de la història que semblaven quedar a mitges mentre feies la lectura.

El McGuffin de la història és la búsqueda de la parella del protagonista que s’esvaneix del llibre als pocs capítols. A partir d’ahí l’autor usa la tècnica del flashback per a parlar-nos de la relació del protagonista amb la seua parella, des de les bromes intranscendents…

-Tu es ma vie.
– Tu n’es pas mal non plus.

…Fins a reflexions més pensades que ens venen a situar en l’estranya relació que tenien, una d’aquelles de vita nuova que parteix de la premissa del “no preguntes”.

“Le passé de Sheila n’appartenait qu’à elle. Je n’avais aucun droit de regard là-dessus.”

El to humorístic també és un recurs emprat sovint en aquesta història i les complicitats amb altres autors amb els que Harlan Coben ben segur que té bona relació, com Tom Clancy a qui se’l compara quan busques alguna referència seua en Google.

“…la carte du bistrot était légèrement plus longue qu’un roman de Tom Clancy.”

Com en moltes històries de la literatura negra, l’autor busca la simpatia del lector envers els personatges més dolents, donant-los arguments que expliquen com és que són com són (dolents). A destacar una conversa entre lo pitjor de la fauna del llibre quan es pregunten l’un a l’altre com és que han arribat a l’extrem de violència que practiquen:

-Vous connaisez Darwin?
-La survie du plus fort et tout ça?
-Pas du plus fort. C’est l’interprétation moderne, et elle est erronée. Les postulat de Darwin était que ceux qui survivent ne sont pas les plus forts mais les plus adaptables.

Un altre aspecte que m’ha agradat del llibre és com es sembla al meu “Universos” en allò de presentar uns personatges fruit de les decisions i vivències de la pre-adolescència, i com el caràcter actual té el seu origen en un passat no massa llunyà. El recurs a escenes i històries a la porta de l’institut o dels moments d’aventures juvenils en comú dels protagonistes ara enfrontats ha estat ben trobat.

El recomanaria? Bé, si aquestes festes de Nadal teniu temps i la pila de llibres pendents no és massa gran és una bona lectura que podeu fer durar un dia o dos i passar una estona canviant les vostres preocupacions per les dels protagonistes de “Disparu à jamais”.

PLANETA DE EXILIO – Úrsula K. Le Guin

Aquest llibre forma part de la sèrie “El Cicle de Hainish” d’Úrsula K. Leguin, i al mateix temps forma una trilogia junt a “El mons de Rocannon” (anterior ) i “Ciutat d’il·lusions” (posterior).

He repetit autora, inevitable quan et fascina algú com Úrsula K. Leguin. I he incorporat un llibre en castellà sense que fora necessari, per allò de recordar-me que quan reivindique una cultura, una llengua i un país propi no vol dir que renúncie a l’ús dels meus coneixements en altres llengües, perquè això també m’enriqueix i m’ajuda a ser millor. I és el que, en definitiva, em molesta tant dels atacs a la meua llengua per part de de persones i Tribunals Suprems de Justícia. El multi-culturalisme no és dolent, conviure societats amb trets identitaris distints no hauria de ser un problema, ser permeable a altres costums i formes de ser i de pensar no és un perill. En canvi una (altra) guerra, ara cultural, contra el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua ens porta, inevitablement a definir bàndols on a mi em resulta fàcil triar el meu. Però ja s’ho faran, jo volia parlar-vos de ciència ficció.

Dins el meu repte lector hi havia un llibre que havia d’estar ambientat en el futur. Aquesta història es situa en un planeta distint a la Terra que té una òrbita al voltant del seu Sol més llarga que la nostra i podria dir que, fent uns càlculs, l’acció ens situa en l’any nadiu 10 des de l’aterratge d’una nau espacial provinent de la Terra. És a dir que si suposem que el punt d’inici de l’acció és, aproximadament,  650 anys després de que la Terra siga capaç de construir i enviar una nau espacial tripulada… la premissa de llegir una obra ambientada en el futur s’acompleix.

Us conte això per explicar millor la sensació que em va causar la lectura de Planeta de Exilio”: la major part del temps no la veia com una obra futurista, la veia molt contemporània. L’adaptació al canvi, la possibilitat de l’aliança i la col·laboració com a millor opció per resoldre un conflicte, la por a l’estranger, l’amor i la passió com a motor i desencadenant de l’acció principal de la història,… i és que la ciència-ficció és això gent: posar en un entorn llunyà i inabastable (altres càlculs de la Vikquipèdia situen l’acció en l’any 3.755 DC) els problemes i les solucions actuals, les nostres. Veure amb altres ulls com fer front a les situacions que ens trobem cada dia als diaris, en les xarxes socials direm millor.

La història conta les dificultats de dos espècies, que es consideren a elles mateixa com a humana i qualifiquen de no-humana a l’altra, per treballar en un projecte comú que no és un altre que fer front a la migració d’una altra raça de nadius que amenaça la seua supervivència. Una de les dos espècies (els lejosnatos els diuen els nadius) va arribar al planeta des de la Terra fa sis segles, l’altra és una de les originàries del planeta. I al mig de tot això una història amb d’amor impossible que ho trastoca tot.

Una lectura molt recomanable, molt entretinguda i que fa entrar ganes d’aprofundir en els altres universos d’Ursula K. Leguin.

HISTÒRIES DE POR – Àngela Sommer-Bodenburg (trad.: Francesc Martí ) – Edicions Bromera

En aquesta ocasió us presente una ressenya feta al 99% pel meu Renat. Ha estat un experiment bonic. Fa temps que vaig pensant com fomentar la lectura entre els meus fills. Amb Renat hem trobat un bon recurs amb la lectura optativa del trimestre. Aquest llibre l’hem llegit entre els dos i n’hem fet junts la ressenya. Ell espera el punt complementari en l’avaluació, jo que s’anime a compartir la passió de la lectura.

Ja us contaré, ara us deixe amb la seua ressenya:

 

Florià era un xiquet que estava malat de la cama, al llit, avorrit a soles en casa i que quan arribava sa mare el saludava però no podia cuidar-lo perquè estava cansada i la va haver de contar una història de por per fer-li companyia.

Quan el pare va arribar a casa i va anar a saludar al seu fill, Florià li va dir si li podia contar una altra història de por i son pare li va dir que li la contraria després de sopar.

L’endemà la iaia de Floria va anar a casa per a cuidar-lo i li va semblar raro que encara estiguera en el llit i ell li va demanar també que li contara una història de por i en acabar Florià li va preguntar a la iaia si la història era real o no, però la iaia li va dir que això no es preguntava i li va dir:

“Quan et conten una història de por,  no has de preguntar mai ni com ni perquè va passar si no la historia perd tota la gracia.”

Quan la mare de Florià va tornar a casa la iaia ja no estava i ell li va demanar que li contara una altra història de por. I en acabar-la Florià li va dir a sa mare que tenia una història sobre preocupar-se dels fills però no estava acabada. L’endemà Floria ja havia acabat la història i li la volia contar als seus pares que estaven descansant i els va preguntar que si la volien escoltar.

Als pares els encantà la història de por i la mare de Florià li preguntà si anava a escriure més històries i Florià digué que si, que escriure li llevava l’avorriment.

Un altre dia la mare venia de comprar i li havia dut una cosa a Florià: Una bola de cristall que dins tenia un ós de joguet i li va contar una historià d’una bola de cristall màgica. Florià li va preguntar que si era verdadera però la mare sols li digué:

“Totes les històries que no diuen cap mentida són vertaderes”   

A la nit el pare va despertar a Florià que s’havia dormit a l’hora de sopar, li va dir que ell no havia pogut escriure mes perquè li feia mal la cama i necessitava escoltar més històries de por. Son pare li va preguntar que si volia que li contara una història de por i ell va dir que si. En acabar li va dir al pare que li havia agradat la història i que volia aprendre a jugar als escacs, que era el tema de la història que havia escoltat.

La nit del dia següent els pares se n’anaren al teatre i contractaren a Cristina, una cangur, per a que cuidara a  Florià. Li va demanar a la cangur que si li podia contar una història de por per a que se dormira. Cristina ho va trobar estrany però al final li va contar la història. La història de Cristina  se semblava al del pare del dia anterior, en les dos havia reviscut una persona després de la mort.

El dilluns següent el doctor va anar a casa de Florià i li va dir que tenia millor la cama i que la ferida ja quasi estava curada. Li va contar al doctor que al principi estava avorrit però al temps ja no perquè la seva família li contava històries de por i l’havien inspirat per a escriure ell històries de por. El doctor li va dir que ell també li havia de contar una història de por.

Quan la va acabar Florià li va dir que i havia agradat però que era distinta a les demés. Florià li va dir que havia fet una història i el doctor va voler que li la contara. Li va agradar molt i el va animar a que continuara fent  històries de por. I Florià va dir que estava decidit a continuar escrivint.

Aquest llibre m’ha agradat perquè parla sobre històries de por que a mi m’interessen molt.

ELS MISTERIS DE PARIS – Edgar Allan Poe (Trad.: Ramon Cohen)

Paris_Poe

Aquest llibre, amb pròleg i traducció de Ramon Cohen, és un recull de tres relats de Poe (“Els crims del carrer de la Morgue”, “El misteri de Marie Rogêt” i “La carta robada”) que tenen dos elements comuns: l’investigador Dupin i Paris. Encara que per ser estricte caldria dir que l’assassinat de la perfumista del segon relat l’autor el situa a Paris però narra uns fets ocorreguts a Nova York.

La llicència de Poe en aquest segon relat és comprensible doncs el que volia era dotar d’identitat a un personatge que venia de crear en “Els crims del carrer de la Morgue”, que se n’adia tant al cas de l’assassinat de Nova York que per adreçar-lo tan sols havia de canviar-lo d’escenari. Perquè un dels mèrits de Poe, i que es ve a reivindicar en aquest recull, és la creació de l’arquetip d’investigador deductiu, pare de Sherlock, Lupin, Poirot, Rouletabille i d’altres que estan ja al nostre imaginari detectivesc literari.

El primer dels relats es construeix com un joc de nivells on, després de la preceptiva presentació del personatge de Dupin i el seu alter-ego de qui no sabrem el nom, comença amb un exemple de la lògica deductiva que usa el protagonista per “endevinar” els pensaments del seu company. I una vegada superat aquest, si més no pels personatges, es posa en marxa la mateixa metodologia d’anàlisi dels fets, càlcul d’hipòtesis possibles i raonament deductiu que porten a la resolució d’un doble assassinat en Paris.

Llegint l’hàbil resolució que fa Poe dels casos trobe inevitable recordar la idea central de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman: davant un problema, un enigma, la nostra ment ens fa llençar-nos de cap a la solució més fàcil, més comuna i acceptable segons els nostres prejudicis i la nostra capacitat intel·lectual. Comportament atribuït per Poe al cos de policia de Paris i al seu prefecte i que fa impossible que aquella gent, sense la intervenció de Dupin, siga capaç de resoldre els crims.

Crida l’atenció com han canviat les coses en allò referent a la comunicació interpersonal. En aquests relats Poe ens parla de com ho feien a la seua època: s’assabentaven de les notícies pels diaris, els quals publicaven edicions vespertines del diari en qüestió per si era necessari actualitzar-les, s’escrivien cartes entre persones residents a la mateixa ciutat per poder comunicar-se,… No deixa de ser inevitable, en el meu cas, pensar en els nous lectors i si fora capaç de fer-los llegir aquest llibre si entendrien res de tot això i quant de temps hauria de dedicar a explicar-los les diferencies amb els actuals Discord, WhastApp, Telegram i Twitter. Tot un repte per a la dinamització de la lectura.

(Pot ser siga casualitat, però ha volgut la fortuna que el llibre que he triat per llegir aquestos dies que venim de celebrar els 50 Premis Octubre ha estat editat per Eliseu Climent, el 1998. Encara que és més fàcil provocar les casualitats, quan estats tota una vida amb la teua cultura…)

POÈTICA – Aristòtil (Trad.: Àngel Martín)

La segona vegada que m’he topat amb el llibre “Poètica” d’Aristòtil ha estat després de la lectura de l’assaig “El guió – Story” de Robert Mackee. La primera va ser en la pel·lícula dirigida per Jean- Jacques Annaud, soc molt de descobrir llibres després de veure una pel·lícula, “El nom de la rosa” basada en el llibre homònim d’Umberto Eco. En aquesta obra Umberto Eco conta una historia més complexa però que pivota al voltant de la búsqueda i ocultació del llibre “La Comèdia” que es considera una de les parts de “Poètica” d’Aristòtil que mai no es va trobar.

 

“Sobre l’art de compondre”, és el títol més acurat que Emilio Suárez ens suggereix a la introducció de l’edició per a Angle Editorial/Grup Editorial, és un manual d’escriptura de poesia, tragèdia, epopeia (i comèdia?) escrit fa 2.300 anys i que encara té vigència. Bé, si més no gran part de l’obra. És cert que el seu mèrit principal és ser la primera obra que va sistematitzar els mecanismes de la narrativa, ordenant i sistematitzant gèneres, estructures, personatges (o caracteritzacions, que no és la mateixa cosa segons Robert McKee), trames,… construint amb el seu llibre l’inici de la teoria literària.

Aristòtil i la seua “Poètica” és una de les referències (junt a les pel·lícules Chinatown i Casablanca) més esmentades en el llibre de Robert McKee i ho és perquè mitjançant el llibre d’Aristòtil es pot fer l’anàlisi d’una obra (literària o cinematogràfica) contemporània. A destacar dos d’aquestes referències: la relació que estableix Aristòtil entre la duració d’una obra, el temps que necessitem per representar-la o llegir-la, i el número de punts d’inflexió que hi ha d’haver en aquesta. I l’altra el debat sobre què és allò més important en una història: els actors o l’argument. Per a Aristòtil ho era la trama, i els personatges estaven al servei d’aquesta. Des del s. XIX l’opinió generalitzada és una altra: “el públic vol personatges complexos i fascinants” per als que la trama és un simple context. El debat, vint-i-tres segles després de que l’obrira Aristòtil, no està tancat.

Personalment el concepte que més m’interessa d’aquesta “Poètica” és el del paper de l’autor, el poeta, i que es repeteix diverses vegades al llarg de l’obra. ¿(tots) Els qui escrivim hauríem de fer (sols) històries versemblants i realistes?  I si la resposta és no, és “no” veritat?, on està el límit del creativitat? No hi ha. Per a mi no hi hauria d’haver-ne. I és una de les crítiques que sovint es fa a la producció literària, però jo no ho entenc: si està majoritàriament acceptat (està clar que a tota la gent no li apanya) que una persona puga volar, que enginys electrònics aporten força sobre-humana a un empresari, que un déu baixe d’Asgard a combatre els seus enemics en la Terra… perquè altra literatura ha de tindre límits? Pot ser siga el mateix públic a qui no li agraden els vampirs, ni els super-herois, a qui no li agraden les històries de premonicions i de futurs més agradables dels que sovint ens depara la vida.

És per això que subscric a Aristòtil quan ens diu que “A qui critica la manca de veracitat, potser s’hauria de replicar a la manera de Sòfocles quan va dir que ell feia els homes tal com cal siguin, mentre que Eurípides els feia tal com són”.