Que no s'apague la llum

Com a tafanera perpètua, em fascinen, entre tantes altres coses, les llegendes. La de Sant Jordi és, potser, una de les meues preferides. Aquell rei medieval, despietat però just, capaç de consentir que la seva filla siga la menja diària exigida per la bèstia que domina el llogaret de Montblanc a canvi de deixar-los en pau. I aquell cavaller que surt del no res, enmig del trajecte aterridor que precedeix la tragèdia, i posa punt i final a la vida del drac alhora que a la seva missió. Sense por i sense segones intencions. Com deuríem encarar-nos a tot plegat i com no fem gairebé ningú. I aquella fantàstica rosa roja amb què la natura premia la gesta, nascuda de les entranyes del monstre…

No puc estar-me, no, senyor, d’escriure unes ratlles farcides de desitjos, en una diada com la d’avui.

 
Perquè no falten mai llibres,

Com la ‘Poesia completa’ de Miquel Martí i Pol; ‘Versos per a Anna’ de Marc Granell (gràcies, Vicent!); ‘Dins d’una campana de vidre’ d’Anaïs Nin; ‘Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts’ de Toni Cucarella (enguany agranem, també, cap a casa) o ‘Dos amants com nosaltres’ de Laura Borràs.

I perquè no falten mai roses que els acompanyen,

Com la borsa d’estudi de l’IEC; uns dies a casa; el futur pis a Rosselló; la sorra sarda de Costa Smeralda o tu.

Feliç diada de Sant Jordi a tothom!