Arxiu de la categoria: clàssica

POÈTICA – Aristòtil (Trad.: Àngel Martín)

La segona vegada que m’he topat amb el llibre “Poètica” d’Aristòtil ha estat després de la lectura de l’assaig “El guió – Story” de Robert Mackee. La primera va ser en la pel·lícula dirigida per Jean- Jacques Annaud, soc molt de descobrir llibres després de veure una pel·lícula, “El nom de la rosa” basada en el llibre homònim d’Umberto Eco. En aquesta obra Umberto Eco conta una historia més complexa però que pivota al voltant de la búsqueda i ocultació del llibre “La Comèdia” que es considera una de les parts de “Poètica” d’Aristòtil que mai no es va trobar.

 

“Sobre l’art de compondre”, és el títol més acurat que Emilio Suárez ens suggereix a la introducció de l’edició per a Angle Editorial/Grup Editorial, és un manual d’escriptura de poesia, tragèdia, epopeia (i comèdia?) escrit fa 2.300 anys i que encara té vigència. Bé, si més no gran part de l’obra. És cert que el seu mèrit principal és ser la primera obra que va sistematitzar els mecanismes de la narrativa, ordenant i sistematitzant gèneres, estructures, personatges (o caracteritzacions, que no és la mateixa cosa segons Robert McKee), trames,… construint amb el seu llibre l’inici de la teoria literària.

Aristòtil i la seua “Poètica” és una de les referències (junt a les pel·lícules Chinatown i Casablanca) més esmentades en el llibre de Robert McKee i ho és perquè mitjançant el llibre d’Aristòtil es pot fer l’anàlisi d’una obra (literària o cinematogràfica) contemporània. A destacar dos d’aquestes referències: la relació que estableix Aristòtil entre la duració d’una obra, el temps que necessitem per representar-la o llegir-la, i el número de punts d’inflexió que hi ha d’haver en aquesta. I l’altra el debat sobre què és allò més important en una història: els actors o l’argument. Per a Aristòtil ho era la trama, i els personatges estaven al servei d’aquesta. Des del s. XIX l’opinió generalitzada és una altra: “el públic vol personatges complexos i fascinants” per als que la trama és un simple context. El debat, vint-i-tres segles després de que l’obrira Aristòtil, no està tancat.

Personalment el concepte que més m’interessa d’aquesta “Poètica” és el del paper de l’autor, el poeta, i que es repeteix diverses vegades al llarg de l’obra. ¿(tots) Els qui escrivim hauríem de fer (sols) històries versemblants i realistes?  I si la resposta és no, és “no” veritat?, on està el límit del creativitat? No hi ha. Per a mi no hi hauria d’haver-ne. I és una de les crítiques que sovint es fa a la producció literària, però jo no ho entenc: si està majoritàriament acceptat (està clar que a tota la gent no li apanya) que una persona puga volar, que enginys electrònics aporten força sobre-humana a un empresari, que un déu baixe d’Asgard a combatre els seus enemics en la Terra… perquè altra literatura ha de tindre límits? Pot ser siga el mateix públic a qui no li agraden els vampirs, ni els super-herois, a qui no li agraden les històries de premonicions i de futurs més agradables dels que sovint ens depara la vida.

És per això que subscric a Aristòtil quan ens diu que “A qui critica la manca de veracitat, potser s’hauria de replicar a la manera de Sòfocles quan va dir que ell feia els homes tal com cal siguin, mentre que Eurípides els feia tal com són”.