La vida és un carnestoltes…

Deixa un comentari
Ja ho diu la dita: pel carnaval, tot s’hi val! Així doncs, encara amb ressaca d’Aosta i sense relaxar el cos després de la visita dels cosins Clara i Hèctor, vaig agafar el tren per tal d’acudir a Venècia, a veure en viu i en directe un carnaval mundialment famós i summament espectacular.  

Cal dir que no m’excedisc en l’apreciació. El carnestoltes d’aquesta ciutat i tot allò que comprèn la celebració ( alegria, màscares, desfilades, música, ball…) és digne de veure i viure com a mínim una vegada a la vida. L’ambient esdevé indescriptible, la gentada es troba en estat d’ebullició, danses i música per tots els racons… Una vertadera bogeria.

Però centrem-nos en l’experiència personal. Feia temps que la idea de viatjar a  Venècia en aquestes dates surava pels caps de la colla d’amics d’ací. Matteo (ex Erasmus a València i venecià de soca-rel) va cridar-me per proposar-me anar amb els seus amics el mateix dia que nosaltres havíem planejat, i açò fou ja l’última empenta a l’hora de prendre la iniciativa.  

Sortim de l’estació. A primer línia, una extensió de maquilladors cercant la seua presa. Àngela pensa innocentment “ai, mira, és debades!”. Fanita, en canvi, observa audaçment… “porten renyonera… i no és per a jugar a les boletes”. En certa manera, ja diuen que debades, els burros peguen cabotades. Res de maquillatge, la nostra careta del Coop d’un euro va fer el seu paper, com veieu a la imatge. Tira bo!
 

Recollim la “colla Matteo”. Molt peculiar, sense cap dubte. Hi havia de tot, uomini di mondo, disfresses de romà, de rector… Coneixedors de l’assumpte, ens porten a un local on adquirim botelles de vi de dos litres pel mòdic preu d’un euro per cap. Carregats de vi (que va durar fins la fi de l’encontre) dansem entre els canals de Venècia. El líquid va fent els seus efectes progressivament i acabem unint-nos a les colles que ballen. Allá donde fueres, haz lo que vieres, així que cama per ací, braç per allà… i oleeeee!!! 

Seguidament ens dirigim on es troba l’essència de la festa: la Piazza San Marco. Allò… com podria descriure-vos-ho?… Sodoma i Gomorra! Pazzesco de veritat! Sonava el grup Pitura Freska, un grup reggae amb cançons d’allò més animades i en dialecte venecià. Innumerables persones a la plaça. Cap marge de moviment. Fanita i jo vam perdre la resta del grup i vam estar una hora per retrobar-los. Un tant estressant, tot cal dir-ho. Açò va fer que l’ànim decaiguera  i decidirem marxar cap a l’estació per retornar a Bologna (en breu, post dels inoblidables dies que hem passat juntes!). El viatge en tren? Una nova aventura… Sort que després de la tempesta, sempre aplega la calma…

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 13 de febrer de 2008 per verorosello

Fiera di Sant?Orso ad Aosta

Deixa un comentari

Entre els freds Alps italians, s’alça la ciutat d’Aosta. Amb motiu de la Fiera di Sant’Orso, gran festa popular de la zona, vam emprendre el viatget amb cotxe des de Bologna cap al nord-est de la bota. La idea: desestressar-nos un tant (és el que té l’inici de les classes) i conèixer nous racons del país que ens acull actualment. No cal dir que va ser tal el nostre empenyiment, que ambdós objectius van acomplir-se amb escreix. Que colla d’acomplidors, xé!

Per tal d’ubicar-vos un tant als costums valldostans, he de dir-vos que aquesta coneguda fira se celebra a les darreries del mes de gener. Es presenta com un homenatge a la creativitat i a la laboriositat dels habitants d’aquesta ciutat muntanyosa. Diu la llegenda que era- i és!- tant el fred de la zona, que els ciutadans havien de restar a casa i, per matar el temps, es dedicaven a fer treballs artesans amb diferents materials (fusta, ferro, pedra, etc…) per després vendre’ls i guanyar-se un jornal. Avui en dia, en commemoració d’aquells temps, un miler d’expositors donen vida a la ciutat presentant les seues obres d’artesania.


Dimarts nit, després d’haver fet paradeta a totes les àrees de servei del trajecte (quin mal costum, la cigarretta!!)  i de practicar tot allò practicable dins d’un cotxe (en el sentit més innocent de la paraula) vam aplegar al nostre destí. Andrea va contar-nos mil historietes d’aquesta ciutat que el va veure nàixer i ens va presentar la casa que ens allotjaria durant quatre dies. Els seus pares i la nonna (abuela)… un encant! Van tractar-nos com a reis, i això va aportar un plus d’encant a l’eixida.

 
Dimecres ja vam posar-nos en marxa i en sintonia amb el que oferia la festeta. Així que vam dinar polenta –farina de dacsa cuita- amb fontina (tipicitat de la zona i un dels millors guisats de l’abuela d’Andrea, que ha treballat més de trenta anys de cuinera) i un munt més de delícies i vam passejar-nos per la citada fira. De tant en tant, parèntesi i gotet de vin brulè (vi calent condimentat amb espècies) per escalfar el cos, i ja el ritme no va parar fins ben entrada la matinada. Era l’anomenada nit de la veillà (vetla) i les cantines resten obertes per oferir vi i tot tipus d’embotits i formatges als valldostans i als forasters. Una gran experiència ben nodrida amb coneixements del dialecte de la zona… que bonic és aprendre!

 
L’endemà vam restar al llit fins la vesprada. Ja diuen que qui de nit dansa… Així que un dia prou “gos”, per a entendre’ns. De nit, com que anàvem acompanyades de quatre homes, no van tenir una idea més seductora que portar-nos a una sala de joc per tal de jugar a les birles… tira bo! La meua primera vegada. Vaig temptar el destí i vaig acomplir la dita de la sort del principiant… Primer tir, i totes les birles avall. Tot i això, he de reconèixer que vaig perdre amb gran diferència. Què hi farem! Puntualitzar que l’encontre va acabar, i no podia ser d’altra manera, a la barra de la sala de jocs. Cervesola i olé!
 
No trigarem gaire en anar al llit. Vam reservar l’últim dia per fer turisme. Fins el moment ens havíem dedicat a l’hedonisme gastronòmic i no era pla… Així que divendres vam llevar-nos aviat i vam pujar al cotxe per tal de dirigir-nos a Pila, una de les estacions d’esquí dels Alps d’Itàlia. De tant en tant ens paràvem per tal de gaudir del paisatge. Unes muntanyes vertaderament de postal (jutgeu pel vostre compte la imatge). Digne de veure en viu i en directe. I ja, com a colofó final, vam pujar al sobre del tot i vam fer companyia als esportistes. Després d’experimentar perill de mort vam decidir retornar, no fóra cas que allò que havia tingut un gran inici, tingués un devastador final. I ja acomplits tots els nostres propòsits, vam dir adéu als amfitrions i a la ciutat. Un viatge digne d’encomi. D’aquells que sempre resten al record i que el temps mai decapita.

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 9 de febrer de 2008 per verorosello