LLegir no és fugir

LES AMISTATS PERILLOSES – Pierre Chordelos de Laclos (Trad.: Marta Giné)

És amb una poc comuna barreja de melangia, satisfacció i desassossec, molt difícil de fer entendre, que aquest humil escrivent es posa a lliurar-vos aquestes lletres mal ajuntades a unes hores de la matinada on el cos ja demana descans i la seua ànima, si en tingues, repòs. Però avant tout preneu aquest primer paràgraf com un advertiment de revelació inesperada dels fets ocorreguts en el recull de cartes que he llegit al llarg de les darreres llunes i de les que si continueu endavant  en sabreu el final sense haver gaudit la trama.

 

Ha estat un gran plaer i un privilegi arribar a un clàssic de la mà d’un editor, o editora que aquest aspecte resta, per el moment, en el misteri. Encara que n’és una dada intranscendent per valorar l’encomiable i acurat treball, que ha realitzat Adesiara. I això sense deixar de nomenar el gran treball de traducció realitzat, portant a la nostra llengua catalana les locucions i expressions del francès parisí que l’autor va emprar fa més de tres-cents anys, als que ens transportem fàcilment en llegir el recull.

He gaudit d’aquesta lectura desprès que una carrossa em portara, junt al correu ordinari, l’exemplar que reposa al meu costat mentre la meua ploma escriu aquesta breu carta. Se m’ha fent arribar de franc i sense cap estipendi per la meua part en resultar guanyador d’un joc d’atzar realitzat en el modern vestíbul de l’òpera en el que s’ha convertit l’instagram, on, en l’entreacte de les representacions, es reunien a inquirir les dames i cavallers de la cort.

És aquesta una història clàssica d’amor, traïció i amistat on les fortes personalitats dels protagonistes, i no tan protagonistes, han transcendit els segles i han arribat als nostres dies. Fins al punt de dubtar si no serà més a causa dels valors i actituds que les cartes relaten, i no tant dels seus artífexs, que és que han arribat amb tanta actualitat a la nostra època. I és ací on el dubte, hàbilment sembrat pel redactor en el seu advertiment inicial pren forma i s’apodera del nostre pensament

“[…] tot el que és imprès és el fruït d’un treball, [i el lector] creurà veure en algunes de les cartes la manera de fer laboriosa d’un autor que es mostra darrere el personatge que fa parlar”.

Així era fa tres-cents anys i així és encara ara.

Que la terrible història de malifetes que el recull de cartes ens revela continue després de la mort del terrible compte de Valmont no fa si no engrandir el plaer de la seua lectura. Perquè amb aquest hàbil recurs, les 12 cartes que han sobreviscut al compte ens donen el final rodó a una història que ha tingut tantes persones perjudicades i tantes innocències corrompudes.

 

Tinc l’honor de ser, senyores i senyors, amb el més pregon agraïment, el vostre humil servidor.

A 7 de novembre de 17**